Les mans juguen, cansades, amb les monedes dins de la butxaca, a l'esquerra de la jaqueta. Són un petit resum: diferent mida, pes, color, quantitat, valor... aleatòriament es disposen, gran sobre petita, vermell entre i sobre clar... Titil·len i dringuen, trencant la incomoditat del silenci de qui ja no pot parlar i de qui, podent-ne, amb el gest i la llàgrima escriuen la paraula que no volen pronunciar.

Laxitud en connivència amb la falta de voluntat, fan de cada passa, una penitència entre deure i renúncia. La llum, tímida i discreta, focalitza la seva presència sobre el rostre de marbre i el rictus de pedra. Les mans, entrellaçades, atrapen aquest, el nostre temps, per deixar i donar constància que des d'aquí marxa. Vestit amb l'etiqueta del comiat a sa mare i el seu germà, trenca el record de la informalitat, tintant de negre la presència del que fou un hàbit en colors clars. Els peus descalços semblen tenir pressa, com sabent que trepitjaran sorra a l'arribar. Inconnexa la mirada, tant com el relat, salta i es detura... trencant-me en dos: qui sap i accepta; qui es nega i no vol.

La distància no la marca la mort, ni la passa que em separa. És una barrera personal, de traïció i desemparança; d'incredulitat i mancança...

La llàgrima sembla d'algú altre... s'esguerra el gest impàvid, i la màscara de dol, s'esmicola com terrissa sense acabar de coure... tot ha de ser mentida. Mossegar-se els llavis no em desperta, ni conté les emocions, que com aigua de tempesta fa torrenteres atravessant el rostre i deixant-lo fos. Ha de ser la petita qui em desperta... qui m'agafa i m'apropa. I em situa al meu lloc.

Només un petó al front, on les arrugues feien onades d'incertesa i incomprensió, i on s'amagava, rere el cap dur i tossut de la sapiència, bona part del que jo seria i sóc. M'incorporo i observo com ma germana li somriu: la millor forma de dir fins ara.

Cobert el pagament a Caronte amb monedes d'acer sobre la mirada, li explico el per què a ma germana. El seu petó com a escut i cuirassa, salvaguarda davant la foscor, i ara, comprada la voluntat del guia dels morts, pot endinsar-se sense pena ni por.

I les flames són eternes... perque cremen els records.

Història de tres fotos

Tinc 6 anys. Recordo perfectament d'on veníem. Les cares tenses dels pares, mirant-se quan creien que l'altre no ho feia, i sense atrevir-se, per orgull i precaució, a dirigir-se la paraula. I jo, plenament conscient al seient del darrera, de que aquell silenci era fruit d'alguna cosa que no anava del tot bé. La discussió mai es produïa. Crec que sabien que era una pèrdua de temps. Haver de tenir-la cada cop que tornàvem de casa de l'àvia, ho hagués convertit en una rutina ridícula i absurda. La seva manera d´enfrontar-ho era obviar-se, reduïr-se un a l'altre a una més de les ombres en la perifèria de la percepció i la mirada. Jo deixava fer... Ja, tan jove, sabent que el temps i la repetició feien, de quasi tot, monotonia i que aquesta, molts cops, era la única manera que trobàvem per superar diferències. I sempre... sempre fins aquell moment, la cosa més petita i casual, desfeia la rutina i la distància que ens separava de ser un tot. Aquell cop, instants abans de fer-nos la foto, aquesta on la mare riu obrint la boca mentre tanca els ulls i el pare la mira, deixant de banda l'arrogància i l'orgull... aquell cop va ser un horitzó caient a negra, amb el mar picat, de fons, com si fos conscient d'haver perdut la partida amb el dia, i una platja, de les moltes que junts trepitjàrem, buida i convidant-nos a fer-la nostra. "Que bonic... podem parar?". I allà vaig quedar jo, d'empeus a poc més d'un metre de terra, dirigint la composició de l'instant ("més a l'esquerra, pare! que si no, em tapes la meitat del bosc!", "mare, caram... deixa de mirar enrera i estigues per mi!"), fent la foto en el moment en que menos cas em feien...

Ja són 29... Àvia i neta. Qui arriba i qui marxa. Qui té tot per fer vers qui ja no podrà fer-ne més. El temps no entén d'injustícies... però va concedir-se l'oblit de fer-se gran amb el dia, i donar-nos una pròrroga a tots plegats. Minuts de coneixença, bateig de llàgrimes de joia, plors sense saber que seran els últims que sentirà... I què millor, sabent que t'apagues, que fer-ho amb la llum nova de la teva neta a les mans? I allà queda... Novament la mare amb els ulls tancats, somrient al descans que l'acarona, amb la Bruna a les mans, rebel des del primer dia, volent-se deslligar de la seva abraçada i correr sola. Clic, de retrat... pi pi pi pi pi... marxa, mama... pots fer-ho en pau?

Tinc ara 67 anys... i una foto a les mans que cicatritza 20 d'absència... d'un a un, en un triangle de tres. Va ser el dia que la Bruna recollia la responsabilitat de fer-se major d'edat, carnet en mà, i tots tres sols ho celebràvem. La joventut carrega l'atreviment i la senectut otorga la displicència, i un no saber intercedir entre ambdos, deriva en un conflicte irreal fent acte de presència. "L'alegria de la teva arribada va donar mort a la teva àvia", "Va ser la pena de veure't ja sol, amb ella en vida, el que la va matar", "Prou! Tots dos! Avergonyiu el seu record i esteu dient les coses per veure qui és capaç de fer més mal...". Una portada a la convivència i a la possibilitat de 20 anys de records en comú, ressonaren al tancar-se la celebració amb la fugida del pare. Al matí, el llit estranyament fet i una nota als peus. 20 anys del pare evitant-me... 20 anys llegint i sabent de la creixent reputació de la Bruna com a fotògrafa... 20 anys sense respostes o no trobant quines preguntes fer... Però, com deiem abans... un petit detall, la més inversemblant de les accions, ho canvia tot...

"Hola Bruna. Ets fotògrafa... I molt bona, pel que he anat llegint. Però em pregunto... sabràs veure més enllà, en les fotos que t'envio? L'avi sap, perquè l'àvia li va dir, que va ser la il·lusió per veure't i conéixer-te, el que li va permetre esperar-te i, així, estar amb nosaltres uns mesos més. Només he vist dos cops a l'àvia somriure obrint l'ànima a la càmera... En una, l'avi i jo mateixa, erem el motiu... A l'altra, només tu... Significatiu, veritat?

Ta mare... que t'estima i espera".

La tercera foto... "els somriures són sempre llavors que floreixen, filla meva". Paraula de mare.

