S'apaga... i ni la mort m'apropa.

El sofà grinyola, i la respiració s'espesa quan es deixa caure, aire emplomat enfonsant l'alè en els pulmons i fent veure, per un moment, que no podrà tornar a elevar-se i sortir. Expectora la vida, amb grumolls de sang i bocins de sí. Cada cop que tus, creua els braços sobre el pit, i crec escoltar que plora, tot i que també, que potser riu. Embogida o embogint... morta o morint.

Ningú farà res, perque a ningú l'interessa... Són esclaus de la paraula, de la promesa imposada i el càstig previst. Penyora de sí mateixos, ostatges de la fúria de mon pare, si trenquessin les regles. Simples i crues: defugir el contacte o la conversa... evitar aproximar-se i que s'aproximin. Matar per mantenir-ho o morir per no aconseguir-ho. En el fons, és una decisió senzilla. Ella o el poble...Un tabú comunitari i una tasca a repartir, o l'alçament d'onades d'odi i tempesta de membres. I sent la por l'argamassa del mur que la separa de tots els altres, és, en el fons, la corrent malèvola i soterrada que flueix en qualsevol poble, qui fa que odiar-la, no sigui difícil, convertint-la en una pària. "Millor ella, sense decidir-ho nosaltres, que qualsevol altre". I així, passarà a èsser una història de taberna o la figura reptant que menja nens i s'empassa la innocència i la dignitat. I només restarà obviar-me, com sempre han fet... i faran.

Arriba el punt on no sé distingir qui dóna ombra a qui... Si la mare la projecta, o ella és un reflexe. Apropar-me rep com a resposta la de sempre, amb la ferum de la mort sortint en companyia d'exabruptes de tota mena. Me'ls conec, i no m'apenen. Gargamelleja, i s'empassa el que li queda, i cridant el nom de qui vol mort, em mira als ulls per primer cop. "No he volgut estimar-te... Fer-ho, era acceptar la derrota i soterrar el que em quedava d'orgull. No esperis ara, que morint-me, reconegui en això un error. Era el que em debia... Ningú m'estimava, sinó jo. Ara quedes sol... i ara és quan viure et semblarà odiós...".

En el nom del pare, del fill o de mi...

[...]

Reviscola el pit eixut, i procura amargor i melangia... infantesa a cop de puny i empenta.

La desídia és la confirmació del desinterés... Romano, desatés i nu, en un racó, cobert per la infàmia i el record de ser fill de mon pare. Sóc la distància entre el que és i el que hauria; la mirada que, perduda, obre la porta a l'influx d'una deesa, que fa del seu nom, una sentència: Mania, i amb el temps, indiferència.

La repetició fa de la puntada una carícia, de l'insult una conversa. L'estima no és recíproca, ni em cal per continuar tenint-li devoció: llunyana i aspra, continua essent ma mare... Quan m'obvia i no em pega, sota la taula o rere el sofà, em deleeixo contemplant-la, com és capaç, sense saber-ho, de tornar a ser qui era. Com quan, creient que ningú l'observa, somriu i tarareja les cançons de quan era tendra tot removent la massa per fer un pastís que mai m'oferirà ni provaré. Com es mossega el cabell, amb la mirada perduda de qui busca sense saber el què, i el cos que bamboleja, a esquerra i dreta, com el metrònom de la lucidesa, espatllat i sincopat. I aleshores, el silenci guanya la partida, i la desgràcia és qui marca el dictat: mutisme, absentisme i els -ismes que puguin fer que la ferida no deixi de sagnar. "Benvinguts a Insània, regne de sa majestat... qui un cop va ser ma mare, només per un instant! I ara, folla i abandonada, consumint-se i degradant-se, rialla de la ignomínia i representant de la basarda, perd la corona, que mai va arribar a posar-se... I abdicada la raó, desterrada l'esperança... si només quedo jo, i sóc la constància de l'error... que li queda, si no la mort? mossegar-la i empassar-la?"

