Cualquier parecido entre lo escrito y mi realidad, es pura coincidencia.

de setembre 28, 2010


Será que busco mal o encuentro peor.

de setembre 25, 2010


Cada matí em regala un motiu, de manera espontània, generós des de la desgràcia que els altres creuen descobrir al mirar. És diferent... tot ell.

- Els lligams mai han d'anar més enllà de l'ara i l'aquí, i no han de nodrir-se des de la necessitat sinó des de l'apetència. Però també és cert que tenim uns gustos que, sovint, ens poden intoxicar...

- La familia és tant qui t'acollirà quan ningú ho faria com qui et criticarà sense cap necessitat. La distància depén d'una trucada i els quilòmetres de les ganes de tornar.

- Desconfia dels consells. Sobretot, dels que semblen tenir sentit. Que el sentit és com la perspectiva: depén des d'on et miren.

I així, a diari. No sempre en faig cas, perquè no veig el sentit o pel costum de creure tenir sempre la raó. Però, passat el temps, i si miro enrere (que aquí l'orgull també juga la partida...), m'adono que sempre acaba sent cert allò que deia o pressuposava. I és que, com ell em diu, "és preferible equivocar-se un mateix que acceptar l'encert de l'altre, oi?".

No recordo el primer dia que el vaig veure, ni a on ni fent el què. Perquè no es limita a seure, pidolar i deixar que passi el dia. L'he vist pintar, a terra o en un cartró. L'he vist llegir qualsevol conte trobat al contenidor, tan abstret com per no dir res o llegint en veu alta envoltat de gent... L'he trobat arreglant qualsevol estri de cuina a les velles de Mercat o reparant qualsevol mandanga a les dones que hi són a Missa. Cantar, fer memòria extesa de com era la ciutat, fins i tot fer jocs de mans a quatre o cinc nens mentre les mares fan la compra. I mai demana res, tot i acceptar, amb bon gust i de bon grat, la voluntat. He parlat amb gent del barri, dels de tota la vida... i ningú sap res. Només, que sempre ha estat. Un heroi de guerra, dels dos bàndols... fill de la traïdoria a les dues faccions. Només a sí mateix (es) servia i serveix.

El que sí recordo és el primer cop en que es dirigí a mi, amb aquella veu ronca, trencada pel temps i les històries, ja en la primera frase posant-me el sobrenom que em quedaria: "secall, tens un minut?". En circumstàncies normals, mai paro, ni tan sols miro, però...

- No tinc ni cinc i de tenir-ne, no ho malgastaria alimentant les ànsies etíliques d'una ruïna social. Afaita't, busca una feina i una bona ortopèdia, no sé per quin ordre ni m'interessa, i així potser camines i avances.

-Caram, secall. - El gest continuà sent, en tot moment, el mateix. - Et deuen haver fet molt de mal, fa poc o en algun moment, tant com per haver-te amargat des d'aleshores. No em calen diners perquè de tot tinc i poc necessito; no bec des de que vaig matar l'amor ofegant-lo en la beguda; i mai he hagut de caminar per poder avançar. El destí ens mou, secall... A tots nosaltres.

I somrigué... I em va derrotar amb el gest.

[...]

de setembre 19, 2010

De son germà, per qui se'n va i (no) sempre queda. Que la memòria tingui un lloc... que el lloc sigui terra de llibertat... que pugui aixecar la mirada "y alzar la vista"... i que des d'on sigui que miri, ens vegi arribar. Un país en la mochila, y mucha gente (y su amistad) en el bolsillo, José Antonio...

sonámbulo siniestro y solitario
a través de una larga noche sin consuelo
van y vienen y van
los sucesos las olas los peces de tu alma

quién te dará su alivio
atormentada senectud en vilo?
quién
adónde
eres tú mismo?

llorabas al nacer
sentiste el frío del espacio
invisible el tiempo de los lémures
los terrestres soportes
imaginarios dones de tristeza
de combate de ardor
de muerte en suma

pero te irás un día
en un momento y qué?
qué has hecho?
vivir y eso qué es?

qué pretendes ser
en el universo y pico
del instante profundo
y sin memoria?

todo pasa y esto calma
volveremos quizá
quién sabe si hasta luego
quién sabe si hasta dónde

son las cenizas horas de tu llanto al nacer
pero al partir sonríe quedamente
en la penumbra querida criatura
despreciable y pequeña

podía haber sido
tenías que haber sido quizá
abrazo para siempre
jamás
en el olvido
hasta otra aurora

de setembre 17, 2010

Crisis existencial: Para según quién, no existo.

de setembre 10, 2010


Y aún estando, sigues faltando.

Las mañanas me siguen pesando. Sin sábanas, no hay velas... y el viento de los sentidos, dejó de empujar. La calma es un contrasentido...

El peso de la falta es un cuerpo tendido. Sin abrazos, sin cariño... Es la mirada soslayada, el contacto rehuído. Es la incomodidad de la proximidad, la picazón de besos prohibidos, el exámen continuo a la paciencia y la voluntad. Querer por nada, el odio recíproco y merecido, la torna del sí en un no fugitivo, que no atiende a razones ni motivos. Es el revés del envés, es lo mismo sin ningún parecido.

Compongo el silencio con el mutismo y la renuencia, con la bilis y la flema. Las horas son flechas... los minutos, saetas. El tiempo, aforismo de la renuncia, retuerce y retoma, deforma y convoca, el antes por un después cuando el ahora, desde siempre, pasa a ser ayer. Ya no sé si la lágrima era el cadalso de la sonrisa o la condena por la pena, cuando el juez, responsable y parte, dicta sentencia: culpable de inocencia, o la imbecilidad de la docilidad y el adocenamiento de la individualidad. Servil, derrotado el orgullo, títere descabezado y muñeco del capricho... Y ahora salta... y ahora corre... y ahora huye, desagradecido. Pero sigo, rendido, en la cama... a su lado.

¿Cómo contemplar y recrearse pasó a ser soslayar y rehuir? ¿Por qué la suavidad del roce pasó a ser la herida tras el contacto? ¿Qué envenenó los besos y las ganas? ¿Qué hizo de la proximidad, distancia; del deseo, desgana; de ti, rutina? Al no haber nada ni nadie... ¿será que ello nos incluye a los dos?

¿El olvido es inabarcable o lo inolvidable inasumible? La cobardía quema sus naves en la travesía que va de rememorar a tergiversar, mientras cruzan sus armas la memoria y la falacia, los recuerdos y la inventiva, esperando la realidad sustitutivos, que eleven lo anodino... lo que antes no fue más que felicidad. Un gesto invitaba a la aventura... un beso ofrecía la conquista de ultramar. Y ahora... ofrecerte no me motiva; darte, está de más.

Siempre me ha pesado el corazón... Es el problema de querer latir por dos.