I amb la mà, acariciant-te (cop violent de ràbia desfermada), el somriure que neix al fer-ho (la por, mudant-te el rostre) satisfà els dubtes que tenia (dubtaves que ho faria?). I la distància d'un malentés (entendràs el que jo vull), retallada en dues passes (no et moguis): les que van d'ahir a avui (sempre... meva).

M'abraces (m'empenys) i, apropant-me (agraeixes la distància), ets capaç de sincerar-te (mentir) i plantejar-me un futur (sense passat, inventem la memòria) en comú. La rialla mudada (crit empassant-te) en una serenor regirada (ferum putrefacta d'immobilitat obligada), apuntalen les paraules (balbuceig del menyspreu fins pronunciar-ho d'una tirada) les obligacions i les intencions d'haver de guanyar-te (defuig de la miasma de l'alè i l'aire que expiro).

Sempre (mai més) és variable (obviament). Dir (callar) és tan fàcil com la renúncia (accepta i des de dins, endins, crida).

Em preguntaves si ho he tornat a sentir, amb aquella intensitat, i amb aquell tot que tot donava. Doncs sí... cada cop que sé de tu.

Tu suma es la resta de lo que me sobra

El peso de la palabra viene dado por quién habla y por quién escucha. Reparte responsabilidades, que tanto o más puedes escuchar lo que quieres cómo decir lo que no crees.

Miro en negro, destiñendo lo que observo.

Miedo y Asco en Las Vergas

O.B.V.I = Evidentment, un ovni.