¿Avanzar es mirar atrás con rapidez?

A cada cerveza que bebo... ¡más guapa te veo!

(cómo domino el fotoxó...)

He-Mas, Màster de l'Univers!

La conversa no sap com néixer o retornar. Perduda entre un silenci incòmode i la dificultat de saber què posar-se, les frases s'acumulen interrogant-se i cercant atenció. Què preguntar si afirmaria el contrari? Què dir si tinc la resposta, i no és la que m'agrada?

- Ets tu... i ensenyant-m'ho, creus fer-me entendre que saps què sento i entens pel que he passat.

- No. Ni ho sé ni m'interessa. És massa personal l'experiència de la pérdua, el procés de cicatrització, el període d'absència de raó i criteri, el temps per èsser un de nou... El teu dolor, el càstig que reps o t'infringeixes; en companyia o sol. Només tu ho saps... només a tu hauria d'importar. No pensis, ni per un moment, que busco la teva comprensió o que tinc la necessitat de compartir experiència. Són meves, i tancades fa molt de temps. No necessito saber com et sents, què representa, sentir-me identificat o ajudar-te a superar-ho. Tens tot el que necessites, a l'abast o fora d'ell, per pair-ho i tirar endavant. Si ho fas o no, és cosa teva. Si et serveix o no, tu sabràs, secall...

- Rere la façana d'amabilitat i bonhomia s'amaga una realitat d'evident podridura física i moral... Quin sentit té, si no és el compartir o refocil·lar-se, ensenyar-me tot això? Ets un màrtir, d'acord. Ets l'epítom de la desgràcia, el compendi del malestar! I a sobre, ara, tot suposadament superat, ets capaç d'esbandir la congoixa i la negror de les perspectives més contràries. Fantàstica redempció! Glòria a la pena, que s'enfosqueix davant la llum que l'hi projectes: paraula atenta, gest amable i tota la mentida garantida fins a extingir les flames que ens cremen. Què millor que viure enganyat sense saber de l'engany...

- Segurament... Però la probabilitat és proporcional al coneixement. Si no saps, ignores. Si saps, pots fer per ignorar. Només cal una empenta, un consell o, bàsicament, la pròpia necessitat. I sent més fàcil èsser enganyat que enganyar-se... quin mal hi ha en que un altre faci el que no saps? Però no sempre és així. No sempre és això... A vegades és tan simple com escoltar, no dir res, canviar de tema, provocar un riure o guanyar-te un somriure. Sense subterfugis ni intencions ocultes. Prova-ho... a vegades, fins i tot, funciona.

Havia de respondre, i la paraula, començava a fer curt...

[...]

Las tentaciones las carga el diablo

La Avanguardia, 27 de Desembre de 1952 (cont.)

"Caminar, sólo, hubiera sido huir. Y la velocidad de la culpa siempre acaba atrapándote". No aclara, ni se lo pido, qué culpa y respecto a qué. Esperar acostumbra a ser la mejor pregunta. "Podría decir que fue el fruto de un proceso, la conclusión de una reflexión. Mentiría. Casualidad; sólo casualidad". Mientras juega con los dedos, relata como la perdida mirada convergió en el encuentro del recuerdo y el enfoque. "Pocas veces las ilusiones tienen una segunda oportunidad", sentencia y sonríe. Las sombras bailan, enloquecidas, los nuevos movimientos de las luz en la noche: más escasa, más tenue, más procaz. Los rostros tornan su amabilidad en burla, la alegría en desconfianza y los gestos se tensan mientras los puños agrietan el desafío cerrándose, así como el mañana sobre el ahora. "Tranquilo... Saben que estás conmigo. Nadie se atreverá a acercarse". Empapado del miedo ajeno durante tanto tiempo, parece olerlo.

"El mar. Tan fácil como el mar. Solía decir que naufragábamos en nuestra sociabilidad; que éramos una isla de incomprensión, prejuicios y desconocimiento. Jugábamos con la idea de descubrir el mar, y en él, todas las rutas para acercarnos a buen puerto. Un bautismo de agua y sal, me decía, que purgue la inmovilidad emocional que nos aterra; que viendo esa extensión incontrolable, supiéramos que era inútil resistirse: que navegar era salir, aventurarse, partir y dejarse llevar. Que la fragilidad que nos atemorizaba era falta de experiencia y el miedo, la excusa para no actuar. Que ahogarse era un momento...". Duele. Es ésta una pausa que (nos) duele. Se levanta, se ajusta a sí mismo (la ropa, articulaciones y ademanes...) y me invita a dar una vuelta

Sería una oportunidad para describir un ambiente desconocido para la mayoría, pero es la única condición que, en las horas en que estuvimos juntos, me exige. "Lo tangencial es tangible, pero nunca se cruza... Vas a hacerlo. Lo que veas, oigas, descubras o te sorprenda, quedará allí y, como mucho, para ti. Nada más. Nadie más. Nunca." Cumplo, tanto más por convencimiento que por necesidad, lo acordado. La salvedad, serán dos apuntes, en nada relacionados con lo vivido. "La muerte se nos llevó el tiempo; la locura, nos lo dio de nuevo" y "Por ella fui, para sin ella volver." La primera resume la sumisión de la desesperación a la pérdida y la sorpresa de una solución con todo, y él, en contra. La segunda, una necesidad y un motivo.

En este punto, lo relatado y lo por el lector conocido, podrían encontrarse. En una plaza en cualquier punto del país. En caminos de tierra, yendo o volviendo de mil y un lugar. Lo leído en los periódicos, en las revistas y las teorías de la radio... No vi allí al monstruo, al loco exhibicionista, la muerte en carreta o el renacido del mar. Únicamente a un hombre, tan perdido y cuerdo, como puedas estarlo tú.

La despedida se nos presenta. No queda nada más que decir. Únicamente, me asalta una última duda. "¿Caísteis u os dejastéis caer?". Señala al mar, se da la vuelta y sin despedirse, dice "El mar... Por ella vine, para sin ella volver".

[...]

Els anys són les espelmes que el temps apaga al passar...

La Avanguardia, 27 de Desembre de 1952

Historia de un sepelio itinerante

Las mañanas se suceden porque el tiempo no atiende a súplicas o ruegos. La demanda, la atención o la necesidad confabulando con el salto, la pausa o el retroceso. El paisaje es uno porque no se mira, y los caminos se cierran en uno sólo: avanzar.