El club del silencio

No tenemos normas. No teniéndolas, evitamos romperlas. Nada hay que genere mayor conflicto y confusión, que la no atención a las reglas o el excesivo celo hacia las mismas. Huimos de ellas, tal y como huimos, la mayoría, de nosotros mismos.

No conocemos nombres. Nos importan tan poco como los problemas que nos han acercado allí. Los habrá más graves, más absurdos, más estúpidos... Sin importancia, capitales, alícuotos a la culpa y proporcionados al castigo. El peso del problema lo determina la propia balanza y la liviandad o gravedad del mismo la sopesa cada cual. Aquí no hay ni se buscan soluciones. Éstas, de haberlas, están fuera.

No es una terapia. Que nos sirva, que nos ayude, que nos alivie, es una casualidad. Algunos vienen por inercia, un ritual que no saben dejar de hacer. Otros muchos lo programan como el inicio o el final de su semana. Un punto referencial desde el que partir o al que llegar. Algo que le dé sentido a despertarse o irse a dormir cada día. Unos vienen por primera vez. Algunos, como única y última. No hay explicaciones. Tampoco las entenderíamos.

No somos un grupo. Ni una suma. No sabemos quién es quién se coloca a nuestro lado. Ni siquiera es el mismo cada vez. El orden es aleatorio. Llegas, observas, miras, decides, y te sitúas. Sin más.

Sin normas, sin conocernos, sin terapias o curas, sin amistad o vínculos... ¿por qué?, ¿para qué?, ¿desde y hasta cuándo?, ¿en qué consiste?, ¿cómo se llega a saber?... Leí una vez, en algún lugar, la respuesta más certera a estas preguntas: "arranca la raíz de una pregunta y verás, allí, nuevas preguntas".

Nos reunimos siempre en el mismo lugar. Tampoco sabríamos encontrar otro mejor. Suficientemente cerca de todo y escondido de lo demás. Es una vieja fábrica, abandonada incluso por quiénes no tienen nada. Nos sirve de refugio, y ofrece su decadencia, el amparo que el rechazo a lo viejo y arruinado procura. Ruinas en ruinas no precisan hablar.

Y hoy, es uno más de esos días.

Me despierto, y no doy tiempo a la desgana a que me ocupe tiempo o lugar. Me le

Tinc l'edat que mereixo tenir... Nou anys i records de quan seré més gran. Els genolls pelats d'alegria, els colzes marcant la camaraderia de jocs de sorra i vida. La mirada neta d'un infant mirant la pilota i no important-li cap a on rodarà, confiat en la resposta d'una puntada o un cop amb la mà. La innocència de les trampes sense contrapartida, la no necessitat de victòria per cobrir carències afectives o la confiança pansint-se sobre una mà que es retira.

Tinc l'instant que he lluitat per meréixer... Un passadís amb moqueta de pedres, records incòmodes en quadres en prèstec i portes tancades a perpetuitat. Un tricicle de rodes que roden enrere fent d'avançar una aventura de contes de dracs i princeses, d'exèrcits sense bandera defenent un regne que ja no poden salvar. I una ànsia feréstec de i per crèixer, saber i conéixer, els límits d'edat per imaginar i creure, en un castell de galetes, de coves secretes...

I cauen les forces sobre el pedal, com l'ombra tímida del dia quan es retira, i, contra natura, s'allarga i estira, volent-se quedar. I plouen les restes de festes i balls, de petons d'amagat en una sala de grissos i blancs... Fragments d'abraçades en una espiral, vòrtex d'estima, recullen les cendres de balls oblidats. I giren, i giren... i giren i volten enllà...

Acotxa´m, desmemòria... i fes de mi un tapís en blanc.

¿Quién cae hacia atrás, es porque nadie le espera delante?

Si te crees más rápido que el silencio, intenta oírte antes de hablar...

O de como, opositando, se puede aprobar. Felicidades, idiota... Firma: Idioto (sin igual)

He caminado, sabiéndome no sola, por los páramos del miedo, a través de campos de ansiedad. Acompañada del posible fracaso, dando la mano al anhelo confuso de quererme probar. Merodeando en el abismo del límite, coqueteando con poderme quebrar. Sustentando mi suerte en saber que no (le) podía fallar...

He mecido el mereces con la falta de sueño, acunando la posibilidad bajo un manto de dicha y el posible quebranto del ánimo, ofreciendo la cordura como garante de la responsabilidad... del compromiso conmigo y con (casi) nadie más. He socavado los cimientos del miedo, mediante la procacidad de mis actos y el desprecio votivo a poder fracasar.

Y he tenido el aire al poder respirar contigo... el equilibrio al poderme apoyar... el sustento en tu confianza para conmigo... y la respuesta que necesitaba escuchar.

Y es así, mi victoria... Y es así, que ya puedo avanzar.

No creguis que la culpa és teva, musa d'ultramar! És una acotació de matinada, per intentar quadrar el vol d'un pèndol circular

Hi ha finals que no agraden... hi ha moments que no arriben... hi ha inicis que no saben que ja han començat.

Carta de comiat i benvinguda.

"Presento renúncia a saber i a estimar; a viure en la inopia, o a saber on s'està. A abraçar l'esperança en un banc de nits per conéixer i petons a punt de néixer, que difonen la innocència, que escampa la boira que em fa ennuegar... Renuncio a l'entrega, a donar sense rebre, a ofendre a l'absència amb el record tributari a llaços i traços en un final malaurat. Obvio promeses, oblido l'essència de perdonar, la rancúnia i la culpa, al saber-se estimat. Amago somriures i rialles rere les cendres opaques de moments d'ansietat, de descosits en la confiança i forats d'amistat. Denego la rèplica a les abraçades que curen, a la proximitat que fa del no res el més important, quan trontolla el sí que sabíem donat, quan s'esquerda el pacte que havíem acordat. I... Insània malva en un cor apagat, rebregat l'esperit per l'acer d'una espasa infecta i mortal, que talla i cercena, que treu la vida i somriu quan ho fa. Un feix de memòria que m'obligo a abandonar, per fer les passes més llargues, per tornar a avançar; per no fer del camí una tornada enrere, un cercle que peca de voler-se perpetuar, en una espiral de condemna, en una llàgrima que no vessa, perque, de fer-ho, acabaria acceptant... Abandono la idea a presentar una esmena a la totalitat, sentència perpètua a la inanitat: Moral, i de carn. Signo i accepto, aquí qui s'entrega, qui es sap derrotat".

I tots tenim un nan... no l'alimenteu, inconscients o a voluntat, o en fareu, de res, un gegant.

Y, colorín colorado, haced cola y comedme el rabo.

