Cualquier parecido entre lo escrito y mi realidad, es pura coincidencia.

de març 26, 2009

Mirada distreta, aquest és per tu ...


Viu en un castell de cartrons, on els reis no tenen corona, on la llei iguala a tothom. Una manta, resum i testimoni de nits amables entre les seves parets, abraça el que queda de la roba guanyada en una partida de riures còmplices i daus agraïts. Les sabates, en un racó de la sala, recorden totes les passes donades i preguen, al Déu de la Sola, per poder trobar-ne de noves. Antigues notícies del dia d'ahir fan de coixí on hi reposen i inspiren les idees del cap que allà s'hi recull. La gorra de llana, cuirassa en dies d'aire i fred, s'adorm a mig pam de distància, nerviosa per si a la nit es fa necessària i no és capaç d'aixecar-se. El cos, envellit per una barreja d'atzar, sort adversa i plena consciència, demana descans. En un regne escapçat, no pensar, és motiu d'alegria.

Somiar li és fàcil... però despertar-se, també.

Plega i recull el castell, fent-lo invisible rere els arbres del parc que li fan de jardí. No li preocupa que li puguin treure, però és una manera ràpida de recollir-se a la nit: arribar i muntar. Rere aquelles parets de pasta de cel·lulosa ha tingut, entre moltíssimes altres coses, la seva darrera nit de coneixement i descobriment d'un cos que no fou el seu. Un intercanvi furtiu de lascivia que tots dos necessitaven i un adéu ràpid amb un somriure a la cara abans de que aquesta és perdés, anònima, en un conjunt de rostres que havia conegut i havien perdut el nom. També ha servit com a refugi il·lusori en atacs fruit de la ignorància o d'un concepte infantil i retorçat de la diversió.

Mira al cel i amb una aclucada d'ulls, saluda al sol...

Caminarà mentre pensa on voldria arribar avui, sabent que la respota sempre és "a demà"; descobrirà noves olors en els carrers de sempre; saludarà l'amabilitat de qui l'alimenta; somriurà al despreci sense pretendre'l canviar. Seurà en un banc per llegir en els rostres que passen la temperatura social i recollirà, acabant la setmana, el diari de quan aquesta començà, amb les mateixes notícies, protagonistes i resultats. I comprovarà, rient de bona gana, com l'horoscop avui el fa milionari quan ahir el veia enfonsat.

Quan la llum falti i la foscor li digui que és hora de tornar... mirarà enrere i pensarà que té molt més del que necessita, i poc que trobar a faltar. Les passes de la nit petonejaran el rastre de la petjada diürna, i al ritme del vals del descans, buscaran arribar sense pressa. En el trajecte, saludarà velles cares amigues comprovant, de passada, que segueixen allà... L' ajuda entre ells mai és negada però és tan poc el que volen, tan fàcils de cobrir les necessitats, que quasi mai en demanen. No és orgull ni independència, ni tan sols una mal entesa subsistència és, únicament, adaptar-se al medi, viure, sense més. Pressions, stress, mala consciència, anhels de llibertat... raons combinades o una de sola. Uns optaren per fugir, altres per refugiar-se... Uns arribaren de retruc, altres amb tota la intenció... Però mai es pregunta. Si hi és, i això és tot.

Arriba... És un parc apartat, amb una il·luminació tènue, que li dóna a cada racó un regust romàntic, com de pel·lícula muda de la década dels 20. Ell és un figurant més. Una de les sis o set ombres que hi conviuen de nit, deixant el protagonisme al silenci i a les paraules del dia que encara hi ressonen...

I escriu en la paret d'un dels murs del castell, un cop dins i a bon resguard "un dia més que neix ara... i són ja...". Somriu, i s'adorm.

de març 14, 2009



Nu... recolzat en una pedra, amb un paper entre les mans... somreia, amb el rostre relaxat...

Guarda'm l'alé, per quan mori, puguis posar-me'l als llavis.
Guarda'm la mirada, i que mort, pugui veure en la foscor.
Guarda'm la memòria, pq només tu puguis oblidar-me.
Guarda'm la paraula que sense dir has sabut escoltar...

Guarda'm les llàgrimes, i entre les mans, deixa-les correr...
Guarda'm els somriures, i que diguin adéu en el meu funeral...
Guarda'm qui sóc per recordar-me qui era...
Guarda'm qui era per saber qui no sóc.

Cap nom... o tots nosaltres.

de març 11, 2009


Donant-li la volta a Matheson... pretenciós, per suposat... pero la eternidad no se ganó sin aires de grandeza :P

Allà, morir, formava part de la memòria...

L'anhel atàvic de la immortalitat esdevingué condemna, de la mateixa forma en que el temor reverencial per l'arribada de l'últim dels dies, era ara vist com l'impossible que hom reclamava. Tota por és ara desig; tota fortuna, sentència adversa a perpetuitat.

Podríem dir que la seva excepcionalitat fou conseqüència i fruit de l'amor, una concepció quasi divina i la llavor que creix en l'espera. La resposta a una plegària ofegada per la desesperació de generacions i generacions, que veien en el nouvingut l'esperança pel retrobament amb una vella amiga: la mort. Però mentiríem... La descendència no era vista com l'arrelament d'un jo present en un nosaltres futur, pq feia temps que el passat ocupava tots els temps possibles... Però ell no fou un més: va ser el primer en temps i va tenir menys temps que l'últim d'ells. Afortunat...

Una reunió de màscares encerclava tot naixament. Una idea antiga, revers del decurs natural, acompanyava la mirada ennegrida per l'expectació i les ansies que hi ocultava. Desitjaven la mort... la necessitaven... saber que, novament, era possible morir. El primer crit del nadó era, al mateix temps, l'angoixa dels qui ja hi eren i la de qui, només arribar, sabia que no podria marxar... "No vull néixer, si no sé morir...".

Néixer, créixer... i sobreviure. Això era tot, i ho era per sempre. La pubertat marcava el límit i la senectut era el conte de nit que s'explicava als nens. Ningú envellia i tot era, al cap i a la fi, anar acumulant els dies. La monotonia, refugi en temps de crisis per covards i altres formes de vida, era ara el detall que els unia. La confluència del voler i el tenir fou, comprovades les conseqüències, un error de plantejament: no tinguis el que vols, que podria ser el que mai voldries. L'eternitat, com tot, només podia entendre's enfrontant-la al seu oposat... i aquest feia temps que havia assumit la seva derrota.

La vida no era si no podia deixar de ser... Evident.

L'assassinat era el fracàs resumit en les llàgrimes de la víctima incorporant-se i la ressignació de qui no podia dur-lo a bon port... El suicidi esgotava l'inventiva dels protagonistes repetint sempre el mateix final. L'acceptació, idea continua, esgotava les forces de la societat. Assassinar, suicidar, morir... no trobaven conjugació en la lògica del moment.

Fins que arribà la primera senyal de que tot podia canviar...