E.R.Encia: lo que dejan algunos contables/empresarios a sus trabajadores.

Ah... mor: Querer resignado.

Martirimonio: Espeluznante compromiso, con suegra y todo.

Aborto: Aznar.

Higo puta: difícil de comer.

Benzina i fusta vella... cridant... crepitant... flameja i s'eleva la cendra de l'ahir.

Comencen a arribar, temerosos del preludi que la columna de fum, des de la distància, sembla disposar. Des de l'interior, cremant-me la pressa l'esquena, miro per la finestra per recordar les seves cares, i observar les expressions que s'hi amaguen o delata la por. Vull saber qui són i com. La lògica de la supervivència m'alerta i vol obligar-me a sortir, fugir de les rialles que a fora comencen a sumar-se a crits de joia i alegria i deixar enrere la postal funesta que està convertint un poble en el revers ombrívol del que hauria de ser una comunitat. Comunió en i per la desgràcia, creuen deslliurar-se, amb la mort i la flama, de la por que fou tenalla entre deures i obligacions. Ingenus...

Ha mort ma mare... però he nascut jo. Ja no serà venjança... Serà el plaer del plor.

No noto les cremades, ni m'importa si el pèl es socarrima o la roba acaba fonent-se amb la pell. És el soroll del cap de la mare, desprenent-se i caient a terra, qui fa que torni a ser conscient, giri cua al moment que arribarà i surti abans que les fustes gemeguin i tanquin el cercle. Reptant, defujo mirades curioses que puguin descobrir-me sortint i, ves a saber en nom de quin Déu o en l'èxtasi de la ràbia col·lectiva, fessin de mi un massa sanguinolenta o una polpa veremada per les trepitjades de qui sap qui.. No és que m'importi, ara mateix, morir... però els morts no maten, i tinc, imposada, una tasca a complir.

La llibertat depèn de mi ara... De les decisions que prengui i les direccions que vulgui trobar. Sense impediments... sense imposicions. Només jo i el món, important-me tan poc tot... I sabent que he de tornar, ni tan sols miro enrera.

Se m'obre la carn allà on el foc, salivant, ha llepat fins a menjar-se'm. Ennegrides, les ferides supuren impaciència. La ràbia supera l'instant, i s'instal·la al dipòsit de greuges que la vida ha fet de la memòria irrisòria que mantinc. Irrisòria per repetitiva i gens sel·lectiva, doncs no puc destriar l'instant entre nèixer, sentir-me odiat i començar a odiar. I estirat a l'herba, amb la brisa de cataplasma i el sol embenant-me, gemega l'ànima mentre el dia, llanguint, m'acarona i m'acompanya a dormir...

[...]

Decapitada la congruència per la presència de la mort, hieràtica i serena, permet ara que me la miri i pugui reconèixe'm...

Les hores no fan que ho entengui... ni canviar la perspectiva des d'on mirar-la, fa que pugui entendre-la millor. Assegut cara a cara, he fet preguntes en veu alta per respondre-me-les jo, i totes, sense distinció, òrfenes d'acritud i malevolència, no busquen perquè no entenen. Plantejar-les en veu alta, li resta trascendència i importància, i ja morta, res recompondria el que va començar trencat. Li agafo la mà i roman... els dits, camí de la rigidesa marmòria, mantenen la laxitud mínima per poder-los entrellaçar, i cobrint el gest amb l'altra mà, apropo la cara. El contrast de la galta, arrasada pel foc de la llàgrima, enfront el dors gèlid de l'extremitat. És una comunió tan imperfecta...

Ingràvid, podria refugiar-me, literalment, en els seus braços... Restar quiet i pròxim, però defugint la compassió i l'egoisme infantil que segurament se'm permetria. Gronxat per la mort, en contraposició, és quan més viu em sentiria. I una cançó de greuge, una pavana raveliana sense fil ni composat... només notes perdudes en un tarareig de difunts, amb la remor de paraules sordes, tendres per no mortes, que defugiten qualsevol tipus de pronúncia. "Tralaralà, valga'm Déu que jec morta... tralaralà, que se me'n duen i no sé on! Tralaralà, que n'és de fàcil quan tot és fosc... tralaralà, tralara... là? qui sóc?"

No admetria tombes ni funerals, ni incòmodes presències alienes a tot dol. Ni paraules de comiat ni frases fetes, resumint el desconeixement i elucubrant el dia a dia. Màscares de pena, en vestimentes negres com algunes intencions, d'empeus, interpretant papers de text mut i gesticulació pètria. Oh, la pena... tan fugissera com falsa seria la vostra presència. I per evitar la comèdia, flama... erigint-se en jutge i sentència. Cremarà tot: casa, mare, records i la histèria de veure-us fora sense poder fer res. Apagueu el foc, si podeu, amb la saliva de l'insult i la bromera de la demència. I riuré... riuré... pixant-me en les cendres.

No tenint més arguments que guanyar-me-la, ni cap motiu que em fes tirar endavant, ara se m'obren tants interrogants com preguntes des dels primers se'n deriven. Què i per què fer? On, quan i com anar? Si la finalitat és el propòsit del destí, dec ser orfe d'ambdos...

[...]

Rebuzdancia: insistencia malsana en comportarse como un zopenco.

Ensimismomiento: No mirar más allá del ombligo, mintiéndose sobre la propia importancia.

Hurtopia: Robo perfecto.

Juasticia: De risa, oiga...