Melodia d'un vals premonitori al que només els morts tenen dret. Els ulls empresonen, rere les parpelles, exèrcits d'odi i ràbia, i la paciència els conté, com sap i pot. Canons espuris i bastarda munició de paraules trencades i adjectius irresolts, ocupen l'espai de la carícia a les palpentes i la son compartida en un jaç d'antigues promeses i verbs sense oració. És només una carcassa de passa maldestra i desequilibri en l'horitzó...

Dessagnant-se com a purga d'errors i pecats, desdibuixa el somriure d'un retrat amagat rere la meritòria desmemòria a que es va veure forçat. Defuig el gest de victòria fins a plantar la bandera de glòria irredempta de la falsa llibertat. "No és la teva guerra... però t'has vist derrotat. Mor en conseqüència, que de viure, et veig incapaç, i a falta d'esma, guarda silenci, guarda silenci... en el fossar dels oblidats."

Palplantat, com l'espera davant de l'oportunitat, troba al nan... el mateix que fou i era, somrient, com si res no hagués passat. "Què em vens a donar? Has fet guàrdia a un cor de pedra, un detall de falsedat... Ni això és el meu cor ni a ell et vaig donar!". I riu... i riu... i cau enrere... i riu sense pietat.

"Aquest sí és meu... i encara batega... batega un compte enrere... el compte enrere de la teva mort". I caient com qui s'aixeca, enfonsa la sentència en un pit de doble cor... "Batega i bombeja... batega i dóna mort".

I mor qui no vivia... i mor qui ja era mort.

Y si buscas moraleja, vete a leer a Coelho, Buccay o cualquier impostor. !Que esto es una historia de idiotas sin corazón!

Tus... Tremola quan bocins d'ahir troben lloc i encaixen aquí i ara... Avui. Tus... I tanca els ulls i composa, sinfonia de records sords coberts de molsa... Tus... cada betzagada un punyal de sort adversa que s'enfonsa en les entranyes. Tus... la mort era un joc... però ja no té les cartes marcades. Tus...

Goteja el passat tan bon punt s'aixeca. S'espolsa el present perque no l'hi interessa. Obvia el futur sabent, que allà, no mourà peça. Autòmat de la inèrcia... Però té, com a regal, un darrer engany, un truc de màgia comprat en un mercat persa, i sap, del cert, que quedaran estorats.

"I a la pista central, retornant d'un oblit obligat, el pallaso sense gràcia! l'acròbata del malestar! el mag de l'evidència! el domador de la realitat..." Aplaudiments mecànics, rostres sense pietat, que només volen carnassa... Algú de qui riure, algú en qui abocar: frustracions, males perspectives, errors i falta de voluntat.

"Tens gana, afamat? Jo et donaré què mastegar.. La rotunditat d'una mort certa; la pressa de voler acabar..."

Els dits apreten, cercant trobar... les ungles obren carn, separant teixit com qui obre mar cap a terra estranya... S'endinsa el braç, com el remordiment de matinada, i arrenca el cor, de cop, soterrant l'esglai entre un somriure melancòlic i la rialla emmetzinada. De la bogeria el pensament presoner, de la venjança el cos és l'arma. "Ara sabreu qui sou tot veient-me i recordant-me..."

Es perden els minuts amb la sang que li vessa, i sap que ha de tenir pressa, que la sorra té un final... i el rellotge ja ha iniciat el compte enrere, i ja, ningú, el pot fer girar...

El revers i la conseqüència... de l'escrit d'un febrer, llunyà per tan proper, on sabia el que ja sé i el que, aleshores, era només una espera.

Quan la memòria no recorda la innocència...

Embarcat en un llit que se l'empassa, on cada onada es la mesura de l'intensitat d'un vell dolor, no hi ha més mar que la suor que del front li raja. Rep la sacsejada de records que venen... que tornen... que es perden... que ja no saben on són ni a que pertanyen. Confon l'ara amb la matinada del qui sóc, quan tot just s'aixecava, i amb l'ajuda de les mans i la força d'un nen de primària, sostenia entre les mans els primers rems de trajectes en conjunt i pèrdues solitàries... de pirates d'ulls glaucs i maliciada inexplorada... de tresors d'un real, de confitures de mercat i d'una via mig morta que reviu amb els somnis que desperten a la matinada.

El fred, que mica en mica se'l menja, és ara el de l'aigua freda de setembre, quan les onades comproven les forces que li queden i les marees han esdevingut eternes... apaga l'estiu quan recull les eines: l'espasa de cartró que ha donat mort a mil bèsties; l'escut de l'amistat, que no rebutja, sinó integra; la capa de l'orgull, amb els forats de la conquesta... i els amics i les rialles; la complicitat i l'estat d'alerta; les aventures noves que ja no són si no velles... tot al sac de l'espera, per obrir-lo en un nou juny, on l'estiu es desvetlla.

On bressolava sent petit, recollirà ara les seves restes... I és la fusta del seu bot, fusta vella i sincera, on col·locaran una bandera de redempció i expiació... on el mal no ocupa lloc i les sentències no són a mort... són condemnes a ser alegres...

I un taüt, blau de mar, cel en blanc, creua oceans... avui aquí, demà enllà... deixa que mori la pau que rere els seus ulls es presenta... "sóc aquí... me l'enduc... i és per sempre..."

en companyia d'una gibson les paul ;)

por cercana, más lejana;
por tenerte, el deber de darte;
por saberte, memorizarte
para que el olvido, tenga qué llevarse.

desde ahora en un entonces,
la demora se hizo pausa,
pq fui lo que ya no mora,
detrás de lo que pensaste.

entre quise y no pudiste,
entre dame lo que me quitaste,
entre el gemido agonizante...
de querer, como quisiste,
que te quisiera cada instante,
recordé lo que siempre supe:
que cae lo que sube,
que duerme lo que soñaste,
que ya no hay un yo,
porque a ése, lo olvidaste.

las sombras borran, cayendo,
nombres, lugares y sueños...
que todo repose en un reino
donde cumplan sus penas...
los que antes, fueron.

Y circunscribo lo que digo a lo que ahora siento,
y con ello cierro un círculo...
un círculo imperfecto.

El mundo se cae y yo, desde él, por encima del caos.


te corté un dedo, para señalar en el horizonte, mi camino...

te sesgué la lengua para reconocer, de entre todos, mi gusto.

te quite un ojo para comparar cómo te ves ante cómo te miro.

te mordí los labios para quitarte los besos dados y recibidos.

te cercené tus piernas para acortar la distancia que impone tu huída.

te drené el corazón, buscando allí, mis latidos.

trepané tu pensar para instalar, en él, el olvido.

Vivo comiéndome desde dentro... Royendo la desgana las entrañas de mi yo.

