Tinc l'edat que mereixo tenir... Nou anys i records de quan seré més gran. Els genolls pelats d'alegria, els colzes marcant la camaraderia de jocs de sorra i vida. La mirada neta d'un infant mirant la pilota i no important-li cap a on rodarà, confiat en la resposta d'una puntada o un cop amb la mà. La innocència de les trampes sense contrapartida, la no necessitat de victòria per cobrir carències afectives o la confiança pansint-se sobre una mà que es retira.

Tinc l'instant que he lluitat per meréixer... Un passadís amb moqueta de pedres, records incòmodes en quadres en prèstec i portes tancades a perpetuitat. Un tricicle de rodes que roden enrere fent d'avançar una aventura de contes de dracs i princeses, d'exèrcits sense bandera defenent un regne que ja no poden salvar. I una ànsia feréstec de i per crèixer, saber i conéixer, els límits d'edat per imaginar i creure, en un castell de galetes, de coves secretes...

I cauen les forces sobre el pedal, com l'ombra tímida del dia quan es retira, i, contra natura, s'allarga i estira, volent-se quedar. I plouen les restes de festes i balls, de petons d'amagat en una sala de grissos i blancs... Fragments d'abraçades en una espiral, vòrtex d'estima, recullen les cendres de balls oblidats. I giren, i giren... i giren i volten enllà...

Acotxa´m, desmemòria... i fes de mi un tapís en blanc.