Electro-rebel.lia...
Valga'm Déu... quin dia!
Ja el seu inici, m'hauria d'haver advertit. Quan normalment un piiii insuportable, però conegut, és qui em desperta, el fet de sentir la veu de l'ex dient-me "va, vaaaaaaaa! que com sempre, faràs tard, tanoca... mandrós... veient-te encara dormint, sé perquè et vaig deixar...". Però clar, entre les lleganyes a les orelles i sord dels dos ulls, col·locant els sentits a lloc i posant-los en ordre de revista, la mateixa inèrcia matinal m'ha fet apartar els llençols i iniciar la rutina.
Em llevo, em grato els ous i comprobo, aliviat, que continuen sent dos, rodons i a lloc. El cul és la següent parada i clar, indefectiblement, han de passar els dits pel nas i comprovar, aquest, que les olors continuen essent les mateixes. Ganyota al mirall i clucada d'ulls d'autoconfiança. "Ets un tio fantàstic, nen! Llàstima que ningú més ho sàpiga". Agafo la pasta de dents i busco el magnífic raspall elèctric, regal de la iaia, tan preocupada ella, que no té ni una dent, per les peces dels altres. El catxarro comença a vibrar sense jo prèmer res; davant l'impossibilitat d'apagar-lo decideixo, en un primer moment, intentar, des de prop, deixar caure una mica de pasta. No hi ha manera! Allò es mou com l'Iris quan teníem 7 anys i vaig intentar donar el meu primer petó! És igual... tinc solució per tot i, de moment, paciència. La pasta, directament a la boca i faig com, quan era petit, la mastegava i la distribuia en l'interior. Mare em va parir... les genives criden i sagnen! Puto raspall... denunciaré als de media markt, que mai venen res en condicions... Escupo, obro l'aixeta i dono per finalitzada l'etapa d'higiene dental/bucal. Tinc poca barba però coneixent "lajefadelscollons", algun comentari farà i prefereixo evitar-ho. Caguncoi... que no arrenca això? Trec el capçal i cau prou pèl com per fer-me un "bisoñé". Cert! A les instruccions, alguna cosa posava de netejar-ho de tant en tant. Li dono un copet, fluixet, contra el lavabo... un segon, una mica més fort, que a vegades, és qüestió d'intensitat... i un tercer, perquè, altres cops, és cosa de número! Res... allò no encén... li passo el dit per sobre, i és aleshores, quan decideix, la maleïda màquina, començar a girar i rodar, mutilant-me mitja falange. Fantàstic! Paper de wc a dojo, per deturar, com puc, la sagnia. Com no trobo o no tinc esparadrap, tiro de cinta aïllant. I, sortint de la trinxera del bany, vaig cap a esmorzar.
Quatre taronges m'esperen a sobre del marbre, esperant alineades, la sentència del ganivet. Les tallo i em disposo a col·locar-les a la màquina del suc però, ja mosquejat, vull comprovar primer que funciona com déu mana. Apreto, amb el palmell, a sobre... i sí, lleugera i suaument, comença a girar. Perfecte! Tot està com cal. La taronja s'aixafa amb força contra l'exprimidor i el molt cabron, ni gira. Increible... el fill de puta ho fa, 10 segons abans, quan no em feia falta, i ara fa vaga de girar i expremer. Torno a apretar, emprenyat, i ara, de manera inconscient i sense recordar que el tinc lesionat, amb el dit ferit... I no sé com, allò que gira, gira i gira i havent-me enganxat la vena de la cura, comença a retorçar-me el dit. Espantat, dono una passa enrere, i el maleit trasto ve amb mi, mentre continua movent-se, enganxat només al que queda de cinta aïllant i vena. Desesperat, li dono una patada a la màquina de tortura, desfent-me el dit gros al fer-ho, però aconseguint que allò es deturi. Amb dos falanges segurament trencades, coixejo fins al sofà... on m'assec 5 min per trobar la pausa i recuperar perspectiva.
Més cinta aïllant... ara a dalt, i també a baix. Com puc, torno al bany, on vull acabar la rutina d'abans d'anar a vestir-me: pesar-me. Sé que ho faré sense els grams que l'esmorzar m'aporta, però és que em fa por tornar a la cuina, i rebre l'atac del microones o la nespresso llençant-me càpsules cremant. Em trec la bata, miro la silueta tot amagant la panxa i poso, tapant-me els ulls, el primer peu a sobre de la bàscula. El segon... el cos recte, aguantant l'aire, i espero el so a l'acabar la màquina de calcular. Allò no sona... obro un ull... miro la pantalla... i sí, distingeixo unes xifres... Obro els dos ulls, i miro bé. Satanàaaaaaaaas!!! Allà no hi ha xifres... només un "JaJaJa".
Em vesteixo ràpid i com puc, i surto de casa. Pujo per les escales, tot i sabent que són 12 pisos i acabaré ofegat, però ves a saber quina sorpresa em pot tenir reservada l'ascensor. Dic hola als companys, que ja em miren amb mala cara, suposo que pel rictus d'espant i la suor que, llefiscosa, cobreix el meu front. Alguna cosa per beure... un aigua... un cafè... però la màquina... Decideixo, al final, que la conxorxa acabi segurament amb els electrodoméstics de casa. 50 céntims entre totes les butxaques, i cap a dins que van. Cau el got... el líquid negre que espera el blanc, i caient aquest, el sucre gustós que dulcifica el resultat. Tot correcte... Pita la màquina, per a que retiri el cafè...
I al fer-ho... llegeixo... esgarrifat... "tot just acaba de començar..."
