Heu sentit el pes del segon? L'agonia d'un minut ofegant-se, sense aire, recargolant-se perquè no sap cap a on avançar? Heu patit la certesa de que la consciència s'esmicola? Que el darrer pensament és saber, del cert, que és precisament aquest? I la idea del seu nom, sense so... sense retorn. Perdent-se en un fons sense plors...

No temo a la mort. Si em fa por que equivoqui el seu moment i decideixi, precipitadament, que ja ni ha prou. Que, aleatòriament, sigui un d'aquells casos, entre molts, en que esdevens una estadística, un número fred, reflectint que alguna cosa no ha sortit bé. I poc importa el per què. Sobretot, obviament, si ja s'ha intentat tot.

Però és que no només era jo...

Saber el nom i que serà seu al néixer. Una decisió senzilla, com les solucions fàcils que se'ns presenten, sense necessitat de donar-li voltes, sabent, des del primer moment, que encaixen... que és i serà per a ella. I anar-li parlant, explicant-li les coses que li esperen...

Perquè no només sóc jo... No només és ella.

Un pare amatent... una germana expectant... Tiets i àvies... Un lloc a la foto de l'àlbum familiar.

"Ves que te'n vas... Però voldria, abans, sentir-la plorar". Un tràfec de mans, prestidigitació de l'ànima que s'atansa, que lluitar per no marxar. Cacofonia, crits, carreres... i ella. Un crit de desesperada afonia, aquelles paraules esmorteïdes que un tem que l'altra mai arribi a escoltar. Les abraçades que s'escapen, els aniversaris que no arriben, les carícies a l'ànima en punyalades convertides... 

Perquè és únicament ella... ella. Ella i jo.

La proximitat a través d'un vidre. Les mans que no s'arriben a tocar. El desig de tancar-la en un cercle als meus braços, barrera de mare davant qualsevol mal. Sense pressa per marxar-nos... Volem fer-ho per no haver de tornar. I la temença davant del resultat d'unes proves que han de certificar la seva millora... i la por quan la doctora, circumspecta, atravessa la porta. "Somriu, dona... que no em calen tecnicismes ni bones paraules. Només que trobin els teus ulls la meva mirada i, em diguis, tranquil·litzant-me, que la paciència serà la primera arma, però que sembla que comencem a guanyar la batalla".

I arriba el primer contacte. Pell amb pell. Gana amb llàgrima... Filla i mare. "Xuma... beu la meva esperança". I cada glop, constatant que té gana, és un petit esglaó en una llarga escala.

I anirem fent parades. Soles, unes, La majoria, acompanyades. Perquè no ens importa si fa pendent, si és baixada. Només que a la primera passa li segueixi una altra.

Perquè no sóc jo... no és ella...

Som tots.

[Per n'Abril. Espero em perdonis l'intromissió... i la manca d'inspiració. Per és preferible que tu respiris! ;-)]

I sembla que arriba l'hora...

Hi ha memòria que no espera. Que és sempre present. Records que no necessiten permís per presentar-se. Arriben i s'instal·len. Records amables... records que maten l'ànima que mirava de recuperar-se...

Quan el repenso; quan dibuixo el que ha esdevingut i el comparo amb l'esbós del que volíem que fos; quan suavitzo l'orgull amb els errors que li hem permés o aquells que, d'amagat, ha protagonitzat; quan sóc conscient que el nen és adult i que, més enllà de la preocupació eterna del pare, hi ha qui a punt està de fer-me avi...

Vaig ser qui primer el va veure (no sóc un virtuós de la paciència... com la llevadora, si em parlés, podria constatar). Crec, també, que a qui primer va mirar. El primer dit que va encerclar amb la seva mà, tirant amb força, per deixar clar que, des del primer moment, tenia clar cap a on volia anar. Protagonista dels primers gelos, quan li reclamava uns minuts de la mare, i l'apartava del pit que l'ajudava a créixer. L'error de la primera pixada sense bolquer, quan, encoratjant-lo a controlar-ho, va fer via i va regar la meva cara. Sense competir amb la mare, perquè si ella guanyava, guanyava jo veient-la contenta, i si era jo qui primer arribava, doble recompensa al veure-la somriure al saber que el fet em feia feliç.

