Tus... Tremola quan bocins d'ahir troben lloc i encaixen aquí i ara... Avui. Tus... I tanca els ulls i composa, sinfonia de records sords coberts de molsa... Tus... cada betzagada un punyal de sort adversa que s'enfonsa en les entranyes. Tus... la mort era un joc... però ja no té les cartes marcades. Tus...

Goteja el passat tan bon punt s'aixeca. S'espolsa el present perque no l'hi interessa. Obvia el futur sabent, que allà, no mourà peça. Autòmat de la inèrcia... Però té, com a regal, un darrer engany, un truc de màgia comprat en un mercat persa, i sap, del cert, que quedaran estorats.

"I a la pista central, retornant d'un oblit obligat, el pallaso sense gràcia! l'acròbata del malestar! el mag de l'evidència! el domador de la realitat..." Aplaudiments mecànics, rostres sense pietat, que només volen carnassa... Algú de qui riure, algú en qui abocar: frustracions, males perspectives, errors i falta de voluntat.

"Tens gana, afamat? Jo et donaré què mastegar.. La rotunditat d'una mort certa; la pressa de voler acabar..."

Els dits apreten, cercant trobar... les ungles obren carn, separant teixit com qui obre mar cap a terra estranya... S'endinsa el braç, com el remordiment de matinada, i arrenca el cor, de cop, soterrant l'esglai entre un somriure melancòlic i la rialla emmetzinada. De la bogeria el pensament presoner, de la venjança el cos és l'arma. "Ara sabreu qui sou tot veient-me i recordant-me..."

Es perden els minuts amb la sang que li vessa, i sap que ha de tenir pressa, que la sorra té un final... i el rellotge ja ha iniciat el compte enrere, i ja, ningú, el pot fer girar...