¿Quién cae hacia atrás, es porque nadie le espera delante?

Si te crees más rápido que el silencio, intenta oírte antes de hablar...

O de como, opositando, se puede aprobar. Felicidades, idiota... Firma: Idioto (sin igual)

He caminado, sabiéndome no sola, por los páramos del miedo, a través de campos de ansiedad. Acompañada del posible fracaso, dando la mano al anhelo confuso de quererme probar. Merodeando en el abismo del límite, coqueteando con poderme quebrar. Sustentando mi suerte en saber que no (le) podía fallar...

He mecido el mereces con la falta de sueño, acunando la posibilidad bajo un manto de dicha y el posible quebranto del ánimo, ofreciendo la cordura como garante de la responsabilidad... del compromiso conmigo y con (casi) nadie más. He socavado los cimientos del miedo, mediante la procacidad de mis actos y el desprecio votivo a poder fracasar.

Y he tenido el aire al poder respirar contigo... el equilibrio al poderme apoyar... el sustento en tu confianza para conmigo... y la respuesta que necesitaba escuchar.

Y es así, mi victoria... Y es así, que ya puedo avanzar.

No creguis que la culpa és teva, musa d'ultramar! És una acotació de matinada, per intentar quadrar el vol d'un pèndol circular

Hi ha finals que no agraden... hi ha moments que no arriben... hi ha inicis que no saben que ja han començat.

Carta de comiat i benvinguda.

"Presento renúncia a saber i a estimar; a viure en la inopia, o a saber on s'està. A abraçar l'esperança en un banc de nits per conéixer i petons a punt de néixer, que difonen la innocència, que escampa la boira que em fa ennuegar... Renuncio a l'entrega, a donar sense rebre, a ofendre a l'absència amb el record tributari a llaços i traços en un final malaurat. Obvio promeses, oblido l'essència de perdonar, la rancúnia i la culpa, al saber-se estimat. Amago somriures i rialles rere les cendres opaques de moments d'ansietat, de descosits en la confiança i forats d'amistat. Denego la rèplica a les abraçades que curen, a la proximitat que fa del no res el més important, quan trontolla el sí que sabíem donat, quan s'esquerda el pacte que havíem acordat. I... Insània malva en un cor apagat, rebregat l'esperit per l'acer d'una espasa infecta i mortal, que talla i cercena, que treu la vida i somriu quan ho fa. Un feix de memòria que m'obligo a abandonar, per fer les passes més llargues, per tornar a avançar; per no fer del camí una tornada enrere, un cercle que peca de voler-se perpetuar, en una espiral de condemna, en una llàgrima que no vessa, perque, de fer-ho, acabaria acceptant... Abandono la idea a presentar una esmena a la totalitat, sentència perpètua a la inanitat: Moral, i de carn. Signo i accepto, aquí qui s'entrega, qui es sap derrotat".

I tots tenim un nan... no l'alimenteu, inconscients o a voluntat, o en fareu, de res, un gegant.

Y, colorín colorado, haced cola y comedme el rabo.

Melodia d'un vals premonitori al que només els morts tenen dret. Els ulls empresonen, rere les parpelles, exèrcits d'odi i ràbia, i la paciència els conté, com sap i pot. Canons espuris i bastarda munició de paraules trencades i adjectius irresolts, ocupen l'espai de la carícia a les palpentes i la son compartida en un jaç d'antigues promeses i verbs sense oració. És només una carcassa de passa maldestra i desequilibri en l'horitzó...

Dessagnant-se com a purga d'errors i pecats, desdibuixa el somriure d'un retrat amagat rere la meritòria desmemòria a que es va veure forçat. Defuig el gest de victòria fins a plantar la bandera de glòria irredempta de la falsa llibertat. "No és la teva guerra... però t'has vist derrotat. Mor en conseqüència, que de viure, et veig incapaç, i a falta d'esma, guarda silenci, guarda silenci... en el fossar dels oblidats."

Palplantat, com l'espera davant de l'oportunitat, troba al nan... el mateix que fou i era, somrient, com si res no hagués passat. "Què em vens a donar? Has fet guàrdia a un cor de pedra, un detall de falsedat... Ni això és el meu cor ni a ell et vaig donar!". I riu... i riu... i cau enrere... i riu sense pietat.

"Aquest sí és meu... i encara batega... batega un compte enrere... el compte enrere de la teva mort". I caient com qui s'aixeca, enfonsa la sentència en un pit de doble cor... "Batega i bombeja... batega i dóna mort".

I mor qui no vivia... i mor qui ja era mort.

