Mirada distreta, aquest és per tu ...

Viu en un castell de cartrons, on els reis no tenen corona, on la llei iguala a tothom. Una manta, resum i testimoni de nits amables entre les seves parets, abraça el que queda de la roba guanyada en una partida de riures còmplices i daus agraïts. Les sabates, en un racó de la sala, recorden totes les passes donades i preguen, al Déu de la Sola, per poder trobar-ne de noves. Antigues notícies del dia d'ahir fan de coixí on hi reposen i inspiren les idees del cap que allà s'hi recull. La gorra de llana, cuirassa en dies d'aire i fred, s'adorm a mig pam de distància, nerviosa per si a la nit es fa necessària i no és capaç d'aixecar-se. El cos, envellit per una barreja d'atzar, sort adversa i plena consciència, demana descans. En un regne escapçat, no pensar, és motiu d'alegria.

Somiar li és fàcil... però despertar-se, també.

Plega i recull el castell, fent-lo invisible rere els arbres del parc que li fan de jardí. No li preocupa que li puguin treure, però és una manera ràpida de recollir-se a la nit: arribar i muntar. Rere aquelles parets de pasta de cel·lulosa ha tingut, entre moltíssimes altres coses, la seva darrera nit de coneixement i descobriment d'un cos que no fou el seu. Un intercanvi furtiu de lascivia que tots dos necessitaven i un adéu ràpid amb un somriure a la cara abans de que aquesta és perdés, anònima, en un conjunt de rostres que havia conegut i havien perdut el nom. També ha servit com a refugi il·lusori en atacs fruit de la ignorància o d'un concepte infantil i retorçat de la diversió.

Mira al cel i amb una aclucada d'ulls, saluda al sol...

Caminarà mentre pensa on voldria arribar avui, sabent que la respota sempre és "a demà"; descobrirà noves olors en els carrers de sempre; saludarà l'amabilitat de qui l'alimenta; somriurà al despreci sense pretendre'l canviar. Seurà en un banc per llegir en els rostres que passen la temperatura social i recollirà, acabant la setmana, el diari de quan aquesta començà, amb les mateixes notícies, protagonistes i resultats. I comprovarà, rient de bona gana, com l'horoscop avui el fa milionari quan ahir el veia enfonsat.

Quan la llum falti i la foscor li digui que és hora de tornar... mirarà enrere i pensarà que té molt més del que necessita, i poc que trobar a faltar. Les passes de la nit petonejaran el rastre de la petjada diürna, i al ritme del vals del descans, buscaran arribar sense pressa. En el trajecte, saludarà velles cares amigues comprovant, de passada, que segueixen allà... L' ajuda entre ells mai és negada però és tan poc el que volen, tan fàcils de cobrir les necessitats, que quasi mai en demanen. No és orgull ni independència, ni tan sols una mal entesa subsistència és, únicament, adaptar-se al medi, viure, sense més. Pressions, stress, mala consciència, anhels de llibertat... raons combinades o una de sola. Uns optaren per fugir, altres per refugiar-se... Uns arribaren de retruc, altres amb tota la intenció... Però mai es pregunta. Si hi és, i això és tot.

Arriba... És un parc apartat, amb una il·luminació tènue, que li dóna a cada racó un regust romàntic, com de pel·lícula muda de la década dels 20. Ell és un figurant més. Una de les sis o set ombres que hi conviuen de nit, deixant el protagonisme al silenci i a les paraules del dia que encara hi ressonen...

I escriu en la paret d'un dels murs del castell, un cop dins i a bon resguard "un dia més que neix ara... i són ja...". Somriu, i s'adorm.