He mecanitzat el dolor... i ara és una sèrie de passos i moviments cadenciats, seguint una pauta rígida en el seu ordre i descompensada en la seva resolució. No li busco cap sentit, ni tan sols puc assegurar que el tingui. Només sé que em funciona, deturant per un moment el martell de realisme que fa del vitrall de l' il·lusió bocinets d´un aquí i d´un ara.

Confesso que de tant en tant, m´és impossible no mirar-lo... O concentrar-me i, tancant els ulls, esperar detectar un primer bateg que me´l torni...

Res és impossible, però tot tan improbable...

Veure com queia no va ser tan difícil com acceptar que no podia fer-hi res. Que la caiguda era tan necessària com únicament decisió seva. Les dents no foren qui mossegaran, sinó qui van certificar l´íntim desig de trobar la darrera de les sortides. I no dir-me res, l´últim acte d´amistat.

Les sospites, sempre hi són. Però veure´s condicionat per elles, les reforça i pot arribar a convertir-les en allò que ni tan sols eren. Aquella fineta línea que separa el començar a parlar del callar, el pregunto de l´accepto, el podria de l´és. I, mentre combatien pros i contres, ell em necessitava a mi i no als meus dubtes.

Vaig capficar-me a redibuixar un passat quan havíem de fer l´esbós del nou futur. La prudència, sa germana la cautela i la por fent de mare: la conxorxa de la familia del silenci. Això no em serveix ara. És l´excusa del covard, tan familiar i coneguda, que ha esdevingut norma quan fora, fa poc temps, l´excepció.

I ara, el veig. Immòbil. A terra. I tampoc m´atreveixo ara a vèncer la por, i apropar-me... tinc por a que encara segueixi viu... i em recrimi amb la mirada la meva pròpia immobilitat. Que els seus darrers companys de viatge siguin la rancor i el menyspreu.

Ho mereix... no serà un acte heroic ni un homenatge als caiguts en nom de ves a saber què que el fes caure.

M´apropo... sento una veu tremolosa, que sembla cantar "fos jo qui fos, per tu jo era... i ara canto, mort propera..." És la cançó de les nits de lluna plena. La que cantava quan l´ànima necessitava atencions i cures diverses. És per mi... Està cantant per mi. "I serem el sol en l´herba, l´aire que observa..." Entre les mans i una carícia, el recullo i intento oferir-li refugi. "Nan...". M´està sonrient... plora, però m´està sonrient. "M´era impossible... necessita massa atenció i jo sóc incapaç de donar-li. Però sé que tu seràs capaç de fer-ho, que trobaràs la manera...".

Em feia entrega del seu cor.

PLEASE, NO PHOTO!

Portàvem una setmana recuperant dinàmiques... Tornant a trobar el ritme de la rialla conjunta, de la mirada còmplice i la confiança recíproca. Mai hem estat un de sol, ni tampoc ho preteníem, però sí la coma del decimal o l´accent de la paraula, una fineta unió que ens complementava.

I avui, això...

Disposat a continuar empenyent el passat per recuperar el lloc que el temps perdut havia provocat; amb les mans plenes de petites coses per continuar col·locant-les en els estants que havien caigut per la seva fugida... vaig girar el cap per confirmar que hi era. Estava assegut, com molts altres cops, amb el cap caigut, repenjat sobre el pit com si busqués mirar-se el melic i descobrir que allà, estava realment el centre del món. Els peus li queien, paral·lels. Les mans recollides, entrellaçades, fent-se companyia. Tot ell en pau...

Estava a punt de deixar d´observar-lo, quan m´hi vaig fixar... Una taca vermella. No era ben bé una taca, perque s´extenia des de el pit als genolls. Per això en un primer moment, la seva uniformitat, havia fet que ho assimilés com a normal. Vaig dir el seu nom, fluixet, i conforme l´alarma de la falta de resposta es disparava, l´angoixa el volum pujava.

Havíem establert com a norma, que ell faria vida a la meva espatlla, i només allà. Per la meva part, jo mai intentaria agafar-lo, ni tan sols tocar-lo, per mlt que pogués veure que tenia fred, calor, tremolava, gemegava, cridava o s´espantava. Estava a punt de trencar la norma, quan, mica en mica, el seu cap va anar aixecant-se, tan a poc a poc, que vaig pensar que en qualsevol moment perdria les forces, i cauria novament a la posició d´inici.

