Porta els ulls a les mans, amagant-los d'allò que no vol que vegin. Empresonat a la boca, el brogit cacofònic que a la nit regalaria, per fer partíceps als germans de bogeria nocturna del seu renéixer amb la darrera de les llàgrimes de la lluna quan comença a sortir... Saltironets nerviosos que avancen i es fan enrere, temptats a arrencar a correr vers el refugi que les ombres semblen disposar, i temeroses dels perills imaginaris (i imaginats) que hi podrien amagar. Són els últims instants de certesa, de saber-se aquí abans de saltar...

Mai s'acostumarà a saber-se sol en multitud, ser part d'un tot que no és pot compartir. Experiències pròpies i personals que l'obrir monoton d'uns ulls aliens precipiten a un món agònic de reinterpretació o oblit. No l'hi és permés el record o la memòria... El seu fruit s'entrega, però no es recull.

L'absència de rebel·lia el mortifica, però està massa condicionat per la disciplina i sentit de la responsabilitat, mòrbida lliçó d'entrega envers els demés. No és lliure ni va néixer per ser-ho... és un procurador, ho sap i ho accepta.

Sent el rumor... els nervis que creixen... la determinació que trontolla... són suicides amb sortida programada però sense saber on ni qui els esperarà si aterren. La certesa del buit davant de la persona adequada (o no).

La ruleta de la tortura gira... gira... gira... I salta... esperant que hi hagi qui el rebi...

Si teniu sort en una d'aquelles nits on la lluna és qui domina el mosaic d'estrelles... aixequeu el cap i mireu a contrallum per sobre de les taulades... potser veureu caure milions d'elles...

Són les llavors del somnis... em busquen a mi... et volen a tu.

L'equipatge era, de tot, el que res volia...

Viatjava lluny de sí mateix, per si es perseguia. La distància era l'anestèsia al record i a la memòria, injectada en petites dosis de realisme i acceptació, conforme els semàfors quedaven enrere i els carrers dibuixaven altres noms. El balbuceig xiuxejat era el diàleg entre la renúncia i el desig, l'afonia del passat reclamant-se en un present... El pas enrere i la mà llençada, el resum físic de la contradicció que el dominava. No hi lluitava... feia temps que les forces es rendiren, i els arguments moriren abraçats als seus oposats. Era un deixar-se endur en el deixar de fer en el corrent dels dies...

Deixà oblidats els noms amb els verbs a conjugar... les accions resultants amb els adjectius que li donarien forma... i el color daurat de la simbiosi tintat pel negre de la decepció. La carícia del contacte, la tranquilitat de la respiració acompasada i la certesa de la companyia al despertar.

Els camins recorreguts, des del darrera es tancaven i, els que abans l'horitzó oferia, buscaven la complicitat dels ja trepitjats. Confinats en el nus de l'oblit els primers i ofegant-se en el pou de la incertesa els segons, volien mossegar i mastegar a qui, caminant, els hi va donar sentit. No era ja benvingut i ho sabia... no sense la seva companyia.

Ell ho feia tot més fàcil. Ni feia ni deia ni suggeria ni acompanyava... Era només el punt de partida per tota iniciativa. Aquella petita empenta necessària, els ànims que hom buscava, la confiança per saber-se capaç. Potenciador de la projecció d'anhels propis i compartits, feu d'ell, el que des de feia temps, tothom esperava.

I un dia, caigué... i amb ell, quasi totes les esperances. Però és una història antiga amb paraules noves... Resum: pena, angoixa, un batec... sorpresa, por, dos batecs... paranoia, fugida, tres batecs...

I, des de l'anonimat de la foscor, la seva sentència, en dolces paraules, el condemnava.

El nan vivia... i la fugida, la darrera de les sortides.

Era estrany. Tot ell, ho era. Però era tan difícil deixar de fixar-s'hi...