Y si buscas moraleja, vete a leer a Coelho, Buccay o cualquier impostor. !Que esto es una historia de idiotas sin corazón!

Tus... Tremola quan bocins d'ahir troben lloc i encaixen aquí i ara... Avui. Tus... I tanca els ulls i composa, sinfonia de records sords coberts de molsa... Tus... cada betzagada un punyal de sort adversa que s'enfonsa en les entranyes. Tus... la mort era un joc... però ja no té les cartes marcades. Tus...

Goteja el passat tan bon punt s'aixeca. S'espolsa el present perque no l'hi interessa. Obvia el futur sabent, que allà, no mourà peça. Autòmat de la inèrcia... Però té, com a regal, un darrer engany, un truc de màgia comprat en un mercat persa, i sap, del cert, que quedaran estorats.

"I a la pista central, retornant d'un oblit obligat, el pallaso sense gràcia! l'acròbata del malestar! el mag de l'evidència! el domador de la realitat..." Aplaudiments mecànics, rostres sense pietat, que només volen carnassa... Algú de qui riure, algú en qui abocar: frustracions, males perspectives, errors i falta de voluntat.

"Tens gana, afamat? Jo et donaré què mastegar.. La rotunditat d'una mort certa; la pressa de voler acabar..."

Els dits apreten, cercant trobar... les ungles obren carn, separant teixit com qui obre mar cap a terra estranya... S'endinsa el braç, com el remordiment de matinada, i arrenca el cor, de cop, soterrant l'esglai entre un somriure melancòlic i la rialla emmetzinada. De la bogeria el pensament presoner, de la venjança el cos és l'arma. "Ara sabreu qui sou tot veient-me i recordant-me..."

Es perden els minuts amb la sang que li vessa, i sap que ha de tenir pressa, que la sorra té un final... i el rellotge ja ha iniciat el compte enrere, i ja, ningú, el pot fer girar...

El revers i la conseqüència... de l'escrit d'un febrer, llunyà per tan proper, on sabia el que ja sé i el que, aleshores, era només una espera.

Quan la memòria no recorda la innocència...

Embarcat en un llit que se l'empassa, on cada onada es la mesura de l'intensitat d'un vell dolor, no hi ha més mar que la suor que del front li raja. Rep la sacsejada de records que venen... que tornen... que es perden... que ja no saben on són ni a que pertanyen. Confon l'ara amb la matinada del qui sóc, quan tot just s'aixecava, i amb l'ajuda de les mans i la força d'un nen de primària, sostenia entre les mans els primers rems de trajectes en conjunt i pèrdues solitàries... de pirates d'ulls glaucs i maliciada inexplorada... de tresors d'un real, de confitures de mercat i d'una via mig morta que reviu amb els somnis que desperten a la matinada.

El fred, que mica en mica se'l menja, és ara el de l'aigua freda de setembre, quan les onades comproven les forces que li queden i les marees han esdevingut eternes... apaga l'estiu quan recull les eines: l'espasa de cartró que ha donat mort a mil bèsties; l'escut de l'amistat, que no rebutja, sinó integra; la capa de l'orgull, amb els forats de la conquesta... i els amics i les rialles; la complicitat i l'estat d'alerta; les aventures noves que ja no són si no velles... tot al sac de l'espera, per obrir-lo en un nou juny, on l'estiu es desvetlla.

On bressolava sent petit, recollirà ara les seves restes... I és la fusta del seu bot, fusta vella i sincera, on col·locaran una bandera de redempció i expiació... on el mal no ocupa lloc i les sentències no són a mort... són condemnes a ser alegres...

I un taüt, blau de mar, cel en blanc, creua oceans... avui aquí, demà enllà... deixa que mori la pau que rere els seus ulls es presenta... "sóc aquí... me l'enduc... i és per sempre..."

en companyia d'una gibson les paul ;)

por cercana, más lejana;
por tenerte, el deber de darte;
por saberte, memorizarte
para que el olvido, tenga qué llevarse.

desde ahora en un entonces,
la demora se hizo pausa,
pq fui lo que ya no mora,
detrás de lo que pensaste.

entre quise y no pudiste,
entre dame lo que me quitaste,
entre el gemido agonizante...
de querer, como quisiste,
que te quisiera cada instante,
recordé lo que siempre supe:
que cae lo que sube,
que duerme lo que soñaste,
que ya no hay un yo,
porque a ése, lo olvidaste.

las sombras borran, cayendo,
nombres, lugares y sueños...
que todo repose en un reino
donde cumplan sus penas...
los que antes, fueron.

Y circunscribo lo que digo a lo que ahora siento,
y con ello cierro un círculo...
un círculo imperfecto.