Diuen que les flames dansen i que el ritme, el marca allò que cremen.

Se'ns acaba la infantesa, i amb ella, l'excusa. Les motivacions, segurament, continuin essent les mateixes, per no dir que es reafermen i s'afegeixen de noves. Això, o variacions eternes per tal de no fer-se tan evidents, clar. No hi ha res pitjor que avorrir-se d'un mateix. No pots fugir, o això diuen.

Tots tenim una història, i la nostra ofereix prous vincles com per interessar-nos mútuament des d'un primer moment. Mai hem cregut o pensat que sigui compassió, empatia o simple enteniment. Hi ha coses que són, i aquesta, volem creure que és una d'elles. Un petit resum de cadascú, potser farà que ho entengueu millor.

En Pere no odia el sexe. No veu en ell una perversió, de la mateixa forma que és incapaç de trobar-li cap plaer a la seva pràctica. S'ha convertit en una pauta i en una rutina, en un vincle amb els seus primers dies, quan la memòria començà a imprimir-se en forma de records. Els abusos mai els va veure com a tal. No va tenir temps de contrastar que hi hagués cap altre opció o oportunitat. L'odi, vers el seu pare, neix el dia en que sa mare va trobar-los, com sempre, d'empeus al lavabo i a ell, ni submís ni espantat, amb la seva masculinitat a la mà, fent d'un moviment mecànic la complaença diària. Perdre a sa mare... no li perdonarà mai.

El Joan és un cas... no entén altre tipus de comunicació que no sigui la violència. La paraula que busca ferir i colpir; el contacte en forma de pessic o el gec inversemblant; l'escopinada com un hola, la salivada per dir adéu. Mai va plantar cara... total, només serviria per acarnissar el càstig. Fins i tot, quan el pare va fixar-se nous objectius buscant víctimes en els germans de menor edat, ell es va oferir, als petits, com a sac on descarregar la impotència violenta de no poder respondre al maltracte. Per això mai va entendre veure's trait, quan aquella nit, entre tots, rient-se i burlant-se, el van golpejar fins a fer-li perdre la oïda, entre d'altres lesions importants que no l'importaren tant. Però no poder sentir, mai més, els ocells convidant-lo a volar... mai ho perdonaria.

I jo, és clar. A mi, simplement, no em van estimar. Jo mai vaig deixar de fer-ho, ni quan era Pere i em violaven, ni quan em pegaven sent en Joan. Però veure com el pare va començar a estimar als meus germans i aquests, obviant-me i arraconant-me, em van deixar de costar... això tampoc ho perdonaria. Ni ho vaig perdonar.

Per això, van ser els primers a qui vaig matar.

I ara direu... l'excusa... la personalitat múltiple? Els abusos? La violència soferta? La carència afectiva? No, no... se m'acaba l'excusa perque avui seré major d'edat... i, obviament, m'agrada i m'encanta, i continuaré matant. No creieu que sóc una conseqüència. Us equivocaríeu. Hi ha qui neix per ser víctima. Hi ha qui neix per sentir-se martiritzat. Vaig ser ambdues coses, però això no implica que sigui el resultat de la meva experiència, perquè crec, que l'Oliver, la meva darrera personalitat, seria igualment un criminal, tot i rebre tota l'atenció, amor i estima a partir del moment en que vaig ser adoptat. Únicament... que m'agrada. I vaig néixer, penso, per perpetuar la maldat.

Ui... ara us deixo... s'apropen els infants. Pobrets... em demanaren que expliqués una història de por, vorejant tots la foguera... Explicar-vos, reis meus? Us faré protagonistes... sent jo, per lògica, l'actor principal.

Balleu, balleu, belles flames... que no sabeu quant us tocarà cremar!