El revers i la conseqüència... de l'escrit d'un febrer, llunyà per tan proper, on sabia el que ja sé i el que, aleshores, era només una espera.

Quan la memòria no recorda la innocència...

Embarcat en un llit que se l'empassa, on cada onada es la mesura de l'intensitat d'un vell dolor, no hi ha més mar que la suor que del front li raja. Rep la sacsejada de records que venen... que tornen... que es perden... que ja no saben on són ni a que pertanyen. Confon l'ara amb la matinada del qui sóc, quan tot just s'aixecava, i amb l'ajuda de les mans i la força d'un nen de primària, sostenia entre les mans els primers rems de trajectes en conjunt i pèrdues solitàries... de pirates d'ulls glaucs i maliciada inexplorada... de tresors d'un real, de confitures de mercat i d'una via mig morta que reviu amb els somnis que desperten a la matinada.

El fred, que mica en mica se'l menja, és ara el de l'aigua freda de setembre, quan les onades comproven les forces que li queden i les marees han esdevingut eternes... apaga l'estiu quan recull les eines: l'espasa de cartró que ha donat mort a mil bèsties; l'escut de l'amistat, que no rebutja, sinó integra; la capa de l'orgull, amb els forats de la conquesta... i els amics i les rialles; la complicitat i l'estat d'alerta; les aventures noves que ja no són si no velles... tot al sac de l'espera, per obrir-lo en un nou juny, on l'estiu es desvetlla.

On bressolava sent petit, recollirà ara les seves restes... I és la fusta del seu bot, fusta vella i sincera, on col·locaran una bandera de redempció i expiació... on el mal no ocupa lloc i les sentències no són a mort... són condemnes a ser alegres...

I un taüt, blau de mar, cel en blanc, creua oceans... avui aquí, demà enllà... deixa que mori la pau que rere els seus ulls es presenta... "sóc aquí... me l'enduc... i és per sempre..."