Los rostros, los gestos, los cuerpos... La mayoría de combinaciones no encajan, y chirría la lógica cuando la sonrisa sobreviene en la mirada ciega, o la lágrima anega la seguridad de la certeza de hacerlo bien. Todo esconde algo; nadie muestra todo. Es un teatro, y por allí se acerca un personaje secundario.

Cojea, arrastrando la pierna como las ilusiones, y en la mano sostiene la conciencia: una foto de ella. Conforme se acerca, su mirada me apresa. Casualidad o no, parece que sepa quién soy. Me aterra el vacío que proyecta: habla sin tono, casi sin voz; mira a través de las sombras, como si supiera realmente desde dónde se proyectan; inerme, sin gestos de súplica o frases demandando comprensión, acepta la letanía lacerante y el flagelo constante que supone, lacónico, dar voz a su historia y condición.

"Sobrevivir es, para mi, morir sin la prisa del tiempo" sentencia mientras nos sentamos, de espaldas al mar "ése que me seduce con el oleaje y el mensaje que ofrece cubrirme de espuma y dejarme soñar". Susurra y dice, que entre olas, hallaría consuelo. "¿Para qué necesito ahogarme si ya vivo sin aliento?". La conversación derivará, desde ese momento, en una maraña de ahora y ayer, en un balbuceo ininteligible y la lucidez de una aseveración cuerda y tajante. La credibilidad , lector, no dependerá de mi.

"Es la última foto que pude hacer". Me la entrega y calla. Una mujer consumida me mira y sonríe, sin tristeza ni afectación. Sólo sonríe, con las manos cruzadas sobre el pecho, mirando a la cámara como la madre que sorprendre a su hijo e, incapaz de reprenderlo, ríe. "Sólo viendo esos ojos, sabía que seguía siendo ella". Incapaz de enfrentarme a lo que sé que he de preguntar, es él quién se adelanta y responde. "¿Si llegué a matarla? Sólo ella lo sabe, porque desde el día en que murió, sólo sé olvidar." Seguro, sin matices ni subterfugios, no suena a coartada ni justificación, ni a papel asumido de redentor o redimido. Describe la caída, el avance inexorable de la depresión y el anidamiento de la apatía... los días encerrado en casa, y allí, en sí mismo. El reloj de ideas funestas, el tic tac socavando la voluntad, las agujas abortando la cuenta atrás cuando se entrecruzan ("era el tiempo devorándose; los minutos guillotinando horas"). Cómo el color sucumbe al negro, y todo se apaga... y duele mucho, mucho menos.

Durante horas, no duda, no divaga, no rehuye ni se enfada. Expone todos los detalles de su particular visita y estancia "en la sala blanca: ese lugar, propio, donde los demonios tienen la cara de la amistad y el sufrimiento es la medicina del lamento para extinguir la culpa". Me dice, cuando acaba, que ni es ni lo que busco ni lo que los lectores quieren.

Apagándose la luz, desvela el origen y las razones que lo llevaron a él, a un cuerpo y a un carro, a dar vueltas por el país.

[...]

Un pasillo sin puertas... ¿es un laberinto?

I només demano que la pluja torni a mullar-me al caure...

Refugi del consol, la tinta plorava al ser llegida. La lletra, tènue com el traç que la mà conferia, recargolava el missatge conforme aquest es feia més clar. Entrexocaven la lucidesa i l'esborrall, la precipitació i el temps deturat, el text i la realitat... Quantes vegades l'havia mirat? Quantes entés? Quantes assumit? Era el testimoni d'un final, que no és final, si no tanquen les ferides... i la tinta és sang, que fa mal al ser llegida.

"No era aquest el final, ni on ni com l'esperàvem... No era el moment ni la manera.

No resumiré el que ja saps i coneixes, ni posaré nom i adjectiu al que vàrem sentir i compartir. Ho has tingut (si no gaudit). Només recorda que em tens a la fràgil distància d'evocar-me i tens el poder de convocar els records. Però no t'aturis ni allà et perdis; no confonguis el consol de ser-hi amb el perill de no saber tornar. Viu... més enllà de mi... mès enllà dels dos.

Morir, per la teva mà, fou per mi una sort... I espero que, com em vas prometre, el món que se m'escapava, rebés com a comiat i segell el teu petó.

T'estimo... Ara. Aquí... fins i tot quan no pugui o oblidi com fer-ho."

- És possible trencar-se des de dins... La demolició d'una idea et trastoca i la polseguera que aixeca l'enfonsament del projecte, amaga qualsevol altra perspectiva que no sigui no mirar. Un resta quiet, al bell mig de la catàstrofe, sabent-se víctima i culpable, amb les mans exteses, entre la necessitat de contacte i la barrera i distància que la mà alçada, procura i presenta.- El passat... botxí perenne. Era obvi, que allà, continuava fent feina.- Em vaig perdre, tot i la promesa de mantenir el rumb... Cap pregunta, cap sospita... i jo, amb la resposta i la culpabilitat esperant cacera! Fou curiós rebre el respecte i el consol quan m'esperava una acusació constant, al jo creure, que no va ser deixar-la caure; va ser precipitar-la.

I començà a deixar anar el fil de la història...

[...]

¿Las desgracias se pasan mejor en compañía o hay compañías que son una desgracia?

Guapas, abstenerse. Odio no tener ninguna posibilidad.

Niker...

La ignorància és la darrera de les defenses... Inòpia, capital voluntària de la Idiòcia.

Redifinit per la pròpia paraula, la nova mirada copsà a qui realment semblava amagar-se. El somriure i la rialla eren ara la disfressa i la màscara; l'amabilitat i la conversa el remei a l'hermetisme i la manca de ganes; ser i estar la controposició a voler morir i èsser oblidat. Diuen que no és cec qui no veu sinó qui no mira... pitjor encara. És cec qui mira, veu i calla.

- Ets una farsa... Una idea falsària i una representació acurada a l'expectativa del que volen veure a l'observar. La plasmació de la mentida feta cos i acció, presència i engany... - És el teu igual... Més vell, més experimentat... Igualment, acabat. - Has trobat la manera d'actuar, convertint la representació en la representativitat. Ets una ombra... i declines, com a tal.