Obedece la rutina a la necesidad primera de mantener el control sobre las opciones que el desajuste y la locura ofrecen a mi forma de ser. La correlación de notas deben seguir el orden de la partitura del hoy, para, inalterable, repetirse mañana... mañana... y más allá del ayer. Calcar los pasos, recordar el camino, no olvidar el destino...

Saber lo siguiente, recordar mi futuro. No me ofrezcan conocimientos con los que no sé que hacer; obvien fórmulas de imposible aplicación; no me sermoneen con normas impostadas para parecer lo que no se es. Déjenme equivocarme, caerme, levantarme... y tropezar otra vez. Tengo derecho a tirarme si, de pie, no veo manera de manterme. Quiero alzarme sin ayuda, pq la tuya me hurga la herida henchida de orgullo, debajo de la piel, y me recuerda, irónica, que no te fuiste... te eché.

Recuerdo a través del olvido, pues selecciono entre los desechos de quien fui, lo que me permita seguir siendo, sin cambios, quién perseguí: mi defecto reflejo. Rutina... rutina... dadme rutina que me permita vivir.

Y susurro, aserrando el aliento con los dientes...

Me erijo y me destruyo...

elevarse y dejarse caer...

inventarse y abandonarse al olvido

ser yo y dejarlo de ser.

Y es, tarde, cuando aprendo a perder...

cuando sé, a destiempo, cómo dejarlo de hacer.

Encontrémonos allí dónde lloran sus penas los sueños rotos...

Azótenme tus besos... sellen mis labios, tu par, sobre los míos.
Desolle tu verbo mi culpa... cicatrice la herida tu acusación.
Arguyan los pros ante los contras... prurito de la sinrazón.
Acuse mi ausencia mi yo y reclame, en justicia, una oración...

Deslice su sentencia, entre la connivencia y la aceptación,
la venganza de un pasado en común para un futuro sin dos.
Y pueda tu suma restar mi ambición,
y el resultado contenga, quizás... un él... un vos...

Duela la culpa de ser, siempre, de las razones, la menor.

Le otorgue la insania cobijo a la desazón y la burla,

del recuerdo diario que asetea con saña mi vida interior...

Y bendiga mi temor y cobardía la prudencia y la osadía,
de dejarte perder... aún sabiendo que, jamás, te tendría.

Decidir, no és començar-se a equivocar, distreta...

I de sobte, m'he llevat, atrapada en un malson, penjada a la paret, dins d'un quadre sense color...

Quatre portes en creu, crucificant la decisió, agonia de l'esperança: si neix, bé; si mor, millor. I jo, atemorida, recollida dins els meus braços, amb el plor com únic só... gronxo el consol... ara, endavant... torno enrere... i em quedo on sóc.

És una sala tèrbola, on la llum mor, insana, agermanant-se amb la foscor... Tremola sobre cada porta, una afeblida advertència lumínica, per situar el que podria ser una entrada o la pitjor de les sortides. M'angoixa obrir-ne una. Entre el temor a equivocar-me i, molt pitjor, trobar la solució. Però he de decidir-me. El temps ha girat el quadre... la sorra cau, gràvida, omplint l'habitació. Tic, tac... Tic, tac... Rellotge biològic enfront del rellotge de la raó.

Contradicció fisiològica... estiro la mà, esperant que no arribi. Contradicció temporal... ara havia de ser ahir, quan ahir ja no existia. Contradicció circumstancial... no havia d'estar, tot i que volia; no vull deixar d'estar, tot i que, potser, hauria. Contradicció personal... no havia de ser jo.

Obro la primera de les portes, i allà m'hi trobo jo. Sorpresa, tanco de cop. La segona, com la tercera, em deixen perplexa: torno a veure el meu reflex. Queda la última... i un últim intent. Grinyola, i mica en mica, em reconec la mirada observant-me del revés. Això ha de ser una broma, un joc d' un mag pervers; algú que me la té jurada... algú que s'avorreix.

I, no hi ha cap paràbola, ni idea o lliçó amagada... Simplement, triis el que escullis, elecció bona o desencertada, creuis la porta que sigui o la deixis mig tancada, només una cosa segura t'espera al traspassar-la: tu, la imatge reflectida que hi jeia a la sala.

Obre... decideix... i passa. Total, només és una altra sala.

Saps qui sóc? - preguntà.
Qui jo hauria - contestà.

Derrotat... El cos ennegrit pel descrèdit personal i la sentència aliena... La roba, trinxada com la memòria recorrent davant la realitat més present... La mirada perduda i enfosquida com el paratge de joventut on matà la pròpia innocència i on deixà el nen que fou i a qui mai més tornaria a veure... I dos cors a les mans, bategant, en negre...

Pampallugues de lucidesa es fonen amb un intent de concretar la mirada. Mitja cara enfonsada en un bassal de bogeria retrobada, on l´alé que s´escapa, impulsa onades de futur que desdibuixen les imatges projectades... La nit l´atrapa entre el fred corporal i la fredor de la certesa. Aixeca´t... i pensa.

Assegut, recolzat a la paret, concreció de l´aquí i l´encara, intenta aturar el temps, per recordar i poder saber on és, què ha fet i què fer ara. Flashos d´ell, reflexos d´altres... Un pont, una parada, un nan, una vida truncada... "No entenc res!!!".

Es mira les mans... un cor sec; l´altre, assedegat... Un batega encara; l´altre ho feia temps ençà... Un li és propi i l´altre, d´irrenunciable propietat... Clic... clic... clack! Ara recorda... i si ho arriba a saber, hagués renunciat.

Tot això, per continuar igual?

El temps passa... passa de llarg.

Si(i)logismo


Modus tollendo tollens

Si te quiero, te deseo.
No te quiero.
¿Cómo no te quiero, no te deseo?

Conjugaciones contrapuestas

Yo quiero, tu no, él quiere, ella tampoco.

Yo sé, tu olvidaste, Nosotros sabemos, Vosotros obviais.

Yo tengo, tu perdiste, él tiene, ella busca.

Yo conjugo, tu conjuras, él consuma.

La razón la tengo aunque ella misma demuestre lo contrario (pa la OPOsitora).

La suma propia implica, a veces, una resta ajena.

Tu más yo igual a un poco menos de él.

No me olvido de mi

y apenas, me pienso.

Era un petit maletí negre, d'aquells de novel.la victoriana, on s'hi guardaven les poques oportunitats de viure de l'època. De pell tan negra com l'ànima de qui la portava, una única nansa de marfil dibuixava un somriure tètric a la part superior. Un pany de dents trencades amenaçava mossegar a qui fes l'intent d'obrir-lo i el traç d'una feble inscripció advertia de les seves intencions "Curo fent el mal". Una mà enguantada en cuir, apèndix d'un braç llarg com la nit que els contemplava, el feia seu.

