Les mans juguen, cansades, amb les monedes dins de la butxaca, a l'esquerra de la jaqueta. Són un petit resum: diferent mida, pes, color, quantitat, valor... aleatòriament es disposen, gran sobre petita, vermell entre i sobre clar... Titil·len i dringuen, trencant la incomoditat del silenci de qui ja no pot parlar i de qui, podent-ne, amb el gest i la llàgrima escriuen la paraula que no volen pronunciar.

Laxitud en connivència amb la falta de voluntat, fan de cada passa, una penitència entre deure i renúncia. La llum, tímida i discreta, focalitza la seva presència sobre el rostre de marbre i el rictus de pedra. Les mans, entrellaçades, atrapen aquest, el nostre temps, per deixar i donar constància que des d'aquí marxa. Vestit amb l'etiqueta del comiat a sa mare i el seu germà, trenca el record de la informalitat, tintant de negre la presència del que fou un hàbit en colors clars. Els peus descalços semblen tenir pressa, com sabent que trepitjaran sorra a l'arribar. Inconnexa la mirada, tant com el relat, salta i es detura... trencant-me en dos: qui sap i accepta; qui es nega i no vol.

La distància no la marca la mort, ni la passa que em separa. És una barrera personal, de traïció i desemparança; d'incredulitat i mancança...

La llàgrima sembla d'algú altre... s'esguerra el gest impàvid, i la màscara de dol, s'esmicola com terrissa sense acabar de coure... tot ha de ser mentida. Mossegar-se els llavis no em desperta, ni conté les emocions, que com aigua de tempesta fa torrenteres atravessant el rostre i deixant-lo fos. Ha de ser la petita qui em desperta... qui m'agafa i m'apropa. I em situa al meu lloc.

Només un petó al front, on les arrugues feien onades d'incertesa i incomprensió, i on s'amagava, rere el cap dur i tossut de la sapiència, bona part del que jo seria i sóc. M'incorporo i observo com ma germana li somriu: la millor forma de dir fins ara.

Cobert el pagament a Caronte amb monedes d'acer sobre la mirada, li explico el per què a ma germana. El seu petó com a escut i cuirassa, salvaguarda davant la foscor, i ara, comprada la voluntat del guia dels morts, pot endinsar-se sense pena ni por.

I les flames són eternes... perque cremen els records.