- Certament, secall... Ho he estat, ho som i ho seràs. - Passà del banc a la cadira, i amb un moviment de cap, lent i pesat, em va fer entendre que el seguís. - És impossible, oi? Tractes d'arrencar-ho, d'extirpar-ho dia i nit... però un cop arrela (i ho fa des d'un primer moment), és inviable qualsevol cirurgia. Es recargola com les raons quan no s'entenen, s'enrosca com l'orgull sense dignitat i assumeix la responsabilitat de, fent-se agònic, aterrir. I al final, assumeixes que aquest vincle és inextingible, i només queda rendir-se i conviure més enllà del que voldries que fos real. Claudicar, al final, és un exercici de cinisme per dir que has lluitat i no podies més, i en el fons, és l'adopció de la comoditat del propi jo sobre la possibilitat de qualsevol tu.

El barri se'ns empassa i els carrers es tanquen per no deixar veure cap a on anem...

[...]

Àlbum Bright lights and bruises (2010) - Brutal...

Perquè la veu callada, sovint, és qui millor ens parla.

Perquè parlar ens limita, el silenci conté totes les paraules.

Només qui calla sap explicar-se?

El somriure dóna pausa...

- Va ser una conversa curta. Crua... Les frases morien als seus llavis, a la barrera de la sequera de la boca i la dificultat per fer-se entendre.- Remullo els meus, inconscientment, lubricant la dificultat d'explicar-me. - Crec que des del primer moment sabia què volia i em demanava, però necessitava que la poca veu que li quedava, li donés traç i forma; que verbalitzés l'excés i brutalitat de la demanda. No era un tema de consciència... era la necessitat de seguretat. De no pensar i creure, sinó d'escoltar i assimilar. La violència de l'espera... - El cap entre les mans, apretades, com intentant esprémer fins l'últim detall del record.

- Dir-t'ho matava la darrera esperança. No crec que esperés que fossis tu qui escollís les paraules sinó que exposar-ho en veu alta era iniciar un procés sense tornada enrera. Saber que has de morir no és el mateix que saber-te mort... Tot i que la distància entre ambdues perspectives, per ell, devia ser, a cada dia que passava, més petita.

Quantes obvietats; quanta benevolència i comprensió; quanta fal·làcia... i tot i així, en la veu d'un altre, agafant tot el seu veritable significat. Saber no és acceptar ni que t'ho diguin veure-ho clar, però...

- M'entens, veritat? .- exasperant... Tothom suposa què és... tothom entén què significa... tothom sap com et sents. Tothom es creu amb el dret a ser tu. - Saps què és donar fi a part de qui et comença; saps què és tenir la mà entre la boca i el nas, i no deixar sortir ni permetre entrar; saps com és la confusió on penetres i on s'hi aboquen les tenebres i les pulsions més criminals... - M'assec al seu costat, i el banc no es queixa. Té millor salut que els dos a qui acomoda. - I aquella cançoneta mortuòria, percudint cada nit, com un mantra de la insània i una diatriba contra la cordura. "Toc... t'equivocares? Toc... Vas fer ben fet? Toc... et precipitares? Toc... i ara què? Toc toc toc..." I res funciona... res ho fa callar.

Però som nosaltres qui callem... perduts, suposo, en algun moment que se'ns ha fet present o fent del present un moment que es regira i vol tornar enrere. Ja sabeu... quan la mirada és perd en ella mateixa i les mans juguen a voler-se parar, tot i tenir pressa. I els peus van a la seva, movent-se fent passets amb vergonya i desfent-los després. Necessites més aire del que respires, tot i que no és la falta el que t'ofega, sinó l'excés. En un intent de descens al jo primari, on només la màgia del plaer és assimilable, ens capbussem en la intangible mediocritat de la pèrdua voluntària...

- Secall... tu ho vas fer un cop... Els meus, són incomptables.

[...]

- Y el niño, ¿a quién se parece: a la madre, al padre o al marido?

Torno a viure en blanc, amb la conjura dels grissos i negres, esquitxant el cercle on m'han reclós.

S'aigualeixen els contorns ... les cares s'esvaeixen com les rialles en l'horror. La conversa s'apaga convertint-se en un xiuxiueig, repetitiu, un mantra vital que recorda que fora de mi hi ha algú. Les olors es confonen esdevenint un tot i, barrejades, creen el perfum de l'abstracció. Hostatge de l'al·lucinació no puc més que deixar que m'arrossegui l'instant que em mortifica, les imatges que flamegen i donen vida a la culpa. Reviure no és una condemna... és l'enyor qui em colpeja.

Passadissos... Asepsia... Aquella ferum a res quan l'esperança té olor a nou o el neguit i la temença és la flor assecant-se i el tuf de la mort. A cada passa, un pas enrere... i acostant-me és quan més lluny hi sóc. La salut ja no el vetlla, i és una vella amiga de la familia qui glopeja l'agror de la situació, en un racó, amb el somriure de qui sap que el temps no va amb ella, que té tot el del món. Llampega la llum, fent-li el joc a la tempesta, mentre l'aigua de pluja segresta la vista de la finestra, cobrint-la i sumint-la en la foscor. Els ulls... la mirada de la lucidesa. La mà... que s'alça buscant la meva, o això crec, quan apropant-me, la recullo entre el pit i el plor. La debilitat que fou força, la pérdua que fou timó, la tremolor que era vigor... allò, que fos qui fos, ja no és mon pare. I la súplica... les darreres paraules d'amor. Una promesa és una promesa... i qui millor que jo per donar mort?

Només un somriure... l'acceptació. Només una carícia... la confirmació. No tanca els ulls, i clava en mi la mirada, sense exigir-me i agraïnt-me, però amb l'absoluta convicció que vol guanyar aquesta partida... que ja ha jugat prou. És qüestió de segons i, en tots i cadascun d'ells, com bonament sé i puc, aguanto la mirada. No vull que marxi sol...

- Secall... secall... - és com un cop fluixet a la porta, però l'acaba enfonsant. És com quan et pategen al llit, però sense la possibilitat de donar-te la volta i seguir dormint, o jugar a veure qui empeny amb més força. - Torna... allò ja no és. El record vaga, sempre... però només ets tu qui otorga el poder de fer mal. El passat o el futur no poden viure en el present.