Caminava tan lentament que feia dubtar a qui el mirés per saber si avançava, romania quiet o feia passes enrere. Semblava que fos el terra qui, incòmode per tenir-lo a sobre, l'obligués a moure's, repel·lint el seu contacte i fent que s'arrossegués allà on fos. Un somriure predador, tallat amb pressa en una diagonal d'orella a orella, feia joc amb uns ulls petits que ho registraven tot. Sota l'ombra d'un panamà blanc, una mirada morta i afamegada, etiquetava tot en grups d'adjectius i adverbis. Fàcil, díficil, improbable... Ara, mai... Dins la boca, el sabor metàl·lic de sang ferida i l'obscuritat palmària que el seu vessament provocava, feia que la llengua resseguís, dent a dent, el recorregut de la mossegada que s'hi covava..

Entre arbres presents a històries antigues d'assetjaments i morts diverses, caminà, esmicolant el temps en minuts d'espera i segons d'impaciència, prest a actuar. En un rierol, que vorejava la moral del poble en nits de sexe adolescent i adulteris antics duts ara a terme, s'hi trobà, innocència eterna, una neneta de no més de 8 anys, plorant i moquejant asseguda a terra.

-Bon dia, princesa... Què fas, aquí sola, i què fa que se´t corqui l'ànima de pena?

-La futilitat de complir anys... L'esperança que tot just aterra... I jo ja sé, que quan la cavalqui i em trobi a sobre d'ella, i cregui controlar-lai saber-la meva, quelcom de fora, qualqui que em rodeja, la matarà o la deixarà desfeta.

-Jo puc ajudar-te... Treure't l'angoixa, impròpia dels pocs mesos que t'han vist crèixer. Però, a canvi d'alleugerir-te el fard dequeixes, necessito que, per la teva part, m'ajudis i et quedis una petita part de mi... un record del no res que pràcticament nosabràs que ara és teu.

-La consciència sempre hi és i mai deixa de treballar... Crec que sabré, en tot moment, si és un record meu o aliè a la meva curtaestada i experiència en aquests món de Déu. Però, em sembla un pacte just si vosté és capaç, en un acte de lliurecanvisme emocional,arrencar-me aquest pou infecte de rancúnia per qualsevol altre record que li faci nosa. Com ho farà, si m'és permés saber-ho?

-Cap mag, i jo sóc el millor que puguis mai conèixer, explica el rerefons dels seus trucs. Només necessito un sí sincer...

La nena assentí amb el cap...

-Ara, tanca els ulls... no pensis en com deixar de fer-ho i tot sol, el silenci, omplirà els racons que d'allò que et turmenta o persegueix... del que et fa nosa o no et deixa fer...

La resistència es precipita tan bon punt cauen les parpelles...

Col·loca el palmell de la mà, a la distància d'una carícia, sobre el front de la nena. Es concentra; busca el que cerca; ho troba; ho fixa i, ho arrenca... Ara és seu, però encara no ha acabat la feina. Obre el maletí i, entre gemecs de pèrdua i llàgrimes incertes, remou records. Una mare absent que fuig a la nit deixant 9 mesos de ventre al primer portal que es presenta... Un pare seré i centrat, mirall social de les coses ben fetes, fueteja la infantesa del fill a cops de peu i mossega l'autoestima fins deixar-la malmesa... "No, massa fàcil... No li escau... Ho superaria..."

Ah... tremola i baveja... "ets aquí i... ets perfecte..." El record d'una dona que tot ho tenia i ningú ho veia. Bellesa cega, intel·ligència sorda i un diàleg mut, factible només amb ella mateixa.

-Té, filla meva... ara ho tens tot... i sense res, et deixa.

Busquem...

GRITAR HERO!!!

Es busca cantant per a grup de pop melòdic. Imprescindible bona presència física. Es valorarà positivament que en el cas de ser home, guardi encara tots els pèls allà on originàriament hi eren, i totes les dents en una decorosa línia recta. Abstenir-se corbes de la felicitat, noies vueltayvuelta (on és l´esquena? i on, els pits???) i/o noies pera. Solucionem qualsevol tipus de dislexia coreogràfica o ballaruca espasmòdica. Si ets dels que no es mouen, millor: preferible estar quiet a lloc segur. Si tens caràcter, guarda´l per quan et parin els mossos: volem una titella, no un nou integrant. No tenim cap pretensió musical i la poca que miracolosament se´ns presenta, són "homenatges plagiaris" 100% autentificats. Només quedem al local pq els pares pensin que fem música i "jartarnos" a porros i xibeques. Quedeu tots avisats. Ah, per cert... no cal que sapigueu cantar. Els que saben, passen el casting d´Operación Xusco.

P.D. Si aporteu 4 o 5 euros diaris de "material", considerarem seriosament la possibilitat d´admetre´t com a membre de ple dret.

Bad Blood - Supergrass

Has pensat en pintar de negre l'habitació de les il·lusions?

En canviar el pany de l'angoixa i deixar l'entrada oberta?

Substituir el quadre del somni trencat per un de riures de cendra?

Creus que és hora de donar-te corda o fluir amb la demència?

Oposa't al teu reflex i tornar a ser el que creies:

veritable engany o mentida crèdula.

Avui, el sí i el no, (se'm) juguen a casa a les cartes...

La indecisió, avorrida de ser sempre protagonista forçada, va decidir, per un cop, ser qui plantegés la qüestió: La inconcreció per definició establint les pautes més clares i els límits més concrets.

"Sóc feliç alimentant els vostres dubtes i creixent amb ells. Les vostres pors i angoixes són el punt àlgid de la meva expansió sobre tot i tothom... Però... L'immobilisme i la falta d'iniciativa maten la joia de la discusió i la contraposició d'extrems i oposats mor si ningú prèn partit. Decidiu, amb dubtes, pros i contres, no tant cap a on heu de caminar, sinó que, forçosament, us heu de moure.El no res ens està prenent la mida, i el temps està perdent la perspectiva. Avanceu..."

El sí, que tants cop havia dit no, i aquest, que molts cops havia optat per afirmar-se davant l'altre, intentaran argumentar. Però els absoluts, i ells ho eren, mai troben el matís necessari per a qualsevol argumentació. No tenien opció a utilitzar el però o el potser; el condicional o l'excepció. Era, en essència, optar per allò que en sí mateix, eren. Sí... no...

"Que sigui l'atzar qui decideixi qui verbalitzarà la resolució, si tu... si jo...", va dir un dels dos.

Presidia la partida l'acceptació, (suposat) garant inequívoc del resultat de la mateixa, qui, conscient de la importància del resultat, per un cop, dubtava de la seva capacitat d'imposar-la. La tranquilitat en la seva mirada, la ponderació en el moviment de mans, la fluïdesa i coherència del discurs... tot això, reduït al neguit sobre la pròpia vàlua com a jutge i part.

