Quan la innocència pregunta a la memòria...

Els petons d'escuma, aigua esquitxada quan el cor de l'onada trencada s'estavella contra la proa de l'embarcació, es confonen amb la suor fruit de l'esforç per mantenir el rumb. La baralla és una dansa antiga a dos: la mar i jo. Els rems, prolongació de l'ànsia, s'endinsen i busquen les forces per tornar a la superfície, empenyent cap endavant, allunyant-se del que queda enrere. Somriu, acceptant el repte...

La violència de la lluita mor, pausadament, quan s'acompasa la respiració esgotada amb la marea en retirada. Deixa anar els rems, com qui es desfà de l'esperança... suaument, però amb determinació. Cau el cos cap enrere, trobant, en la bancada del darrera, refugi per acomodar el cap i les conclusions. Obre els ulls i no troba cap estrella... tenen totes vergonya, i s'amaguen rere núvols de por, per si les espases de la confrontació, troben un nou moment per oposar-se. S'asseca la suor i els músculs es relaxen... L'aire pentina la mar... La lluna mossega el cel...

Gronxa l'onatge el bressol de fusta vella, recuperat present d'algú estimat i fa temps absent. Els records d'una infantesa tan curta com feliç es llegeixen en les marques del bot, i cadascuna és una llàgrima que vessa... L'alegria, quan vol, és tan humida com la tristesa. Cauen amb cada cara que recorda, amb cada nom que li ve al cap... i associa, amb una rialla, cadascuna amb els talls per on passa, sorprés, els dits de les mans. I les ombres, per un moment, reculen i s'aparten...

Una fiblada de dolor el fa encongir... i retrocedeixen les rialles, els records, els amics... s'incorpora, mira la mar i busca el reflex de la lluna dibuixant un portal per sobre les onades... "espereu-me, que ja vinc... us esperaré, fins que vingueu..."

I rema... com sempre ha fet.