L'habitació tremola... les parets cauen. El record recula, amb la presència del racó, rient, amb la boca oberta ensenyant el no-res que s'entreveu rere les dents, com dient "recorda i tem... o et mossegaré". Tornen a ocupar-me les converses intrascendents, les rialles infantils de parc i terra, el parrup dels coloms i el miol dels gats de la dona de la bata...

- Ho havia... ho havia promés.-

Un somriure que no em jutja m'espera quan el miro a la cara. La comprensió no és una recepta ni la cura... però ajuda tant.

[...]

A prop de l'Anboto (Durango)

¿Por qué suena tan alto hoy el silencio?

Caputeta, la vermella

El camí de l'error i la penitència... doblement injust si no l'has comés tu i el càstig és propi.

El purgatori ha de ser com la sala d'espera d'un dentista... Saps què tens; saps degut a què; saps les conseqüències i derivacions; i saps que la redempció, d'arribar-hi, serà amb temps i conjugada amb el dolor. Només esperes que toqui la campaneta i diguin el teu nom. Però, indefectiblement, arribarà el teu moment. I ell fou qui, sense saber, va donar pas al meu.

- No vaig saber... Sempre he evitat dir adéu. Suposo que per això, fins i tot, em costa donar la benvinguda, perquè assumeixo, de manera inconscient, que fent-ho s'inicia una mena de compte enrere de fugacitat en la felicitat i el benestar. I la falta de consistència relacional és proporcional a la falta de constància en fer-ho possible, perquè m'hi nego i m'ho prohibeixo. Sense tenir no hi ha carència ni absència, oi? - les llàgrimes fan de coma... l'angoixa, de punt i a part.

- Quanta tonteria, secall... - s'acomodà en el banc, creuant la cama amb el braç. - Seu, i buida't. Igual, potser, després podem omplir-te.

Parlar... és díficil. D'un mateix, quasi impossible. De mi... una temeritat.

- Qui creus què ets? - el meu antic jo... tot ell defensant-se. - Alguna mena de sanador universal, la solució definitiva per a tot i tothom? I ser i estar com ets i estàs és una mena de penyora altruista a algun Déu benefector pel do de descobrir i fixar? Gira-ho cap a tu, doncs... gira-ho i cura't, que és obvi qui dels dos n'està més necessitat.

- No faig res més que escoltar. I no sóc qui t'ha de o et pot curar... Les ferides són pròpies, quasi tant com la majoria de solucions. La cura et correspon... No et conec de res, ni tan sols puc dir si val la pena fer-ho. No conec la majoria de preguntes i m'invento gran part de les respostes. I això perquè només tinc una gran virtut: conéixer la meva inexactitud. Però els dies i perdre'm en la majoria d'ells, m'ha ensenyat una cosa... Seu, escolta i no diguis res. - Impertèrrit, com les ombres sense sol, es quedà mirant el terra, com si comptés les passes fetes i les seves direccions.

- Mirar enrere només té un problema... les coses venen de cara, fins i tot les que vas deixar o estàs buscant. I hauríem de saber que no sempre és una abraçada o un petó... les pitjors punyalades van sempre al pit. Marxo... que aquí no se m'ha perdut res.

Capcot, amb el món desfermant-se i el record prenent cos, no gosava marxar per por a no saber tornar.

[...]

POR UN DEPORTE LIMPIO... ¡¡¡DROGAS PARA TODOS!!!

Será que busco mal o encuentro peor.

Cada matí em regala un motiu, de manera espontània, generós des de la desgràcia que els altres creuen descobrir al mirar. És diferent... tot ell.

- Els lligams mai han d'anar més enllà de l'ara i l'aquí, i no han de nodrir-se des de la necessitat sinó des de l'apetència. Però també és cert que tenim uns gustos que, sovint, ens poden intoxicar...

- La familia és tant qui t'acollirà quan ningú ho faria com qui et criticarà sense cap necessitat. La distància depén d'una trucada i els quilòmetres de les ganes de tornar.

- Desconfia dels consells. Sobretot, dels que semblen tenir sentit. Que el sentit és com la perspectiva: depén des d'on et miren.

I així, a diari. No sempre en faig cas, perquè no veig el sentit o pel costum de creure tenir sempre la raó. Però, passat el temps, i si miro enrere (que aquí l'orgull també juga la partida...), m'adono que sempre acaba sent cert allò que deia o pressuposava. I és que, com ell em diu, "és preferible equivocar-se un mateix que acceptar l'encert de l'altre, oi?".

No recordo el primer dia que el vaig veure, ni a on ni fent el què. Perquè no es limita a seure, pidolar i deixar que passi el dia. L'he vist pintar, a terra o en un cartró. L'he vist llegir qualsevol conte trobat al contenidor, tan abstret com per no dir res o llegint en veu alta envoltat de gent... L'he trobat arreglant qualsevol estri de cuina a les velles de Mercat o reparant qualsevol mandanga a les dones que hi són a Missa. Cantar, fer memòria extesa de com era la ciutat, fins i tot fer jocs de mans a quatre o cinc nens mentre les mares fan la compra. I mai demana res, tot i acceptar, amb bon gust i de bon grat, la voluntat. He parlat amb gent del barri, dels de tota la vida... i ningú sap res. Només, que sempre ha estat. Un heroi de guerra, dels dos bàndols... fill de la traïdoria a les dues faccions. Només a sí mateix (es) servia i serveix.

El que sí recordo és el primer cop en que es dirigí a mi, amb aquella veu ronca, trencada pel temps i les històries, ja en la primera frase posant-me el sobrenom que em quedaria: "secall, tens un minut?". En circumstàncies normals, mai paro, ni tan sols miro, però...

- No tinc ni cinc i de tenir-ne, no ho malgastaria alimentant les ànsies etíliques d'una ruïna social. Afaita't, busca una feina i una bona ortopèdia, no sé per quin ordre ni m'interessa, i així potser camines i avances.

-Caram, secall. - El gest continuà sent, en tot moment, el mateix. - Et deuen haver fet molt de mal, fa poc o en algun moment, tant com per haver-te amargat des d'aleshores. No em calen diners perquè de tot tinc i poc necessito; no bec des de que vaig matar l'amor ofegant-lo en la beguda; i mai he hagut de caminar per poder avançar. El destí ens mou, secall... A tots nosaltres.

