Cualquier parecido entre lo escrito y mi realidad, es pura coincidencia.

de maig 29, 2010

Y haz de mi tu camino...
que pisen tus pies mis palabras
que la huella de tus dedos frote los acentos,
que el talón horade las preguntas que no sabe llevarse el viento.

Que la guadaña de tu boca sesgue la vida de tus últimos besos,
aquellos que llegaron tarde porque nacieron muertos,
pues fue ayer cuando me querías y hoy cuando lo merezco.

Que guillotine tu abrazo mi cuerpo, partiéndolo,
como viene haciendo tu aliento,
susurrando un falsario te quiero,
riendo y corriendo al hacerlo.

Que tu mirada sea el sudario que me cubra,
y no dejes que muera en la penumbra,
permite que el sol me coma y me despoje,
de las sombras, que en trincheras en celo,
sumen la cordura en la ponzoña,
de mentiras que reverdecen el velo
del epitafio cubierto de sobras.

Que sea tu tacto la sentencia,
de despellejar la última de mis auroras,
que sea tu mano quien me acompañe,
y me empuje a la negrura.

Y dime adiós como si fuera ahora...
Y dime adiós como si estuvieras sola.

de maig 16, 2010


Com cada nit, venen a veure'm morir.

Sura la finalitat per sobre de la por i la temença, en un dolç moviment que glopeja esperança quan l'onada em supera... el so és sord perquè em deleix la ceguesa. Els dits boquegen, obrint i tancant el gest de pèrdua, estéril l'intent de fer constant el que s'esqueixa i esguerra. I, es desprén el plor de la pena, quan la mort s'accepta, i els colors recuperen l'empenta per pintar els grisos que fonien la raó amb la demència. Alegria... que no cal més esma.

Em correspon el teu nom... Cridar-lo, per sobre de la virulència de saber-lo perdut, esbargint la brutalitat de l'escomesa del ressò de passatges en blanc i negre. I que les trompetes esquerdin la terra, i els ciments de la imaginació trontollin dispensant, amb indiferència, imatges d'un nosaltres que no passarà mai de la violència d'estar sol. L'apocalipsis no és la mort... és mantenir-te alerta.

I ara és la boira, des de la planície i arrossegant-ho tot fins a fer cim, qui s'enduu les cabories i la melangia. Qui arrossega les veus que no es saben mudes, i les converses que no podrien donar-se, perquè tu només parles i jo no sé escoltar...

La llum trenca l'epítom de l'onada: estavellar-se i renèixer quan se la menja el mar per expulsar-la. La lluna em mossega els cabells, i la brisa m'esquitxa quan no dóna el seu braç a tòrcer. És el resum del que forem, la constància que trontolla, i la bombolla il·lusòria fent-se més i més gran. I quan el sol a la lluna fa pessigolles, el primer raig de vergonya fa del cercle cec un somriure que s'amaga o expandeix. La màscara que em posares cau, i el bufó sense regne, s'allibera i fa les preguntes que només la caricatura pot realitzar...

Sent irresoluble l'enigma, hem d'escollir si el temps és per la pregunta a la resposta, o per la primera sense la segona. I distingir si es vol (sobre)viure o deixar-se morir...

I com cada nit, venen a veure'm morir...

de maig 15, 2010

Soy tan listo, que sé cuándo hacerme el tonto.

de maig 02, 2010

Subterfugi de la ment... mort, renaixaré.

[...]