Com cada nit, venen a veure'm morir.

Sura la finalitat per sobre de la por i la temença, en un dolç moviment que glopeja esperança quan l'onada em supera... el so és sord perquè em deleix la ceguesa. Els dits boquegen, obrint i tancant el gest de pèrdua, estéril l'intent de fer constant el que s'esqueixa i esguerra. I, es desprén el plor de la pena, quan la mort s'accepta, i els colors recuperen l'empenta per pintar els grisos que fonien la raó amb la demència. Alegria... que no cal més esma.

Em correspon el teu nom... Cridar-lo, per sobre de la virulència de saber-lo perdut, esbargint la brutalitat de l'escomesa del ressò de passatges en blanc i negre. I que les trompetes esquerdin la terra, i els ciments de la imaginació trontollin dispensant, amb indiferència, imatges d'un nosaltres que no passarà mai de la violència d'estar sol. L'apocalipsis no és la mort... és mantenir-te alerta.

I ara és la boira, des de la planície i arrossegant-ho tot fins a fer cim, qui s'enduu les cabories i la melangia. Qui arrossega les veus que no es saben mudes, i les converses que no podrien donar-se, perquè tu només parles i jo no sé escoltar...

La llum trenca l'epítom de l'onada: estavellar-se i renèixer quan se la menja el mar per expulsar-la. La lluna em mossega els cabells, i la brisa m'esquitxa quan no dóna el seu braç a tòrcer. És el resum del que forem, la constància que trontolla, i la bombolla il·lusòria fent-se més i més gran. I quan el sol a la lluna fa pessigolles, el primer raig de vergonya fa del cercle cec un somriure que s'amaga o expandeix. La màscara que em posares cau, i el bufó sense regne, s'allibera i fa les preguntes que només la caricatura pot realitzar...

Sent irresoluble l'enigma, hem d'escollir si el temps és per la pregunta a la resposta, o per la primera sense la segona. I distingir si es vol (sobre)viure o deixar-se morir...

I com cada nit, venen a veure'm morir...