I somrigué... I em va derrotar amb el gest.

[...]

De son germà, per qui se'n va i (no) sempre queda. Que la memòria tingui un lloc... que el lloc sigui terra de llibertat... que pugui aixecar la mirada "y alzar la vista"... i que des d'on sigui que miri, ens vegi arribar. Un país en la mochila, y mucha gente (y su amistad) en el bolsillo, José Antonio...

sonámbulo siniestro y solitario

a través de una larga noche sin consuelo

van y vienen y van

los sucesos las olas los peces de tu alma

quién te dará su alivio

atormentada senectud en vilo?

quién

adónde

eres tú mismo?

llorabas al nacer

sentiste el frío del espacio

invisible el tiempo de los lémures

los terrestres soportes

imaginarios dones de tristeza

de combate de ardor

de muerte en suma

pero te irás un día

en un momento y qué?

qué has hecho?

vivir y eso qué es?

qué pretendes ser

en el universo y pico

del instante profundo

y sin memoria?

todo pasa y esto calma

volveremos quizá

quién sabe si hasta luego

quién sabe si hasta dónde

son las cenizas horas de tu llanto al nacer

pero al partir sonríe quedamente

en la penumbra querida criatura

despreciable y pequeña

podía haber sido

tenías que haber sido quizá

abrazo para siempre

jamás

en el olvido

hasta otra aurora

Crisis existencial: Para según quién, no existo.

Y aún estando, sigues faltando.

Las mañanas me siguen pesando. Sin sábanas, no hay velas... y el viento de los sentidos, dejó de empujar. La calma es un contrasentido...

El peso de la falta es un cuerpo tendido. Sin abrazos, sin cariño... Es la mirada soslayada, el contacto rehuído. Es la incomodidad de la proximidad, la picazón de besos prohibidos, el exámen continuo a la paciencia y la voluntad. Querer por nada, el odio recíproco y merecido, la torna del sí en un no fugitivo, que no atiende a razones ni motivos. Es el revés del envés, es lo mismo sin ningún parecido.

Compongo el silencio con el mutismo y la renuencia, con la bilis y la flema. Las horas son flechas... los minutos, saetas. El tiempo, aforismo de la renuncia, retuerce y retoma, deforma y convoca, el antes por un después cuando el ahora, desde siempre, pasa a ser ayer. Ya no sé si la lágrima era el cadalso de la sonrisa o la condena por la pena, cuando el juez, responsable y parte, dicta sentencia: culpable de inocencia, o la imbecilidad de la docilidad y el adocenamiento de la individualidad. Servil, derrotado el orgullo, títere descabezado y muñeco del capricho... Y ahora salta... y ahora corre... y ahora huye, desagradecido. Pero sigo, rendido, en la cama... a su lado.

¿Cómo contemplar y recrearse pasó a ser soslayar y rehuir? ¿Por qué la suavidad del roce pasó a ser la herida tras el contacto? ¿Qué envenenó los besos y las ganas? ¿Qué hizo de la proximidad, distancia; del deseo, desgana; de ti, rutina? Al no haber nada ni nadie... ¿será que ello nos incluye a los dos?

¿El olvido es inabarcable o lo inolvidable inasumible? La cobardía quema sus naves en la travesía que va de rememorar a tergiversar, mientras cruzan sus armas la memoria y la falacia, los recuerdos y la inventiva, esperando la realidad sustitutivos, que eleven lo anodino... lo que antes no fue más que felicidad. Un gesto invitaba a la aventura... un beso ofrecía la conquista de ultramar. Y ahora... ofrecerte no me motiva; darte, está de más.

Siempre me ha pesado el corazón... Es el problema de querer latir por dos.

¿Cuánto pesa la venganza? Porque esta noche me siento más ligero...

Perdut el control... el sud esdevé nord.

Si no redirecciono... em puc donar per mort.

Un paseo, de cañas recogidas y la pesca retornada antes de la puesta de sol. El plomo, encogido, no pesa, mientras la tensión del aparejo deviene solaz por el trabajo cumplido. El anzuelo, entre el beso y el muerdo, exhibe el interrogante de su cuerpo retorcido, a la espera de cerrar un próximo encuentro. El corcho, todavía mojado, rezuma río con el último soplo del viento, enroscado entre los árboles, despidiéndose. El polvo, que dejando marca no recoge la huella, por ser livianos los pasos que no nos llevan, incumple las normas de los caminos antiguos. Posarse, con tino, desvistiendo la ruta, desdibujando el destino.

Las mangas recogidas, como las preguntas que he ido haciéndole durante el día y que ahora, sin orden ni prisa, responderá. La memoria, de momento, no le traiciona, cómo si viene haciendo la salud. Le muerden desde dentro... y las dentelladas, son del propio cuerpo. La sombra en la piedra, y la inmutabilidad de ese momento (la pausa y el sustento), es una constante que se viene repitiendo en cada trayecto de vuelta, que es cuando las fuerzas malviven de la reserva y el último aliento. Apoyándose en un disimulado abrazo que permito y agradezco, por su peso, como una pluma, toma asiento. Trémula la voz en contraste a un discurso sereno, el carraspeo es una señal de silencio.

- La vida nos vive... y, casi siempre, nos sobrevive. La muerte, en cambio, jamás nos tiene. Somos, en sus manos, como la brevedad del primer beso. Porque, por poco recorrido que tengamos, siempre superará el tiempo y distancia que nos supone morir. Recuerda que no sólo hay un camino, ni un ritmo ni un tipo de paso. Puedes saltar, retroceder, moverte en círculos... Jugar con el tiempo hasta creerlo controlar. Pensar, imaginar, vivir en el blanco... y como un lienzo, pintarlo, redibujarlo, romperlo o regalarlo. Pero sé tú... sólo tú... quién dirija el trazo.

Sonríe... y me revuelve el pelo. Y con él, las preguntas e ideas que divagaban y pululaban a la espera del verbo.