El blanc i negre de les cartes resumia l'exclusió de matisos...

"Tots els presents sabem què ens hi juguem... Hem volgut posposar la decisió, però és hora de prendre, definitivament, partit... Serà l'atzar, davant la falta de coratge de tots nosaltres, qui triï... Recordem que la pregunta és... paper de water doble o senzill?"

I és que, les preguntes sencilles, tenen les respostes més complicades...

-Hola, doctor... vengo a que me quite la memoria del juicio, que últimamente anda molestándome.

-¿per... perdón? ¿La memoria del juicio?

-Sí, sí... noto que me vuelve a crecer... aquí, justo entre la memoria a corto plazo y lo que creía olvidado.

-Pero, caballero... ¿cómo quiere que pueda yo extirpársela?

-Había pensado en una lobotomía selectiva y localizada. Arrancamos un poquito de lóbulo temporal, mordisqueamos el hipocampo, teniendo sumo cuidado en obviar y proteger la corteza prefrontal y, por supuesto, no me toque el cerebelo, a ver si voy a perder el equilibrio.

-Señor... usted no lo entiende... esto es la consulta de un dentista...

-¡Por supuesto! Por eso he venido a verle precisamente... ¡Yo siempre he mordido con el cerebro!

Em diuen que no penjo res.

Quan la innocència pregunta a la memòria...

Els petons d'escuma, aigua esquitxada quan el cor de l'onada trencada s'estavella contra la proa de l'embarcació, es confonen amb la suor fruit de l'esforç per mantenir el rumb. La baralla és una dansa antiga a dos: la mar i jo. Els rems, prolongació de l'ànsia, s'endinsen i busquen les forces per tornar a la superfície, empenyent cap endavant, allunyant-se del que queda enrere. Somriu, acceptant el repte...

La violència de la lluita mor, pausadament, quan s'acompasa la respiració esgotada amb la marea en retirada. Deixa anar els rems, com qui es desfà de l'esperança... suaument, però amb determinació. Cau el cos cap enrere, trobant, en la bancada del darrera, refugi per acomodar el cap i les conclusions. Obre els ulls i no troba cap estrella... tenen totes vergonya, i s'amaguen rere núvols de por, per si les espases de la confrontació, troben un nou moment per oposar-se. S'asseca la suor i els músculs es relaxen... L'aire pentina la mar... La lluna mossega el cel...

Gronxa l'onatge el bressol de fusta vella, recuperat present d'algú estimat i fa temps absent. Els records d'una infantesa tan curta com feliç es llegeixen en les marques del bot, i cadascuna és una llàgrima que vessa... L'alegria, quan vol, és tan humida com la tristesa. Cauen amb cada cara que recorda, amb cada nom que li ve al cap... i associa, amb una rialla, cadascuna amb els talls per on passa, sorprés, els dits de les mans. I les ombres, per un moment, reculen i s'aparten...

Una fiblada de dolor el fa encongir... i retrocedeixen les rialles, els records, els amics... s'incorpora, mira la mar i busca el reflex de la lluna dibuixant un portal per sobre les onades... "espereu-me, que ja vinc... us esperaré, fins que vingueu..."

I rema... com sempre ha fet.

Mirada distreta, aquest és per tu ...

Viu en un castell de cartrons, on els reis no tenen corona, on la llei iguala a tothom. Una manta, resum i testimoni de nits amables entre les seves parets, abraça el que queda de la roba guanyada en una partida de riures còmplices i daus agraïts. Les sabates, en un racó de la sala, recorden totes les passes donades i preguen, al Déu de la Sola, per poder trobar-ne de noves. Antigues notícies del dia d'ahir fan de coixí on hi reposen i inspiren les idees del cap que allà s'hi recull. La gorra de llana, cuirassa en dies d'aire i fred, s'adorm a mig pam de distància, nerviosa per si a la nit es fa necessària i no és capaç d'aixecar-se. El cos, envellit per una barreja d'atzar, sort adversa i plena consciència, demana descans. En un regne escapçat, no pensar, és motiu d'alegria.

Somiar li és fàcil... però despertar-se, també.

Plega i recull el castell, fent-lo invisible rere els arbres del parc que li fan de jardí. No li preocupa que li puguin treure, però és una manera ràpida de recollir-se a la nit: arribar i muntar. Rere aquelles parets de pasta de cel·lulosa ha tingut, entre moltíssimes altres coses, la seva darrera nit de coneixement i descobriment d'un cos que no fou el seu. Un intercanvi furtiu de lascivia que tots dos necessitaven i un adéu ràpid amb un somriure a la cara abans de que aquesta és perdés, anònima, en un conjunt de rostres que havia conegut i havien perdut el nom. També ha servit com a refugi il·lusori en atacs fruit de la ignorància o d'un concepte infantil i retorçat de la diversió.

Mira al cel i amb una aclucada d'ulls, saluda al sol...

Caminarà mentre pensa on voldria arribar avui, sabent que la respota sempre és "a demà"; descobrirà noves olors en els carrers de sempre; saludarà l'amabilitat de qui l'alimenta; somriurà al despreci sense pretendre'l canviar. Seurà en un banc per llegir en els rostres que passen la temperatura social i recollirà, acabant la setmana, el diari de quan aquesta començà, amb les mateixes notícies, protagonistes i resultats. I comprovarà, rient de bona gana, com l'horoscop avui el fa milionari quan ahir el veia enfonsat.

Quan la llum falti i la foscor li digui que és hora de tornar... mirarà enrere i pensarà que té molt més del que necessita, i poc que trobar a faltar. Les passes de la nit petonejaran el rastre de la petjada diürna, i al ritme del vals del descans, buscaran arribar sense pressa. En el trajecte, saludarà velles cares amigues comprovant, de passada, que segueixen allà... L' ajuda entre ells mai és negada però és tan poc el que volen, tan fàcils de cobrir les necessitats, que quasi mai en demanen. No és orgull ni independència, ni tan sols una mal entesa subsistència és, únicament, adaptar-se al medi, viure, sense més. Pressions, stress, mala consciència, anhels de llibertat... raons combinades o una de sola. Uns optaren per fugir, altres per refugiar-se... Uns arribaren de retruc, altres amb tota la intenció... Però mai es pregunta. Si hi és, i això és tot.

Arriba... És un parc apartat, amb una il·luminació tènue, que li dóna a cada racó un regust romàntic, com de pel·lícula muda de la década dels 20. Ell és un figurant més. Una de les sis o set ombres que hi conviuen de nit, deixant el protagonisme al silenci i a les paraules del dia que encara hi ressonen...