La primera de les mirades fou com la majoria d'elles: casual. Anava amb pressa, col·locant rètols d'impossible o improbable a idees i pensaments; la targeta a la mà dreta i a l'esquerra, la impaciència. I, arribant a la parada, el sentí per primer cop: "arriba, arriba... on hi és? qui t'espera? Jo aquí estic, com em digueres...". I ja no sentí res més, pq l´autobús arribà...

L'endemà feu presoners els tres dies següents, tots ells seguint la mateixa pauta. Les presses i les cabories quedaven pausades al veure el personatge, quiet, a la parada. El ball de les mans, entrant i sortint de la jaqueta; els peus inquiets, amb passes mossegant els dits per les ganes de néixer... i un discurs incoherent, amb una única certesa: l'espera. Perque, el més estrany del cas, era que a l'espera nerviosa i diària que precedia a l'arribada del vehicle no li seguia un salt, mortal per la necessitat que semblaven amagar els símptomes previs, a dins del mateix. El mantra de l'home, mixtura de bogeria, angoixa i ràbia, donava a entendre necessitat de sortida; urgència de moviment i allunyament del punt de partida. Ni de què, ni per qui, ni cap on... només fugida.

La curiositat va guanyar l'assalt a la vergonya... i el vencedor, en un rampell de sociabilitat impròpia, decidí preguntar a l'interrogant de la jaqueta i la ballaruca sincopada, quin era el motiu de l'espera i entre totes les raons, quina l' impedia (impel·lia) pujar a l'autobús...

"No és pujar el que hom espera... és l'espera el que a hom don vida. Si jo pujo, i no arribo... o arribo, i no m'esperen... per què vull moure'm? per què voldria? Aquí sóc; allà seria? Aquí tinc; allà perdria? M'entens ara... o ja m´entenies?" Una llàgrima li queia... una seva, per dues meves.

Les petjades en el futur són els passos que ara comencen...

És un conte que comença amb el final, pq les raons no ens importen i si les conseqüències...

La princesa no es va despertar, ni va trobar el seu ideal. Va morir sola, plorant d´angoixa. Els nans es suicidaren un a un, impotents per no saber animar-la. Els ocells aixecaren el vol, adonant-se que el seu cant, allà, era inútil. Les fades presentaran la seva renúncia i la bruixa maleïr la realitat que, com sempre, la superava. El mirall mirava cap a una altra banda, sabent que la veritat no li seria preguntada. El príncep, visqué, pastilleta a pastilleta, en un món de lisergia derrotista. I el personatge secundari, en un acte de lucidesa i d´egoïsme crematístic, va decidir recollir la història, i viure dels drets d´autor que amb ella aconseguí.

És un conte que només té principi, pq continuament hi comença...

I mor el neguit de l´esperança quan perdo el camí. No sé on vaig, ni qui m´espera; no sé on sóc ni tinc cap pressa. Em tinc amb mi, en varies peces: el cap, esbós del fou i era; el cor, escletxa antiga per on jo queia... els peus, el nord que duu a la pèrdua; les mans, agafen tot, i res hi queda.
I tanco els ulls... quan ja no hi veia.

Hi ha qui té, rere les muralles de l´autoengany, un fortí d´egolatria. Hi ha qui rere el verb i la paraula equivocada amaga la falàcia de conéixer el que ignora. Hi ha qui creu que "és" quan fa temps que ha deixat de ser-ho: persona.

Hi ha qui pensa en un futur brillant relliscant en un present que s´ensorra. Hi ha qui en la pompositat del seu càrrec amaga la seva incapacitat. Hi ha qui és pensa únic, i només li queden les runes en el caos per administrar. Atxis! Jesús!!!

Per qui s´enganya; per qui creix humiliant i empetiteix així el que els hi queda d´infantesa; per qui plora i no es mulla; per qui riu en el silenci; per qui la paraula no té lletres; per qui l´amistat té el valor de 30 monedes o l´estabilitat d´una cadira en un lloc de treball... Per qui ha oblidat qui era i tem tornar a ser...

Li diem... EDIFICA el teu futur des de l´alegria... amargats de la vida!