Veure com queia no va ser tan difícil com acceptar que no podia fer-hi res. Que la caiguda era tan necessària com únicament decisió seva. Les dents no foren qui mossegaran, sinó qui van certificar l´íntim desig de trobar la darrera de les sortides. I no dir-me res, l´últim acte d´amistat.

Les sospites, sempre hi són. Però veure´s condicionat per elles, les reforça i pot arribar a convertir-les en allò que ni tan sols eren. Aquella fineta línea que separa el començar a parlar del callar, el pregunto de l´accepto, el podria de l´és. I, mentre combatien pros i contres, ell em necessitava a mi i no als meus dubtes.

Vaig capficar-me a redibuixar un passat quan havíem de fer l´esbós del nou futur. La prudència, sa germana la cautela i la por fent de mare: la conxorxa de la familia del silenci. Això no em serveix ara. És l´excusa del covard, tan familiar i coneguda, que ha esdevingut norma quan fora, fa poc temps, l´excepció.

I ara, el veig. Immòbil. A terra. I tampoc m´atreveixo ara a vèncer la por, i apropar-me... tinc por a que encara segueixi viu... i em recrimi amb la mirada la meva pròpia immobilitat. Que els seus darrers companys de viatge siguin la rancor i el menyspreu.

Ho mereix... no serà un acte heroic ni un homenatge als caiguts en nom de ves a saber què que el fes caure.

M´apropo... sento una veu tremolosa, que sembla cantar "fos jo qui fos, per tu jo era... i ara canto, mort propera..." És la cançó de les nits de lluna plena. La que cantava quan l´ànima necessitava atencions i cures diverses. És per mi... Està cantant per mi. "I serem el sol en l´herba, l´aire que observa..." Entre les mans i una carícia, el recullo i intento oferir-li refugi. "Nan...". M´està sonrient... plora, però m´està sonrient. "M´era impossible... necessita massa atenció i jo sóc incapaç de donar-li. Però sé que tu seràs capaç de fer-ho, que trobaràs la manera...".

Em feia entrega del seu cor.

PLEASE, NO PHOTO!