Tenia els llavis del mateix color que la taca... els ulls perduts, entelats, embogits. Un mig somriure naixent, de boca tancada, en una cara desfigurada... Un rictus d´agonia, d´un dolor etern i no recuperable. Era tot el que d´ell quedaria, quan deixés de ser ell. Va obrir les mans, oferint-me, tremolós, el que recollien.

Era un cor. Mossegat...

"Quin servei em fa, si no el volen? Per què voldria viure, si moro cada dia?"

I va caure...

i jo amb ell...

He notat un pessigolleig que em pujava, elèctric, per tota l´esquena... Tan ràpid i sobtat, tan imprevist però gustós... He somrigut abans d´obrir els ulls, i, sense la necessitat de girar-me, he dit "benvingut... et trobava molt a faltar... ara, dormim, que demà ja tindrem temps de parlar".

La tranquilitat, dolços dits que m´acaronen, m´ha permés dormir gaudint de la profunditat d´una felicitat recuperada. La por miserable, arraconada, ha tancat la boca a mitja mossegada, quan tenia decidit el seu proper mos... I ara només queda despertar.

"Necessitava fer-ho... No era res personal. Vaja, era personal, pq era de mi de qui fugia". Ha trigat unes quantes frases a atrevir-se a mirar-me als ulls, avergonyit sense motiu, culpable sense condemna possible. "Tranquil... tothom ho fa en algun moment. Però, per molt que corris, l´ombra acostuma a ser igual de ràpida". Hem continuat parlant... desitjant que tot hagi quedat solucionat, oblidat, superat...

Sé que trigarà un temps a ser tot com abans...

Però, temps, de moment, és l´únic que em sobra.

Avui m´he aixecat amb l´espatlla molla... i notant la seva absència. Ahir ens vam acomiadar com sempre, ell a cau d´orella desitjant-me bona nit i que trobés refugi i consol en el regne que s´obre quan se´m tanquen els ulls... i jo recordant-li que no oblidés de tapar-se amb els cabells, i que fixés molt bé l´acomodament, no fos cas que caigués a la nit.

Però al despertar-me... he notat que alguna cosa no estava a lloc... Aquella sensació que ens és habitual i coneguda a molts... les seves llàgrimes en són testimoni.

Ara no sé què fer... no sé on ha anat, ni tinc cap manera de posar-me en contacte amb ell. Només em queda esperar... que solucioni allò que l´ha fet marxar. Que trobi la manera d´eixugar les llàgrimes o de fer que s´assequi la raó que les provoca.

En un món de gegants, només vull el meu nan...

Visc amb un nan a l´espatlla... Tenim un pacte. Jo li permeto de viure-hi, i ell em pentina, em canta cançons a les nits quan no puc dormir, m´anima a no deixar que em cridin a la feina o a prendre l´iniciativa en tantes coses... No sempre estem a bones, clar... Hi ha dies en que ell voldria tenir altres llocs per anar-hi, però aquelles zones que exploraria, les seves passes em fan pessigolles... i sempre he pensat que hi ha racons on no s´ha de deixar entrar a qualsevol. Jo també m´enfado... Quan em diu allò que he de sentir, però em nego... quan la cançó que entona no és la que voldria jo en aquell moment, però expressa tot el que ell també necessita dir... Però, al final, tots dos sabem que no tenim a ningú altre. És una relació de conviència, sí... però també de supervivència.

Voldria que trobés algú... els primers dies o setmanes, els hi deixaria viure a tots a les espatlles. Cadascú a la seva, per anar coneixent-se, saber les manies pròpies i les de l´altre; com afecten les pròpies a un quan són compartides; com afecten a altres; com accepten les alienes... Els hi donaria prou espai com per tenir intimitat... que quan vull, no escolto res per molt que hi senti. És tot qüestió de concentrar-se.

Poca gent coneix la seva existència. No és un secret, ni ell em demana ser-ho. És només que ens és més còmode així... més fàcil... sense explicacions no hi ha comentaris, i sense aquests, no hem de donar noves explicacions.

I ara, us deixo... està dormint... i el teclejar una estona, el relaxa i fa que dormi... i m´agrada escoltar-lo quan ho fa...

Bona nit... i si veieu o coneixeu un nan... feu-m´ho saber.