Melodia d'un vals premonitori al que només els morts tenen dret. Els ulls empresonen, rere les parpelles, exèrcits d'odi i ràbia, i la paciència els conté, com sap i pot. Canons espuris i bastarda munició de paraules trencades i adjectius irresolts, ocupen l'espai de la carícia a les palpentes i la son compartida en un jaç d'antigues promeses i verbs sense oració. És només una carcassa de passa maldestra i desequilibri en l'horitzó...

Dessagnant-se com a purga d'errors i pecats, desdibuixa el somriure d'un retrat amagat rere la meritòria desmemòria a que es va veure forçat. Defuig el gest de victòria fins a plantar la bandera de glòria irredempta de la falsa llibertat. "No és la teva guerra... però t'has vist derrotat. Mor en conseqüència, que de viure, et veig incapaç, i a falta d'esma, guarda silenci, guarda silenci... en el fossar dels oblidats."

Palplantat, com l'espera davant de l'oportunitat, troba al nan... el mateix que fou i era, somrient, com si res no hagués passat. "Què em vens a donar? Has fet guàrdia a un cor de pedra, un detall de falsedat... Ni això és el meu cor ni a ell et vaig donar!". I riu... i riu... i cau enrere... i riu sense pietat.

"Aquest sí és meu... i encara batega... batega un compte enrere... el compte enrere de la teva mort". I caient com qui s'aixeca, enfonsa la sentència en un pit de doble cor... "Batega i bombeja... batega i dóna mort".

I mor qui no vivia... i mor qui ja era mort.

Y si buscas moraleja, vete a leer a Coelho, Buccay o cualquier impostor. !Que esto es una historia de idiotas sin corazón!