Guapas, abstenerse. Odio no tener ninguna posibilidad.

Niker...

La ignorància és la darrera de les defenses... Inòpia, capital voluntària de la Idiòcia.

Redifinit per la pròpia paraula, la nova mirada copsà a qui realment semblava amagar-se. El somriure i la rialla eren ara la disfressa i la màscara; l'amabilitat i la conversa el remei a l'hermetisme i la manca de ganes; ser i estar la controposició a voler morir i èsser oblidat. Diuen que no és cec qui no veu sinó qui no mira... pitjor encara. És cec qui mira, veu i calla.

- Ets una farsa... Una idea falsària i una representació acurada a l'expectativa del que volen veure a l'observar. La plasmació de la mentida feta cos i acció, presència i engany... - És el teu igual... Més vell, més experimentat... Igualment, acabat. - Has trobat la manera d'actuar, convertint la representació en la representativitat. Ets una ombra... i declines, com a tal.

- Certament, secall... Ho he estat, ho som i ho seràs. - Passà del banc a la cadira, i amb un moviment de cap, lent i pesat, em va fer entendre que el seguís. - És impossible, oi? Tractes d'arrencar-ho, d'extirpar-ho dia i nit... però un cop arrela (i ho fa des d'un primer moment), és inviable qualsevol cirurgia. Es recargola com les raons quan no s'entenen, s'enrosca com l'orgull sense dignitat i assumeix la responsabilitat de, fent-se agònic, aterrir. I al final, assumeixes que aquest vincle és inextingible, i només queda rendir-se i conviure més enllà del que voldries que fos real. Claudicar, al final, és un exercici de cinisme per dir que has lluitat i no podies més, i en el fons, és l'adopció de la comoditat del propi jo sobre la possibilitat de qualsevol tu.

El barri se'ns empassa i els carrers es tanquen per no deixar veure cap a on anem...

[...]

Àlbum Bright lights and bruises (2010) - Brutal...

Perquè la veu callada, sovint, és qui millor ens parla.

Perquè parlar ens limita, el silenci conté totes les paraules.

Només qui calla sap explicar-se?

El somriure dóna pausa...

- Va ser una conversa curta. Crua... Les frases morien als seus llavis, a la barrera de la sequera de la boca i la dificultat per fer-se entendre.- Remullo els meus, inconscientment, lubricant la dificultat d'explicar-me. - Crec que des del primer moment sabia què volia i em demanava, però necessitava que la poca veu que li quedava, li donés traç i forma; que verbalitzés l'excés i brutalitat de la demanda. No era un tema de consciència... era la necessitat de seguretat. De no pensar i creure, sinó d'escoltar i assimilar. La violència de l'espera... - El cap entre les mans, apretades, com intentant esprémer fins l'últim detall del record.

- Dir-t'ho matava la darrera esperança. No crec que esperés que fossis tu qui escollís les paraules sinó que exposar-ho en veu alta era iniciar un procés sense tornada enrera. Saber que has de morir no és el mateix que saber-te mort... Tot i que la distància entre ambdues perspectives, per ell, devia ser, a cada dia que passava, més petita.

Quantes obvietats; quanta benevolència i comprensió; quanta fal·làcia... i tot i així, en la veu d'un altre, agafant tot el seu veritable significat. Saber no és acceptar ni que t'ho diguin veure-ho clar, però...

- M'entens, veritat? .- exasperant... Tothom suposa què és... tothom entén què significa... tothom sap com et sents. Tothom es creu amb el dret a ser tu. - Saps què és donar fi a part de qui et comença; saps què és tenir la mà entre la boca i el nas, i no deixar sortir ni permetre entrar; saps com és la confusió on penetres i on s'hi aboquen les tenebres i les pulsions més criminals... - M'assec al seu costat, i el banc no es queixa. Té millor salut que els dos a qui acomoda. - I aquella cançoneta mortuòria, percudint cada nit, com un mantra de la insània i una diatriba contra la cordura. "Toc... t'equivocares? Toc... Vas fer ben fet? Toc... et precipitares? Toc... i ara què? Toc toc toc..." I res funciona... res ho fa callar.

Però som nosaltres qui callem... perduts, suposo, en algun moment que se'ns ha fet present o fent del present un moment que es regira i vol tornar enrere. Ja sabeu... quan la mirada és perd en ella mateixa i les mans juguen a voler-se parar, tot i tenir pressa. I els peus van a la seva, movent-se fent passets amb vergonya i desfent-los després. Necessites més aire del que respires, tot i que no és la falta el que t'ofega, sinó l'excés. En un intent de descens al jo primari, on només la màgia del plaer és assimilable, ens capbussem en la intangible mediocritat de la pèrdua voluntària...

- Secall... tu ho vas fer un cop... Els meus, són incomptables.

[...]

- Y el niño, ¿a quién se parece: a la madre, al padre o al marido?

Torno a viure en blanc, amb la conjura dels grissos i negres, esquitxant el cercle on m'han reclós.

S'aigualeixen els contorns ... les cares s'esvaeixen com les rialles en l'horror. La conversa s'apaga convertint-se en un xiuxiueig, repetitiu, un mantra vital que recorda que fora de mi hi ha algú. Les olors es confonen esdevenint un tot i, barrejades, creen el perfum de l'abstracció. Hostatge de l'al·lucinació no puc més que deixar que m'arrossegui l'instant que em mortifica, les imatges que flamegen i donen vida a la culpa. Reviure no és una condemna... és l'enyor qui em colpeja.