La primera paraula... "Ma-ma". La primera vegada que va saber realment que deia pare i què significava. El primer no, que ens va fer gràcia. Quan van ser mil i la paciència va quedar estroncada! "Redéu el nen... especialista en mala bava!". Els amics, entrant a casa. L'amistat, substituint els pares. I nosaltres, entre la resignació i l'assumpció que ja no ens necessitava... Fins el primer desamor, i la conversa amb la mare. I, després, el toc d'humor amb el pare. "Fill... hi ha mil homes esperant-te!". I la sorpresa a la cara. "Pare... no t'importa? Sempre em deies que volies noies rosses, morenes, altes o baixes, amb qui recrear la mirada quan les portés a casa. Vell verd consagrat a repassar les xurris del meu nen, avisaves...". I la sentència palmària "Ets qui ets. Com ets. Amb qui vulguis i consideris. Però sempre, fent el que sigui que facis... Sempre, i no ho oblidis, seràs el meu nen. I el meu amor no entén d'orientacions ni de feines estables. Només sap que ets jo. Que la meva sang per tu sagna. Que la meva llàgrima per tu és vessada. Que el meu amor té dues comtrades: tu... i ta mare".

I ara és l'aire... és l'aire que li falta... Espera, fill. Aguanta.

En la mort de la mare... El meu pilar. La meva ànima. El fill fent de pare... El consol sense paraula... L'abraçada que m'aguanta... La solitud acompanyada... I no deixar-me caure. I explicar-me que heu vençut a la burocràcia i que sereu pares. I la il·lusió quan penso en l'àngel de la mare sobrevolant el bressol de qui seria, serà, la descendència desitjada. Seré avi... Has estat àvia, mama.

La darrera paraula... "Pare". L'orgull que s'amaga. La certesa, amable, de saber que hem fet les coses molt millor del que esperàvem. Fixo la mirada en els teus ulls... M'enduc les teves llàgrimes. El meu fill... El tresor que vam regalar al món, amor... Mira'l ara.

I em nego a creure que serà la darrera la vegada... 

Lluita, fill... No et deixis caure.

Ja és aquí. I sembla que ve acompanyada. Marxo tranquil. Perquè és la meva mort i és com la tenia pensada. Mirant-te. Recordant-te. I ara que la mà de la mare acarona la meva cara, il·lusió d'un moribund o la certesa de qui ja és difunt, faig el traspàs sense por i amb calma.

T'estimo, fill.

T'estima el pare.

El niño bombilla ha dejado de alumbrar...

"Vive y brilla. Que tu luz sea la de los demás".

Intentó, siempre que supo, darle forma a la promesa que selló con mamá. Aquel recuerdo, que asaltaba las noches antes de acostarse, que se asomaba sin pedir permiso para dejar constancia que no debía olvidar. Mamá, tendida en la cama, sedada por la calma de verse acompañada de quién quiso y quién siempre la querrá, forzando, extenuada, la palabra. "Para mi, siempre fuiste especial. Por la paciencia ante quién no entiende. Por la comprensión ante quién no quiere escuchar. Porque, ante todo, eres mi hijo y porque, con una sonrisa, siempre quisiste luchar. Prométeme, mi luz, que, después de alumbrar mi final, seguirás repartiendo esas ganas de ver, de observar. De entender y aceptar. De mostrar como el reverso tiene un sentido. Como la otra cara también es una realidad. De dar cobijo a quién huye. De huir de quién busca el mal. De reírte de quién quiso herirte, de curar a quién ya lo hizo y no sabe si arrepentirse o continuar. Todas las sombras merecen su oportunidad..."

Y eso hizo.

Doblemente rechazado, antes de nacer y ya nacido. Casualidad de un amor no correspondido, causalidad amoral del abandono de un hogar. Creciendo, protegido, por el amor en la mirada, la ternura de la caricia, el consuelo en el abrazo, la fuerza en la palabra de mamá... frente a la sorpresa y el disgusto en la proximidad. "Mirad qué niño... anormal". "Dios mío... ¿qué futuro le puede esperar?". Jamás permitió que anidara el desánimo ni la conformidad. Tampoco se quiso saber especial. Hasta aquel día, inicio del final.

No sabría decir que edad tendría, si alguna vez la tuvo, porque nunca le importó no saber contar. Mamá decía que los números condicionaban los días: las horas y los minutos con prisas; los segundos que arreciaban con la violencia de quién no sabe parar; la cantidad que faltaba o sobraba y no dejaba saborear lo que se tenía y disfrutar. "Si no sabes cuánto tienes, nunca echarás nada a faltar". Retomando el discurso de la memoria, aquel día, en la cotidianidad de la soledad, jugaba con su nave espacial (módulo central de galletas maría, alas de zuecos de un hospital) y los viajes a un pasado que tampoco quería cambiar. Y el sollozo que precede al llanto... y el llanto que no puede parar. "Hola. ¿Qué ha pasado? ¿Te puede ayudar?". Y el miedo que no aparece. La curiosidad vence. Cuestión de edad. "Me he caído. Me duele. ¿Me puedes curar?". Y el primer brillo... y el haz tenue que va cubriendo al herido, cicatrizando no sólo la herida, sino también su soledad. Es y será su mejor amigo.