I escriu en la paret d'un dels murs del castell, un cop dins i a bon resguard "un dia més que neix ara... i són ja...". Somriu, i s'adorm.

Nu... recolzat en una pedra, amb un paper entre les mans... somreia, amb el rostre relaxat...

Guarda'm l'alé, per quan mori, puguis posar-me'l als llavis.
Guarda'm la mirada, i que mort, pugui veure en la foscor.
Guarda'm la memòria, pq només tu puguis oblidar-me.
Guarda'm la paraula que sense dir has sabut escoltar...

Guarda'm les llàgrimes, i entre les mans, deixa-les correr...
Guarda'm els somriures, i que diguin adéu en el meu funeral...
Guarda'm qui sóc per recordar-me qui era...
Guarda'm qui era per saber qui no sóc.

Cap nom... o tots nosaltres.

Donant-li la volta a Matheson... pretenciós, per suposat... pero la eternidad no se ganó sin aires de grandeza :P

Allà, morir, formava part de la memòria...

L'anhel atàvic de la immortalitat esdevingué condemna, de la mateixa forma en que el temor reverencial per l'arribada de l'últim dels dies, era ara vist com l'impossible que hom reclamava. Tota por és ara desig; tota fortuna, sentència adversa a perpetuitat.

Podríem dir que la seva excepcionalitat fou conseqüència i fruit de l'amor, una concepció quasi divina i la llavor que creix en l'espera. La resposta a una plegària ofegada per la desesperació de generacions i generacions, que veien en el nouvingut l'esperança pel retrobament amb una vella amiga: la mort. Però mentiríem... La descendència no era vista com l'arrelament d'un jo present en un nosaltres futur, pq feia temps que el passat ocupava tots els temps possibles... Però ell no fou un més: va ser el primer en temps i va tenir menys temps que l'últim d'ells. Afortunat...

Una reunió de màscares encerclava tot naixament. Una idea antiga, revers del decurs natural, acompanyava la mirada ennegrida per l'expectació i les ansies que hi ocultava. Desitjaven la mort... la necessitaven... saber que, novament, era possible morir. El primer crit del nadó era, al mateix temps, l'angoixa dels qui ja hi eren i la de qui, només arribar, sabia que no podria marxar... "No vull néixer, si no sé morir...".

Néixer, créixer... i sobreviure. Això era tot, i ho era per sempre. La pubertat marcava el límit i la senectut era el conte de nit que s'explicava als nens. Ningú envellia i tot era, al cap i a la fi, anar acumulant els dies. La monotonia, refugi en temps de crisis per covards i altres formes de vida, era ara el detall que els unia. La confluència del voler i el tenir fou, comprovades les conseqüències, un error de plantejament: no tinguis el que vols, que podria ser el que mai voldries. L'eternitat, com tot, només podia entendre's enfrontant-la al seu oposat... i aquest feia temps que havia assumit la seva derrota.

La vida no era si no podia deixar de ser... Evident.

L'assassinat era el fracàs resumit en les llàgrimes de la víctima incorporant-se i la ressignació de qui no podia dur-lo a bon port... El suicidi esgotava l'inventiva dels protagonistes repetint sempre el mateix final. L'acceptació, idea continua, esgotava les forces de la societat. Assassinar, suicidar, morir... no trobaven conjugació en la lògica del moment.

Fins que arribà la primera senyal de que tot podia canviar...

Porta els ulls a les mans, amagant-los d'allò que no vol que vegin. Empresonat a la boca, el brogit cacofònic que a la nit regalaria, per fer partíceps als germans de bogeria nocturna del seu renéixer amb la darrera de les llàgrimes de la lluna quan comença a sortir... Saltironets nerviosos que avancen i es fan enrere, temptats a arrencar a correr vers el refugi que les ombres semblen disposar, i temeroses dels perills imaginaris (i imaginats) que hi podrien amagar. Són els últims instants de certesa, de saber-se aquí abans de saltar...

Mai s'acostumarà a saber-se sol en multitud, ser part d'un tot que no és pot compartir. Experiències pròpies i personals que l'obrir monoton d'uns ulls aliens precipiten a un món agònic de reinterpretació o oblit. No l'hi és permés el record o la memòria... El seu fruit s'entrega, però no es recull.

L'absència de rebel·lia el mortifica, però està massa condicionat per la disciplina i sentit de la responsabilitat, mòrbida lliçó d'entrega envers els demés. No és lliure ni va néixer per ser-ho... és un procurador, ho sap i ho accepta.

Sent el rumor... els nervis que creixen... la determinació que trontolla... són suicides amb sortida programada però sense saber on ni qui els esperarà si aterren. La certesa del buit davant de la persona adequada (o no).

La ruleta de la tortura gira... gira... gira... I salta... esperant que hi hagi qui el rebi...

Si teniu sort en una d'aquelles nits on la lluna és qui domina el mosaic d'estrelles... aixequeu el cap i mireu a contrallum per sobre de les taulades... potser veureu caure milions d'elles...

Són les llavors del somnis... em busquen a mi... et volen a tu.

L'equipatge era, de tot, el que res volia...

Viatjava lluny de sí mateix, per si es perseguia. La distància era l'anestèsia al record i a la memòria, injectada en petites dosis de realisme i acceptació, conforme els semàfors quedaven enrere i els carrers dibuixaven altres noms. El balbuceig xiuxejat era el diàleg entre la renúncia i el desig, l'afonia del passat reclamant-se en un present... El pas enrere i la mà llençada, el resum físic de la contradicció que el dominava. No hi lluitava... feia temps que les forces es rendiren, i els arguments moriren abraçats als seus oposats. Era un deixar-se endur en el deixar de fer en el corrent dels dies...

Deixà oblidats els noms amb els verbs a conjugar... les accions resultants amb els adjectius que li donarien forma... i el color daurat de la simbiosi tintat pel negre de la decepció. La carícia del contacte, la tranquilitat de la respiració acompasada i la certesa de la companyia al despertar.

Els camins recorreguts, des del darrera es tancaven i, els que abans l'horitzó oferia, buscaven la complicitat dels ja trepitjats. Confinats en el nus de l'oblit els primers i ofegant-se en el pou de la incertesa els segons, volien mossegar i mastegar a qui, caminant, els hi va donar sentit. No era ja benvingut i ho sabia... no sense la seva companyia.

Ell ho feia tot més fàcil. Ni feia ni deia ni suggeria ni acompanyava... Era només el punt de partida per tota iniciativa. Aquella petita empenta necessària, els ànims que hom buscava, la confiança per saber-se capaç. Potenciador de la projecció d'anhels propis i compartits, feu d'ell, el que des de feia temps, tothom esperava.

I un dia, caigué... i amb ell, quasi totes les esperances. Però és una història antiga amb paraules noves... Resum: pena, angoixa, un batec... sorpresa, por, dos batecs... paranoia, fugida, tres batecs...