L'edat m'atrapa, com cada any. No sé dir si són sis o vuit els que compleixo, ni si me n'alegro o m'és igual. La rutina és la mateixa: despertar-se i sobreviure. Quan les llums s'apaguen, i el temps només tem el compte enrere, defujo les pors i em permeto ser jo. Assegut, amb una espelma en un bocí de pa, tanco els ulls i em desitjo no pensar. M'és impossible... Un pastís de devoció i estima; uns rostres que em somriuen mentre no em desitgen cap mal... I aquella petita paraula, pronunciada sense ferir-me, ni a ella fent-li mal: mama... m'abraces mentre m'adormo? un petó com a garant?

I així, orfe de l'absolut, penso en com seria el ser detall, per fondre's amb l'aquiesciència del benestar diari, perdut en un batibull de monotonia i rutina bastarda, sense voler o reclamar una atenció individualitzada ni personal. Odio ser vist com un accident, una traició a la innocència o la vexació de la virginitat. Sóc alguna cosa més que tot això...

[...]

Sóc fill de la hipocresia i la mentida... del cap cot i la transigència. De la vergonya, del pacte i el silenci. Sóc la prova constant de l'error...

Ma mare era guapa, fins i tot després d'embogir... o això diuen els qui la van conéixer rient i jugant en la cordura. Posseïdora d'un somriure desfermador, la seva ironia trobava en ella un punt i final amable per segellar les sentències més dures i directes. Deixava anar les invectives més violentes, les diatribes més contundents que hom al poble recorda, i evitava l'emprenyament, encisant a l'adversari o contrincant quan ho considerava necessari. Dominava el tempo, el moment i l'oportunitat, i era capaç de mossegar sense deixar la queixalada marcada o fer un petó sense que l'altre ho rebés. Com i així, va sotmetre's? Què debia veure on ningú gosava mirar? Com va caure i no va saber aixecar-se o escapar? Tinc múltiples i variades teories, però només l'amor o la follia, o la barreja de tots dos, m'ho faria entendre...

I mon pare... Fill de mil progenitors i de mare per descobrir, el seu rostre és la màscara cruenta i condemnada amagant-se en el boirim quan l'intentes atrapar, amb les preguntes embarbussant-se abans de pronunciar-se. Mitges frases de por i desconfiança o un silenci groller i etern me'l descriuen, en mirades que s'abaixen i veus que s'apaguen quan parlen d'ell. Per a uns, missatger de l'avern, escampador de la llavor maleïda que ha d'anar podrint el món i per altres, un record arreconat i atemorit de la quinzena més freda que els boscos han patit. Cobert de neu, sense farda ni muntura, sense defallir ni girar el cap, entrà al poble. Poca gent va gosar fixar-s'hi... Petjades que sempre es recordarien, el portaran a casa de la mare.

L'aire sap el teu nom, i els vents, l'escampen... La neu només sap caure, tot i voler remuntar. I les passes, sonen com canonades de conquesta... Tanta poesia, per donar pas a la tragèdia i la mort.

Esgotada la comèdia de la desorientació, es deixa caure davant la porta... Lentament, acomoda la seva respiració a la pròpia de l'esgotament que se li pressuposa, força l'humitat de la mirada i l'espasme li recorre el cos, lentament, sense fer-ho tan evident com per no creure-s'ho... L'empatia neix de la commiseració i aquesta, en abundància, embafa... com tot. Temerosa, però decidida, la compasió prén la decisió, i ofega la por i la prudència, en un pou d'ulls blaus demanant clemència. Ha sorgit efecte... Incomptables han estat i sigut, víctimes d'ànima càndida, i ell, predador de l'excel·lència, allà on mossega, la vida enterra. La sentència és l'amor, i jo, el fruit de la condemna. Perque, evidentment, la mare el va socorrer... ell va fer el paper, i aconseguí enamorar-la, o titlleu-ho com volgueu... i en una nit de boira passional, la llavor alienadora va ser plantada.

10 minuts de passió entregada i, com a recompensa, el preu de la raó: la seva. Otorga el deliri, el malson i la crueltat de saber-se fora del món que l'envolta, fent-ne una ombra, un contenidor de la seva obra, perpetuadora del desencís, una malaguanyada figura de cartró representant el que era o fou. Només ha de viure nou mesos, i després morir, pal·lidir o desaparèixer, i deixar-me a mi, sol, allà on vessi la placenta i caigui o em precipiti. Si he de ser, seré... si no, un altre agafarà el meu lloc.

[...]

Jo sóc corruptible, però poc important per a èsser corromput...