Y llegar a casa. Cansado. Rendido. Agotado y consumido. Y no poder responder qué ha pasado. "Que lo explique mi nuevo amigo...". La compañía, sorprendida, intentando que crean que estaba tendido, sangrando y herido, y cómo, desde la sinceridad, su deseo fue concedido, pero no queda marca que lo pueda corroborar. Y sumirse en un sueño de niños con niños, de juegos por fin compartidos y despertar y constatar que, esta vez, va a ser real. 

En el regazo mullido, recostado contra el pecho que le dió de mamar, el niño bombilla, balancea el sentido de haber nacido especial. "No eres diferente", murmura mamá. "Hay quién da forma a lo onírico con acuarelas y paisajes de suicidas queriendo sorber el mar. Los hay que inventan diferentes formas de matar. Los hay que en su generosidad se entregan de forma incondicional. Tú, hijo mío, tienes el don de sanar. Y encontraremos a quién simplemente sonría, sin importarle la reciprocidad. Y eso, eso sí te hará especial".

Y el niño, ya no lo pudo ser más.

No hubo demanda descartada ni persona por quién se negará a brillar. Pero la cura del otro implicaba tener que enfermar.

Y fue mitigándose el brillo, el manto de luces que podía curar. El niño bombilla, fundido, sumía sus sueños en la oscuridad.  "Hazme sitio, mamá. Que mío sea tu brillo, ése que me permitía olvidar. Las burlas, los golpes, a todos los que me querían mal. Me he dado y entregado. Creo que estarás orgullosa. Siempre me viste especial. Mamá... Ahora sí dame cobijo. Ese abrazo eterno que me permita descansar..."

Y a la luz de las sonrisas de los amigos, las lágrimas dando sustento al camino, se permite, con un último suspiro, dejarse apagar.

"Brillo... Brillo... Hola, mamá"

Com seré de gran...

Encara estic definint-me com a nen petit. Destriant que m'agrada i de que puc, de moment, prescindir. Tinc l'avantatge de no sentir-me pressionat, de poder anar fent tastets o, simplement, negar-me a provar plats de colors estridents o apagats. De no rebre grans esbroncades, disfressant la reconvenció de lliçons que tots hem d'aprendre o exemples que han de servir per evitar-ho més endavant. Lliure per equivocar-me, afortunat de poder triar.

Però avui, m'han dit que em faré gran...

I han fet servir un to, entre la pena i la desesperança, exposant que és inevitable, que no podem fer res que desterri aquesta realitat. Han fet servir paraules molt llargues i rares, intentant que entenguessim el seu significat, però l'entrellat de tot plegat era inextricable (que tampoc sé ben bé què pot significar), una concatenació de mots encreuats sense solució raonable per a un nen de la meva edat.

Responsables... Treballadors... Honestos... Familiars.

Jugant amb els cotxes, fent veure que m'interessava més les rodes, si giraven o paraven, la direcció, destinació, moment en que arribar, no parava de donar-li voltes al que ens han exposat. 

Responsables. Què creuen que ser nen no és prou responsabilitat? Saber en quin moment has de començar a controlar els esfínters, menjar plats mal elaborats (l'amor d'un pare o una mare no converteix potingues de colors llampants en glòries d'un xef consagrat)... Aguantar a iaies i les seves baves, la lluita d'elles per saber qui es fa estimar. Les ganes d'amagar aquelles joguines que s'entesten en pensar que ens agraden, aquells contes de final feliç però història insubstancial... I, mentre penso jugant, jugo, pensant, en les coses que ells fan d'aquesta responsabilitat. Paraules que saben fan mal, dites sense contenció ni dignitat. Actes que es podrien evitar, mentides més estúpides que una palmària realitat. Responsabilitat... Déu ser cosa de l'edat...

Treballadors. Sortir de casa per entrar un sou. Que provin a ser nosaltres; que mirin de fer totes les coses que fem: innecessàries, obligades, recurrents... Les queixes per tenir un superior quan nosaltres, no sent inferiors, estem exposats a la decisió i darrera paraula de tothom, només amb el dret de plorar o queixar-nos cridant. Ser nen és molt més que una feina, però, darrera, hi ha molt de treball.

Honestos. Paraula que, ja de petits, comencem a oblidar. No reconèixer que has agafat una joguina, que sense voler s'ha trencat. O que, emprenyat per qualsevol injustícia o, simplement, perquè som nens experimentant, hem decidit provar fins a on arriba la resistència... De la joguina, obviament, però també de qui ens està cuidant. Però, no creieu, que si ja de petits l'honestedat per l'essència i la mentida guanya la partida, que no serà d'ella quan ja som vosaltres, i ens hem fet grans. Intenteu ser honestos i proveu de reflexionar.

