Me precipito...

y no te veo allí para recogerme...

Sóc la indiferència que t´acompanya... aquella muralla de vidre que creus t´aïlla, però per on s´escolen els crits i plors de la canalla, esquerdant l´indignitat que aquesta ficticia barrera suposa.

Sóc l´excusa que et justifica... les bastardes raons que creus et disculpen, convertint la falta de moviment en passes de la vergonya.

Sóc la caritat que et redimeix... les pregaries de veu afònica a un Déu de moralitat sorda i justícia disfuncional.

Sóc tu... prova de deixar de ser jo. Mou-te.

Per no saber fer res més que queixar-me... em declaro culpable

Les versions... poden ser bones... acostumen a ser dolentes...

Deixo una de la meva cançó de capçalera, la cançó que més vegades he escoltat... la que t´acompanya quan en qualsevol situació...

La valoració, tant de l´original com de la versió, la deixo en les vostres mans.



Saps que no existeixen, oi? Els elfs, les bruixes i els homes bons, són fruits de la fèrtil imaginació d´alguns escriptors.

Lloran las últimas gotas de sudor...

Se pierde la última mirada detrás de los párpados que se cierran...

Se extingue el último recuerdo con las manos que se separan...

El anhelo se extingue en un agónico suspiro...

¡Masturbación, divino tesoro! (què pensaveu? poesia? juaaaaaaaaas)

M´encanta aquesta cançó...