Passadissos... Asepsia... Aquella ferum a res quan l'esperança té olor a nou o el neguit i la temença és la flor assecant-se i el tuf de la mort. A cada passa, un pas enrere... i acostant-me és quan més lluny hi sóc. La salut ja no el vetlla, i és una vella amiga de la familia qui glopeja l'agror de la situació, en un racó, amb el somriure de qui sap que el temps no va amb ella, que té tot el del món. Llampega la llum, fent-li el joc a la tempesta, mentre l'aigua de pluja segresta la vista de la finestra, cobrint-la i sumint-la en la foscor. Els ulls... la mirada de la lucidesa. La mà... que s'alça buscant la meva, o això crec, quan apropant-me, la recullo entre el pit i el plor. La debilitat que fou força, la pérdua que fou timó, la tremolor que era vigor... allò, que fos qui fos, ja no és mon pare. I la súplica... les darreres paraules d'amor. Una promesa és una promesa... i qui millor que jo per donar mort?

Només un somriure... l'acceptació. Només una carícia... la confirmació. No tanca els ulls, i clava en mi la mirada, sense exigir-me i agraïnt-me, però amb l'absoluta convicció que vol guanyar aquesta partida... que ja ha jugat prou. És qüestió de segons i, en tots i cadascun d'ells, com bonament sé i puc, aguanto la mirada. No vull que marxi sol...

- Secall... secall... - és com un cop fluixet a la porta, però l'acaba enfonsant. És com quan et pategen al llit, però sense la possibilitat de donar-te la volta i seguir dormint, o jugar a veure qui empeny amb més força. - Torna... allò ja no és. El record vaga, sempre... però només ets tu qui otorga el poder de fer mal. El passat o el futur no poden viure en el present.

L'habitació tremola... les parets cauen. El record recula, amb la presència del racó, rient, amb la boca oberta ensenyant el no-res que s'entreveu rere les dents, com dient "recorda i tem... o et mossegaré". Tornen a ocupar-me les converses intrascendents, les rialles infantils de parc i terra, el parrup dels coloms i el miol dels gats de la dona de la bata...

- Ho havia... ho havia promés.-

Un somriure que no em jutja m'espera quan el miro a la cara. La comprensió no és una recepta ni la cura... però ajuda tant.

[...]

A prop de l'Anboto (Durango)

¿Por qué suena tan alto hoy el silencio?

Caputeta, la vermella

El camí de l'error i la penitència... doblement injust si no l'has comés tu i el càstig és propi.

El purgatori ha de ser com la sala d'espera d'un dentista... Saps què tens; saps degut a què; saps les conseqüències i derivacions; i saps que la redempció, d'arribar-hi, serà amb temps i conjugada amb el dolor. Només esperes que toqui la campaneta i diguin el teu nom. Però, indefectiblement, arribarà el teu moment. I ell fou qui, sense saber, va donar pas al meu.

- No vaig saber... Sempre he evitat dir adéu. Suposo que per això, fins i tot, em costa donar la benvinguda, perquè assumeixo, de manera inconscient, que fent-ho s'inicia una mena de compte enrere de fugacitat en la felicitat i el benestar. I la falta de consistència relacional és proporcional a la falta de constància en fer-ho possible, perquè m'hi nego i m'ho prohibeixo. Sense tenir no hi ha carència ni absència, oi? - les llàgrimes fan de coma... l'angoixa, de punt i a part.

- Quanta tonteria, secall... - s'acomodà en el banc, creuant la cama amb el braç. - Seu, i buida't. Igual, potser, després podem omplir-te.

Parlar... és díficil. D'un mateix, quasi impossible. De mi... una temeritat.

- Qui creus què ets? - el meu antic jo... tot ell defensant-se. - Alguna mena de sanador universal, la solució definitiva per a tot i tothom? I ser i estar com ets i estàs és una mena de penyora altruista a algun Déu benefector pel do de descobrir i fixar? Gira-ho cap a tu, doncs... gira-ho i cura't, que és obvi qui dels dos n'està més necessitat.

- No faig res més que escoltar. I no sóc qui t'ha de o et pot curar... Les ferides són pròpies, quasi tant com la majoria de solucions. La cura et correspon... No et conec de res, ni tan sols puc dir si val la pena fer-ho. No conec la majoria de preguntes i m'invento gran part de les respostes. I això perquè només tinc una gran virtut: conéixer la meva inexactitud. Però els dies i perdre'm en la majoria d'ells, m'ha ensenyat una cosa... Seu, escolta i no diguis res. - Impertèrrit, com les ombres sense sol, es quedà mirant el terra, com si comptés les passes fetes i les seves direccions.

- Mirar enrere només té un problema... les coses venen de cara, fins i tot les que vas deixar o estàs buscant. I hauríem de saber que no sempre és una abraçada o un petó... les pitjors punyalades van sempre al pit. Marxo... que aquí no se m'ha perdut res.

Capcot, amb el món desfermant-se i el record prenent cos, no gosava marxar per por a no saber tornar.

[...]

POR UN DEPORTE LIMPIO... ¡¡¡DROGAS PARA TODOS!!!