- He disfrutado el momento. Probablemente, he tenido más de los que merezco. He mecido el amor hasta el tormento, cuando, muriendo, no he podido retenerlo. He vivido el anhelo, el abrazo del deseo y la consumación de todo ello. He sido testigo del primer llanto, del primer paso y el primer tropiezo. El balbuceo y la palabra, hasta llegar a un te quiero... a un papá... a un abuelo. Supongo que fue la compensación a una infancia en ruinas; a la falta de pan, a comernos el aire y masticar el cielo... a alimentarnos de sueños, a jugar en ellos... a apostar la cordura a la alienación y a la enajenación voluntaria... la apostasía meditada y la censura clara a querer crecer. Pero... ¿quién querría? Las cenizas como lecho... la desconfianza, el miedo, el rencor... el desorden, el hambre, la desesperación... y sobrevivir no es un hazaña, es un acto de venganza, para ver morir al deudor.

Sonríe. Suspira. Cierra los ojos. No quiere tenerlos abiertos...

- Preguntabas por la felicidad... La felicidad... La felicidad es oírte reir... el sonido de una pisada por la mañana y su peso en la cama... El resumen de un abrazo... Las frases que no se han dicho y aún así, has oído... La felicidad es un vaso de vino; una loncha de queso y un taquito de jamón... es la confianza de dar la amistad y recibir a un amigo... La felicidad es no necesitarla pues la tienes contigo... Y ahora... ¿quieres hacerme feliz, y caminar conmigo?

- El horizonte no siempre es el mismo... hoy lo veo cerca... mañana, quizá no lo distingo. Por eso miro... y miro... y camino.

És el meu regne... el territori inabastable de la repudia i l'esgotament emocional. Terra erma on arrela la desesperança i les llàgrimes s'assequen abans de vessar. Màscares d'esquena, avortant la llibertat, custòdies del càstig i la pena, exércit escapçat per l'aire de la condemna, vigilen que els límits no siguin traspassats.

Lloances pretérites sospiren per la templança d'un nou despertar, per l'alçament de la cordura i el triomf de l'oportunitat i la redempció. Il·lusos... un cop mort, em vaig rematar. La ferida en creu, horitzó sobre la vertical, obririen una mentre supura l'anterior. A consciència, lligada la presència a la condició de dol, saber-se perdut és un goig. No he de tornar, no cal pensar... no em cal ni sobreviure, per res ni tot i algú.

He vist les ànimes negres del meu enemic i he sigut la seva defensa en el judici per la salvació. He mentit per fer-les eternes, he obviat la seva condició d'inmundicia col·lectiva sota les ordres de la maleficència, l'avançada fortor de tot el que funciona malament al món. Tergiversar els termes, jocs de daus significat i significant, on perdre la partida és una quimera, i guanyar, un daltabaix. I la comitiva s'acomiada, l'horitzó com a caiguda, on fulminen les ombres la masculinitat i el sol, ponent-se, esbiaxa la feminitat. Tots floquets en la pira de la matinada, cremant per no faltar.

I tot torna a èsser blanc...

La frisança rere el nom... prurit de la melangia, d'escridassar la traïdoria, dels conjurs d'un dement a qui l'amor esclavitzà sota la follia d'un món sense mentides... la veritat, verí i metzina, allibera i condemna. L'antidot és reviure per deixar-se morir, i reobrir el cercle...

I les portes del meu regne tenen dues claus... Una per qui entra, i una per qui vol marxar. De moment, només he fet servir la primera... tot i que voldria donar-li la segona i que em deixés en pau...

Los años no pasan... Se van.

I amb la mà, acariciant-te (cop violent de ràbia desfermada), el somriure que neix al fer-ho (la por, mudant-te el rostre) satisfà els dubtes que tenia (dubtaves que ho faria?). I la distància d'un malentés (entendràs el que jo vull), retallada en dues passes (no et moguis): les que van d'ahir a avui (sempre... meva).

M'abraces (m'empenys) i, apropant-me (agraeixes la distància), ets capaç de sincerar-te (mentir) i plantejar-me un futur (sense passat, inventem la memòria) en comú. La rialla mudada (crit empassant-te) en una serenor regirada (ferum putrefacta d'immobilitat obligada), apuntalen les paraules (balbuceig del menyspreu fins pronunciar-ho d'una tirada) les obligacions i les intencions d'haver de guanyar-te (defuig de la miasma de l'alè i l'aire que expiro).

Sempre (mai més) és variable (obviament). Dir (callar) és tan fàcil com la renúncia (accepta i des de dins, endins, crida).

Em preguntaves si ho he tornat a sentir, amb aquella intensitat, i amb aquell tot que tot donava. Doncs sí... cada cop que sé de tu.

Tu suma es la resta de lo que me sobra

El peso de la palabra viene dado por quién habla y por quién escucha. Reparte responsabilidades, que tanto o más puedes escuchar lo que quieres cómo decir lo que no crees.

Miro en negro, destiñendo lo que observo.

Miedo y Asco en Las Vergas

O.B.V.I = Evidentment, un ovni.

Little (sex-)shop of horrors

Passin! Passin, i deixin la vergonya i els prejudicis al mostrador. Se'ls hi tornarà, íntegra, la seva beateria, sentit i sentiment religiós, així com una justificació sensata, per barata, que recargoli el sentit de tot. Aquí tots som un: la depravació ens iguala. Això no és sexe, és el que es presenta després. És la sublimació de l'èxtasi, sense epifanies ni redempcions, només plaer en ell mateix, retorçat i cruel, si arriba el punt i el moment. No busquem excuses per alleugerir la culpa ni per quès que facin entendre, a qui mai ho farà, les nostres motivacions. Algunes coses, ens fan gràcia; d'altres, ens recorden a algú; la majoria, són i ens abelleixen pq sí.

La sel·lecció d'articles és inabastable i inacabable. Per extensió, per possibilitats, per destinació, per utilitat i utilització. Tot el que puguis imaginar, ho tenim... I si allò que busques, no ho trobes, només has de demanar-nos-ho. Tal voldràs, tal tindràs.

Exemples:

* Vibradors per a àvies de més de 70 anys. Dotat d'un sistema lubrificador eficaç, incorpora, com a mesura preventiva d'última generació, un fibril·lador a 220v, capaç de generar una descàrrega de fins a 300 jules, també ofereix la possibilitat de rebaixar la mateixa al nivell d'un pessigolleig extasiant, segons on es faci l'aplicació. Donem la possibilitat d'afegir un sistema de recuperació per a malaltes d'alzeheimer: xiules i et dirà on te'l vas deixar.

