I amb la mà, acariciant-te (cop violent de ràbia desfermada), el somriure que neix al fer-ho (la por, mudant-te el rostre) satisfà els dubtes que tenia (dubtaves que ho faria?). I la distància d'un malentés (entendràs el que jo vull), retallada en dues passes (no et moguis): les que van d'ahir a avui (sempre... meva).

M'abraces (m'empenys) i, apropant-me (agraeixes la distància), ets capaç de sincerar-te (mentir) i plantejar-me un futur (sense passat, inventem la memòria) en comú. La rialla mudada (crit empassant-te) en una serenor regirada (ferum putrefacta d'immobilitat obligada), apuntalen les paraules (balbuceig del menyspreu fins pronunciar-ho d'una tirada) les obligacions i les intencions d'haver de guanyar-te (defuig de la miasma de l'alè i l'aire que expiro).

Sempre (mai més) és variable (obviament). Dir (callar) és tan fàcil com la renúncia (accepta i des de dins, endins, crida).