Familiars. Som part del concepte de família. No som indispensables. Sense nosaltres, una parella pot estimar-se. Esdevenir una unitat familiar sense amor paterno-filial. Però, si ja hi som i hem arribat, prova a fer-nos fora de quadre, desenfocar la fotografia de tots plegats... I m'expliques, tu que saps, que s'entendria de la família veient el resultat.

Torno a centrar-me en les rodes, que girin, que voli el cotxe, que defugi la realitat d'una carretera que no m'interessa on va. Però és que em tornen a mirar, escrutant que pot haver rere d'aquesta mirada que va més enllà de la meva edat.

Deixeu que no siguem vosaltres. Ja que hem de perdre la batalla i fer-nos grans... que el nen no tingui la vostra pressa. Que el nen ja us atraparà.

I deixeu que el temps de créixer sigui nostre. Acompanyeu-nos. Feu-nos costat.

Un nen que no té pressa.

Són estranys... però me'ls estimo. 

Sé que no són meus, que els he de compartir, forçosament a vegades i d'altres amb molt de gust. Però gaudeixo, aixecant-me d'hora, de moments d'exclusivitat, on totes les atencions són meves. On els ulls només tenen una mirada i gaudint de saber que només a mi m'han de mirar. Després, la queixa o el plor, anticipen el final. S'ha aixecat l'altre. Me l'estimo... És mon germà. Però no deixo de sentir, durant un instant, que m'està robant petits moments que difícilment tornaran. M'agrada que pugem tots junts a l'esquena del pare o que, dins de l'abraçada de la mare, hi capiguem els dos. Són moments molt macos... però sóc petit i egoista. Què us he de dir...

Són repetitius, i no s'adonen. Fan les mateixes gràcies de fa temps, repetint les que (creuen que) funcionen amb el germà petit. A vegades, seguint el joc, ric amb la mare quan gesticula i fa aquelles cares, les ganyotes de monstres d'altres contrades o animals mitològics que ella s'ha inventat. M'agrada veure-la fabular. I si el pare, exagerant, diu que l'esquena impedirà que pugui treure el cavall de la quadra, insisteixo una miqueta, sabent que, al veure'ns, farà el que faci falta, amb esquena de vidre o cervicals de cristall.

Són fàcils d'enganyar, perquè ens valoren per sobre de qualsevol altra cosa i, fa temps, que jo, si més no, m'he adonat. Ho aprofito, ho reconec. Sé quan un somriure me'ls guanya o quan deixar que la falsa alarma i el plor forçat, sobretot en el cas del pare, provoca que aconsegueixi el que tenia pensat. Ja sabeu, sóc petit i egoista, però, de moment, tot i saber quan fer-me el despistat ("a recollir", "qui ha fet això?"), no tinc un pèl de tonto.

Són de bona pasta. Tenen moments en que s'enfaden (amb nosaltres, amb els altres, entre ells o amb un mateix), però, sorprenentment, es saber que ens han de veure o, sobretot, ja gaudint-nos (entre queixes de "quant peses!" o "t'estàs fent massa gran!") en braços, quan el rostre es relaxa... es pacifica... deixant veure a qui són en realitat.

Són estrictes... d'aquella manera en que, sense poder evitar-ho, renuncien dient "són petits, mare..." o "mira'ls... són tan macos. Va, papa. Deixem-los estar". No puc tenir queixa de les coses que no em deixen, tot i que, com ja sabeu, sóc petit i egoista, i voldria infinitats de voltes a sobre del pare o totes les abraçades nocturnes que la mare ha de repartir amb el germà. Però començo a entendre que els límits són necessaris i, sempre seran més agradables, si me'ls ensenyen els pares, que tindran la paciència per fer-m'ho entendre, tornant enrere tantes vegades com faci falta.

Són diferents. La mare, expressiva i expansiva, ens transporta a castells sense fantasmes, ja que la llum que ja sabem disparar, els allunya i els espanta. Dibuixem les emocions, amb colors d'alegria o melangia, no amagant-nos que l'ànim es canviant, que tant puja com baixa i hem de saber-ho com gestionar. Comunicativa, mai s'està de fer-nos una abraçada o el petó de bona nit a migdia, sent conscient que el repetirà més vegades fins que realment sigui l'hora d'anar a descansar. El pare, aprenent a trencar la distància, a saber dir les coses, a entendre que no cal que, quan pensa que per tenir els ulls tancats ja dormim, dir "us estimo". A posar cara de cansat quan, en el fons, desitja pujar-nos a la gropa i fer d'èquid desbocat o fer de nòria humana, donar voltes i voltes i acabar tots marejats.

Són els pares... són estranys.

Són els pares i me'ls estimo. Com els estima el meu germà.

I sé que puc créixer. I m'estaran acompanyant.