* La sogra sempre molestant? Parlant ràpid i malament... sempre dóna pel cul? Et personalitzem el cul de la pròpia per poder sodomitzar-la a discreció i així venjar-te o arrodonir les més pèrfides pulsions.

* Boles xines kinder. Gaudeix ja de les teves boles preferides, amb sorpresa inclosa, per a quan les treguis de la cova. Des d'un mocador per eixugar-te, a un cotxet desmuntable pel nen i que no molesti mentre et recuperes. Mai sabràs què hi ha... però sempre et serà útil.

* Xiclets de bromur. Per a marits molestos, amants massa fogosos, o per a èpoques on una necessita de tranquilitat. Amb diferents gustos. No provoquen addicció (creiem). Però tampoc t'importaria, oi?

* Wonder condom. Condons amb farcits de primera qualitat. Et donaran els centímetres que creus et falten, tot i que la perícia, hauràs d'entrenar-la.

* Pre Ejaculator. Si el teu marit o amant és un toro... Si sempre quedes satisfesta i t'avorreix... Si vols saber què experimenta una dona insatisfeta... Pre Ejaculator és la solució. Amb múltiples funcions, destaquen: "gatillator", "¿¿¿ya???" (regulable: de 3 a 30 segons), "semper infidelis"...

* Mr. Popper. Dilatador tamany XXL, dissimulat en un eficaç recipient de neteja de la llar. Vigilar de no aplicar a qualsevol tipus de terra... podria trencar les rajoles o aixecar el parquet.

* Desenvolupa el teu pene... amb classes d'aritmètica (2 dones i tu = trio, 3 dones i tu = miracle...), llengua pròpia i estrangera, etc... Possibilitat de completar-ho amb professora de làtex.

* BDSM de la llar. Pantumfles de tacó d'agulla, davantal de cuir per fregir ous mentre castigues els del marit, fregona-fuet: castiga la brutícia i al mateix temps al teu home per descuidat... Ampli assortiment d'estris i joguines.

...

No deixeu de visitar-nos. Disposem de pàgina web

Hoy, sin saberlo, me has dicho que se acaba.

I tindria els teus anys... I fores meu, com jo de tu fora.

La mirada no s'obre, per por a veure, o veure's sol. Les parpelles et parlen d'imatges atrapades rere la clucada d'un instant, aquell que rarament s'equivoca o es torna a donar. La realitat és confortable quan la llum no et cega, i és més fàcil mirar quan no hi ha res a veure.

Una figura a l'aire, suspesa i sostinguda amb carícies tènues, d'una fragilitat emocional pròpia de qui vol el que no tindrà: Tocar seria trencar. I és preferible imaginar al desordre del desencís de ni tan sols recordar, com cinc m'encerclen un, com recullo les dues en una, i tancant-la, faig etern el lligam. I es desfà el rostre en el palmell de les seves mans, diluint-se...

Les paraules són tranquiles, les relativitza no pronuciar-les. No cal so per saber-les, ni llegir-les per entendre. És l'avantatge de no poder escoltar. Fugisser el significat, la frase és la plegària d'èsser entés; la calma n'és l'accent... i la pèrdua, qui puntua i tanca el significat. I una nova idea que naufraga en un mar de mares soles, de nens abandonats...

Voreja el nom la seva finalitat, i el bateig nonat i sense suplència, resta obligat a superar-te o a ofegar-te, definitivament, en l'univers oblidat de a qui no s'espera. Els noms fumegen, cremant-se a la pira baptismal, esdevenint una sopa de lletres indigesta, de nens que foren i a força no ho seran.

La tragèdia no fou decidir, sinó acceptar... i la tortura de preguntar-se si vas encertar. Perquè la culpa no fa cura, ni el temps, tot i fer bondat...

I tindries els seus anys... i potser, com ell, si no mort, si esperant l'hora.

Y haz de mi tu camino...

que pisen tus pies mis palabras

que la huella de tus dedos frote los acentos,

que el talón horade las preguntas que no sabe llevarse el viento.

Que la guadaña de tu boca sesgue la vida de tus últimos besos,

aquellos que llegaron tarde porque nacieron muertos,

pues fue ayer cuando me querías y hoy cuando lo merezco.

Que guillotine tu abrazo mi cuerpo, partiéndolo,

como viene haciendo tu aliento,

susurrando un falsario te quiero,

riendo y corriendo al hacerlo.

Que tu mirada sea el sudario que me cubra,

y no dejes que muera en la penumbra,

permite que el sol me coma y me despoje,

de las sombras, que en trincheras en celo,

sumen la cordura en la ponzoña,

de mentiras que reverdecen el velo

del epitafio cubierto de sobras.

Que sea tu tacto la sentencia,

de despellejar la última de mis auroras,

que sea tu mano quien me acompañe,

y me empuje a la negrura.

Y dime adiós como si fuera ahora...

Y dime adiós como si estuvieras sola.

Com cada nit, venen a veure'm morir.

Sura la finalitat per sobre de la por i la temença, en un dolç moviment que glopeja esperança quan l'onada em supera... el so és sord perquè em deleix la ceguesa. Els dits boquegen, obrint i tancant el gest de pèrdua, estéril l'intent de fer constant el que s'esqueixa i esguerra. I, es desprén el plor de la pena, quan la mort s'accepta, i els colors recuperen l'empenta per pintar els grisos que fonien la raó amb la demència. Alegria... que no cal més esma.

Em correspon el teu nom... Cridar-lo, per sobre de la virulència de saber-lo perdut, esbargint la brutalitat de l'escomesa del ressò de passatges en blanc i negre. I que les trompetes esquerdin la terra, i els ciments de la imaginació trontollin dispensant, amb indiferència, imatges d'un nosaltres que no passarà mai de la violència d'estar sol. L'apocalipsis no és la mort... és mantenir-te alerta.

I ara és la boira, des de la planície i arrossegant-ho tot fins a fer cim, qui s'enduu les cabories i la melangia. Qui arrossega les veus que no es saben mudes, i les converses que no podrien donar-se, perquè tu només parles i jo no sé escoltar...