I, des de l'anonimat de la foscor, la seva sentència, en dolces paraules, el condemnava.

El nan vivia... i la fugida, la darrera de les sortides.

Era estrany. Tot ell, ho era. Però era tan difícil deixar de fixar-s'hi...

La primera de les mirades fou com la majoria d'elles: casual. Anava amb pressa, col·locant rètols d'impossible o improbable a idees i pensaments; la targeta a la mà dreta i a l'esquerra, la impaciència. I, arribant a la parada, el sentí per primer cop: "arriba, arriba... on hi és? qui t'espera? Jo aquí estic, com em digueres...". I ja no sentí res més, pq l´autobús arribà...

L'endemà feu presoners els tres dies següents, tots ells seguint la mateixa pauta. Les presses i les cabories quedaven pausades al veure el personatge, quiet, a la parada. El ball de les mans, entrant i sortint de la jaqueta; els peus inquiets, amb passes mossegant els dits per les ganes de néixer... i un discurs incoherent, amb una única certesa: l'espera. Perque, el més estrany del cas, era que a l'espera nerviosa i diària que precedia a l'arribada del vehicle no li seguia un salt, mortal per la necessitat que semblaven amagar els símptomes previs, a dins del mateix. El mantra de l'home, mixtura de bogeria, angoixa i ràbia, donava a entendre necessitat de sortida; urgència de moviment i allunyament del punt de partida. Ni de què, ni per qui, ni cap on... només fugida.

La curiositat va guanyar l'assalt a la vergonya... i el vencedor, en un rampell de sociabilitat impròpia, decidí preguntar a l'interrogant de la jaqueta i la ballaruca sincopada, quin era el motiu de l'espera i entre totes les raons, quina l' impedia (impel·lia) pujar a l'autobús...

"No és pujar el que hom espera... és l'espera el que a hom don vida. Si jo pujo, i no arribo... o arribo, i no m'esperen... per què vull moure'm? per què voldria? Aquí sóc; allà seria? Aquí tinc; allà perdria? M'entens ara... o ja m´entenies?" Una llàgrima li queia... una seva, per dues meves.

Les petjades en el futur són els passos que ara comencen...

És un conte que comença amb el final, pq les raons no ens importen i si les conseqüències...

La princesa no es va despertar, ni va trobar el seu ideal. Va morir sola, plorant d´angoixa. Els nans es suicidaren un a un, impotents per no saber animar-la. Els ocells aixecaren el vol, adonant-se que el seu cant, allà, era inútil. Les fades presentaran la seva renúncia i la bruixa maleïr la realitat que, com sempre, la superava. El mirall mirava cap a una altra banda, sabent que la veritat no li seria preguntada. El príncep, visqué, pastilleta a pastilleta, en un món de lisergia derrotista. I el personatge secundari, en un acte de lucidesa i d´egoïsme crematístic, va decidir recollir la història, i viure dels drets d´autor que amb ella aconseguí.

És un conte que només té principi, pq continuament hi comença...

I mor el neguit de l´esperança quan perdo el camí. No sé on vaig, ni qui m´espera; no sé on sóc ni tinc cap pressa. Em tinc amb mi, en varies peces: el cap, esbós del fou i era; el cor, escletxa antiga per on jo queia... els peus, el nord que duu a la pèrdua; les mans, agafen tot, i res hi queda.
I tanco els ulls... quan ja no hi veia.

Hi ha qui té, rere les muralles de l´autoengany, un fortí d´egolatria. Hi ha qui rere el verb i la paraula equivocada amaga la falàcia de conéixer el que ignora. Hi ha qui creu que "és" quan fa temps que ha deixat de ser-ho: persona.

Hi ha qui pensa en un futur brillant relliscant en un present que s´ensorra. Hi ha qui en la pompositat del seu càrrec amaga la seva incapacitat. Hi ha qui és pensa únic, i només li queden les runes en el caos per administrar. Atxis! Jesús!!!

Per qui s´enganya; per qui creix humiliant i empetiteix així el que els hi queda d´infantesa; per qui plora i no es mulla; per qui riu en el silenci; per qui la paraula no té lletres; per qui l´amistat té el valor de 30 monedes o l´estabilitat d´una cadira en un lloc de treball... Per qui ha oblidat qui era i tem tornar a ser...

Li diem... EDIFICA el teu futur des de l´alegria... amargats de la vida!

Pregúntate, cuándo estés cayendo, si te precipitas o te elevas...

Se oscurecen las posibilidades... Destila la realidad un aroma a precipitación, irrenunciable caída. La aceptación revolotea, temerosa, sabiendo que su papel es tan necesario como ingrato, pero debe posarse, tan silenciosamente como la razón se lo permita. Bajo su tutela, esperan órdenes la tristeza, el recuerdo, la nonata esperanza, el último de los ruegos...

Poca boca para tantas palabras... Debiera comerse la mayor parte de las pronunciadas; encontrar otro tono, mejor compañía de adjetivos y tiempos verbales. Entre el exilio forzoso y la renuncia forzada, maltrecho entre el orgullo y la tozudez, aguarda... paciente... sin nombre, silente.

Indeleble el trazo ya marcado, no se ve alterado, a estas alturas, por lo que quiso o debió ser. Aceptar que el esbozo es difícilmente indentificable como retrato u oportunidad, es el primer paso para reeducar y aprender a pintar. A cada letra corresponde un sonido y la partitura correcta para el oído debido. Afina los sentidos... que todo pasa, aunque quisiera quedar.

Espero no veros en un museo, mal expuesto...

He tornat a perdre la capsa...

On hi guardava els somnis per a les nits de silenci i lluna plena. On havia dipositat les esperances, embolicades en la tela de desitjos. On havia deixat les mirades perdudes i les ganes de robar-ne. On tenia les passes equivocades, la direcció incorrecta i la bruixola que dubtava. On dormia l'ànima nova de diumenges i festius. On cridaven les rialles dels dies tristos i les llàgrimes arraconades per a jornades de para-noi(c)a joia. On es cuinaven les excuses, els peròs i les poques ganes. On descansava el jo de la bona cara, el sí amable i el en què puc ajudar-te, arraulit sota la protecció de les mossegades i la mala bava de l´antagonia necessària (necessitada). On trobava el vestit de la follia, tremendisme escapista o displicència amoral. On els Déus conjugaven la crítica i la direcció de l´obra representada. On hi havia tot el qui ni tan sols sabia que existia i el que em quedava de vida...

Perduda o amagada? Robada o entregada? Que no vull la capsa, només els 5 euros que hi guardava!

(I pensaveu que anava en serio, eh??? Juasjuasjuas...)