de desembre 22, 2011
de novembre 28, 2011
de novembre 20, 2011
d’octubre 27, 2011
d’octubre 26, 2011
d’octubre 19, 2011
És un mal costum, ho sé. Fins i tot, podria arribar-se a pensar que és una bogeria, o el primer símptoma de la condemna que suposa ver-s'hi abocat. Però sóc incapaç de controlar-ho. Pateixo una febre malaltissa que m'impel·leix, un cop i un altre, a començar-hi, a veurem arrossegat a iniciar i, un cop dins de la corrent, és impossible saber o voler-se deturar... Demanaria ajuda, però... si hi està tan bé. Si ja sé que no ha d'arribar, m'estalvio esperar.
Argumenten, com a condició palmària de la insalubritat de la situació, la meva incapacitat per adonar-me de la realitat. Però, em pregunto... no tinc el dret a viure allò que se'm nega quan, indefectiblement, he de viure allò que em toca? No necessito viure endinsat en una felicitat constant. Al contrari. Això faria que perdés la perspectiva de què és i significa ser feliç i gaudir-ne... L'absència genera apetència i el sentit comú (hauria) donarà el valor concret (i absolut) a la situació. Per tant... deixeu-me ser, essent conscient de la meva evasió, allò que vull quan ho decideixo i necessito. I si, per casualitat la meva (in)consciència em demana i permet perdre'm en la meva mentida... quin mal us farà, si allà on sóc, no hi sou, no se us vol ni s'hi us espera?
La commiseració no m'és empàtica... estalvieu-vos l'esforç de compartir, la brevetat del condol o la compassió sense entendre. No bunqueritzarà la vostra situació ni és cap salvaguarda que allunyi la problemàtica de vosaltres quan aquesta, ni de lluny, està a prop d'afectar-vos, directa o transversalment. I si em necessiteu com a constrast o punt de llunyania d'allò que no sou i no voldríeu arribar a ser; si la vostra misèria demana amagar-se rere un ombra més amarga o si, simplement, necessiteu creure tenir una solució per un problema allà on els vostres rauen quiets... endavant, no us hi esteu. Els valents s'emporten, per igual, la fama i les bales... Vosaltres viureu, tot i covards. I és d'això del que es tracta, oi? Viure, reclusos i amagats. (Sobre)viure, desperts per no haver de tenir somnis; insomnes per no haver de patir.
No vull ser el protagonista d'un conte amb final feliç. S'hi amaga, sovint, l'alienació absoluta, la història mastegada, la renúncia a haver d'escollir. Trio i m'equivoco... i només així sé ser (in)feliç. Què guanyaria si s'equivoquessin els altres? Si ho fessin per mi? Caram, així trio la pena a que aferrar-me o el moment on necessito desfogar-me o, simplement, enfosquir-me amb i en el dolor.
Continuaria... però justificar-me seria donar-vos importància. I ni tan sols, per mi, jo me la tinc. Per tant...
I ara ets tu, el tema. Però si no t'he de tenir... que em deixin, si més no, parlar-te, fill.
"Com deiem, recordes..."
d’octubre 18, 2011
d’octubre 14, 2011
d’octubre 08, 2011
d’octubre 02, 2011
de setembre 22, 2011
de setembre 14, 2011
de setembre 08, 2011
de setembre 03, 2011
de setembre 01, 2011
d’agost 28, 2011
d’agost 24, 2011
d’agost 21, 2011
de juliol 25, 2011
de juliol 16, 2011
de juliol 11, 2011
de juliol 06, 2011
de juny 30, 2011
de juny 25, 2011
de juny 24, 2011
de juny 22, 2011
de juny 04, 2011
de maig 23, 2011
de maig 21, 2011
de maig 18, 2011
Perdre('t en) els sentits
Fins i tot els diàlegs de la memòria han quedat sords. La veu és ara un bram blanc immers en un mar cacofònic de nàufrags anònims, gent que (suposadament) èren importants. Perdut el rumb de les frases, els significats van diluint-se entre l'oblit i la necessitat de no recordar. Fos qui fos, no important la frase, monopolitzaves el to, la cadència de les lletres arrossegant-se... El missatge, un miratge del que desitjava, apagant-se conforme la veu arribava al punt i final.
Els petons ja no se'm fan dolços... han deixat de ser salats. Mossegat el cos, no s'omple la boca del sabor del dia i la queixalada no té res de les nits al teu costat. L'entrecuix ja no amarga, embogint la claredat de la línia que havíem de traspassar per perdre'ns i reconèixe'ns estirats, arraconats, perduts i contenint l'èxtasi per por a morir sobrepassats. Assedegat, dels pits ja no raja el nèctar que m'embogia; afamat, ja no puc acontentar-me amb la textura de la pell salivada per la llengua passejant... El sabor de tot ja no rau on tenies la boca perquè aquesta, l'has tancat.
Es despenja la fragància del coll nu i suat, exiliant les remembrances d'actes passionals, on el desig pagava la quitança d'haver-lo d'abonar: monedes fredes canviant de mans. Les narius dilatant-se tant com es despertava la virilitat, quan ensumaven la teva presència, quan perdien la pressa per la teva proximitat... A les fosques ja no noto la boca oberta, l'olor de l'alè suplicant: una comunió de llavis i llengues; sense exigència... amb el temps deturant-se perquè nosaltres ja hi érem... ja hi havíem arribat.
Braille de cos... El mareig de llegir les corbes a la foscor, el delit de gaudir-ne subreptíciament. La silueta entre els dits, dibuixant les formes conforme anaven neixent: l'esquena blegant-se arran dels embats de plaer; les cames tremolant sense compas ni dansa, només deixant-se fer; les mans oferint-se sense pressa per tancar-se després, buides o no... De cada conquesta no queda ara ressenya, totes les batalles perdudes dins una sola guerra: no som ni carnassa allà on fórem capitans.
I el pitjor... totes les ombres són ara la teva perquè, esborrant-se, ja no recordo el teu contorn. Et veia sense mirar-te i ara miro i no sé veure't. La meva vista era eterna... ara només la ceguesa m'espera a l'eternitat.
Perquè els sentits no són el que èren ni segurament èren... el sentit de tot plegat.
d’abril 27, 2011
d’abril 09, 2011
de març 26, 2011
de març 23, 2011
de març 14, 2011
de març 13, 2011
de març 07, 2011
de febrer 21, 2011
de febrer 15, 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)