La llum trenca l'epítom de l'onada: estavellar-se i renèixer quan se la menja el mar per expulsar-la. La lluna em mossega els cabells, i la brisa m'esquitxa quan no dóna el seu braç a tòrcer. És el resum del que forem, la constància que trontolla, i la bombolla il·lusòria fent-se més i més gran. I quan el sol a la lluna fa pessigolles, el primer raig de vergonya fa del cercle cec un somriure que s'amaga o expandeix. La màscara que em posares cau, i el bufó sense regne, s'allibera i fa les preguntes que només la caricatura pot realitzar...

Sent irresoluble l'enigma, hem d'escollir si el temps és per la pregunta a la resposta, o per la primera sense la segona. I distingir si es vol (sobre)viure o deixar-se morir...

I com cada nit, venen a veure'm morir...

Soy tan listo, que sé cuándo hacerme el tonto.

Subterfugi de la ment... mort, renaixaré.

[...]

E.R.Encia: lo que dejan algunos contables/empresarios a sus trabajadores.

Ah... mor: Querer resignado.

Martirimonio: Espeluznante compromiso, con suegra y todo.

Aborto: Aznar.

Higo puta: difícil de comer.

Benzina i fusta vella... cridant... crepitant... flameja i s'eleva la cendra de l'ahir.

Comencen a arribar, temerosos del preludi que la columna de fum, des de la distància, sembla disposar. Des de l'interior, cremant-me la pressa l'esquena, miro per la finestra per recordar les seves cares, i observar les expressions que s'hi amaguen o delata la por. Vull saber qui són i com. La lògica de la supervivència m'alerta i vol obligar-me a sortir, fugir de les rialles que a fora comencen a sumar-se a crits de joia i alegria i deixar enrere la postal funesta que està convertint un poble en el revers ombrívol del que hauria de ser una comunitat. Comunió en i per la desgràcia, creuen deslliurar-se, amb la mort i la flama, de la por que fou tenalla entre deures i obligacions. Ingenus...

Ha mort ma mare... però he nascut jo. Ja no serà venjança... Serà el plaer del plor.

No noto les cremades, ni m'importa si el pèl es socarrima o la roba acaba fonent-se amb la pell. És el soroll del cap de la mare, desprenent-se i caient a terra, qui fa que torni a ser conscient, giri cua al moment que arribarà i surti abans que les fustes gemeguin i tanquin el cercle. Reptant, defujo mirades curioses que puguin descobrir-me sortint i, ves a saber en nom de quin Déu o en l'èxtasi de la ràbia col·lectiva, fessin de mi un massa sanguinolenta o una polpa veremada per les trepitjades de qui sap qui.. No és que m'importi, ara mateix, morir... però els morts no maten, i tinc, imposada, una tasca a complir.

La llibertat depèn de mi ara... De les decisions que prengui i les direccions que vulgui trobar. Sense impediments... sense imposicions. Només jo i el món, important-me tan poc tot... I sabent que he de tornar, ni tan sols miro enrera.

Se m'obre la carn allà on el foc, salivant, ha llepat fins a menjar-se'm. Ennegrides, les ferides supuren impaciència. La ràbia supera l'instant, i s'instal·la al dipòsit de greuges que la vida ha fet de la memòria irrisòria que mantinc. Irrisòria per repetitiva i gens sel·lectiva, doncs no puc destriar l'instant entre nèixer, sentir-me odiat i començar a odiar. I estirat a l'herba, amb la brisa de cataplasma i el sol embenant-me, gemega l'ànima mentre el dia, llanguint, m'acarona i m'acompanya a dormir...

[...]

Decapitada la congruència per la presència de la mort, hieràtica i serena, permet ara que me la miri i pugui reconèixe'm...

Les hores no fan que ho entengui... ni canviar la perspectiva des d'on mirar-la, fa que pugui entendre-la millor. Assegut cara a cara, he fet preguntes en veu alta per respondre-me-les jo, i totes, sense distinció, òrfenes d'acritud i malevolència, no busquen perquè no entenen. Plantejar-les en veu alta, li resta trascendència i importància, i ja morta, res recompondria el que va començar trencat. Li agafo la mà i roman... els dits, camí de la rigidesa marmòria, mantenen la laxitud mínima per poder-los entrellaçar, i cobrint el gest amb l'altra mà, apropo la cara. El contrast de la galta, arrasada pel foc de la llàgrima, enfront el dors gèlid de l'extremitat. És una comunió tan imperfecta...

Ingràvid, podria refugiar-me, literalment, en els seus braços... Restar quiet i pròxim, però defugint la compassió i l'egoisme infantil que segurament se'm permetria. Gronxat per la mort, en contraposició, és quan més viu em sentiria. I una cançó de greuge, una pavana raveliana sense fil ni composat... només notes perdudes en un tarareig de difunts, amb la remor de paraules sordes, tendres per no mortes, que defugiten qualsevol tipus de pronúncia. "Tralaralà, valga'm Déu que jec morta... tralaralà, que se me'n duen i no sé on! Tralaralà, que n'és de fàcil quan tot és fosc... tralaralà, tralara... là? qui sóc?"

No admetria tombes ni funerals, ni incòmodes presències alienes a tot dol. Ni paraules de comiat ni frases fetes, resumint el desconeixement i elucubrant el dia a dia. Màscares de pena, en vestimentes negres com algunes intencions, d'empeus, interpretant papers de text mut i gesticulació pètria. Oh, la pena... tan fugissera com falsa seria la vostra presència. I per evitar la comèdia, flama... erigint-se en jutge i sentència. Cremarà tot: casa, mare, records i la histèria de veure-us fora sense poder fer res. Apagueu el foc, si podeu, amb la saliva de l'insult i la bromera de la demència. I riuré... riuré... pixant-me en les cendres.

No tenint més arguments que guanyar-me-la, ni cap motiu que em fes tirar endavant, ara se m'obren tants interrogants com preguntes des dels primers se'n deriven. Què i per què fer? On, quan i com anar? Si la finalitat és el propòsit del destí, dec ser orfe d'ambdos...

[...]

Rebuzdancia: insistencia malsana en comportarse como un zopenco.

Ensimismomiento: No mirar más allá del ombligo, mintiéndose sobre la propia importancia.

Hurtopia: Robo perfecto.

Juasticia: De risa, oiga...