És un mal costum, ho sé. Fins i tot, podria arribar-se a pensar que és una bogeria, o el primer símptoma de la condemna que suposa ver-s'hi abocat. Però sóc incapaç de controlar-ho. Pateixo una febre malaltissa que m'impel·leix, un cop i un altre, a començar-hi, a veurem arrossegat a iniciar i, un cop dins de la corrent, és impossible saber o voler-se deturar... Demanaria ajuda, però... si hi està tan bé. Si ja sé que no ha d'arribar, m'estalvio esperar.

Argumenten, com a condició palmària de la insalubritat de la situació, la meva incapacitat per adonar-me de la realitat. Però, em pregunto... no tinc el dret a viure allò que se'm nega quan, indefectiblement, he de viure allò que em toca? No necessito viure endinsat en una felicitat constant. Al contrari. Això faria que perdés la perspectiva de què és i significa ser feliç i gaudir-ne... L'absència genera apetència i el sentit comú (hauria) donarà el valor concret (i absolut) a la situació. Per tant... deixeu-me ser, essent conscient de la meva evasió, allò que vull quan ho decideixo i necessito. I si, per casualitat la meva (in)consciència em demana i permet perdre'm en la meva mentida... quin mal us farà, si allà on sóc, no hi sou, no se us vol ni s'hi us espera?

La commiseració no m'és empàtica... estalvieu-vos l'esforç de compartir, la brevetat del condol o la compassió sense entendre. No bunqueritzarà la vostra situació ni és cap salvaguarda que allunyi la problemàtica de vosaltres quan aquesta, ni de lluny, està a prop d'afectar-vos, directa o transversalment. I si em necessiteu com a constrast o punt de llunyania d'allò que no sou i no voldríeu arribar a ser; si la vostra misèria demana amagar-se rere un ombra més amarga o si, simplement, necessiteu creure tenir una solució per un problema allà on els vostres rauen quiets... endavant, no us hi esteu. Els valents s'emporten, per igual, la fama i les bales... Vosaltres viureu, tot i covards. I és d'això del que es tracta, oi? Viure, reclusos i amagats. (Sobre)viure, desperts per no haver de tenir somnis; insomnes per no haver de patir.

No vull ser el protagonista d'un conte amb final feliç. S'hi amaga, sovint, l'alienació absoluta, la història mastegada, la renúncia a haver d'escollir. Trio i m'equivoco... i només així sé ser (in)feliç. Què guanyaria si s'equivoquessin els altres? Si ho fessin per mi? Caram, així trio la pena a que aferrar-me o el moment on necessito desfogar-me o, simplement, enfosquir-me amb i en el dolor.

Continuaria... però justificar-me seria donar-vos importància. I ni tan sols, per mi, jo me la tinc. Per tant...

I ara ets tu, el tema. Però si no t'he de tenir... que em deixin, si més no, parlar-te, fill.

"Com deiem, recordes..."