Avui m´he aixecat amb l´espatlla molla... i notant la seva absència. Ahir ens vam acomiadar com sempre, ell a cau d´orella desitjant-me bona nit i que trobés refugi i consol en el regne que s´obre quan se´m tanquen els ulls... i jo recordant-li que no oblidés de tapar-se amb els cabells, i que fixés molt bé l´acomodament, no fos cas que caigués a la nit.

Però al despertar-me... he notat que alguna cosa no estava a lloc... Aquella sensació que ens és habitual i coneguda a molts... les seves llàgrimes en són testimoni.

Ara no sé què fer... no sé on ha anat, ni tinc cap manera de posar-me en contacte amb ell. Només em queda esperar... que solucioni allò que l´ha fet marxar. Que trobi la manera d´eixugar les llàgrimes o de fer que s´assequi la raó que les provoca.

En un món de gegants, només vull el meu nan...