Visc amb un nan a l´espatlla... Tenim un pacte. Jo li permeto de viure-hi, i ell em pentina, em canta cançons a les nits quan no puc dormir, m´anima a no deixar que em cridin a la feina o a prendre l´iniciativa en tantes coses... No sempre estem a bones, clar... Hi ha dies en que ell voldria tenir altres llocs per anar-hi, però aquelles zones que exploraria, les seves passes em fan pessigolles... i sempre he pensat que hi ha racons on no s´ha de deixar entrar a qualsevol. Jo també m´enfado... Quan em diu allò que he de sentir, però em nego... quan la cançó que entona no és la que voldria jo en aquell moment, però expressa tot el que ell també necessita dir... Però, al final, tots dos sabem que no tenim a ningú altre. És una relació de conviència, sí... però també de supervivència.

Voldria que trobés algú... els primers dies o setmanes, els hi deixaria viure a tots a les espatlles. Cadascú a la seva, per anar coneixent-se, saber les manies pròpies i les de l´altre; com afecten les pròpies a un quan són compartides; com afecten a altres; com accepten les alienes... Els hi donaria prou espai com per tenir intimitat... que quan vull, no escolto res per molt que hi senti. És tot qüestió de concentrar-se.

Poca gent coneix la seva existència. No és un secret, ni ell em demana ser-ho. És només que ens és més còmode així... més fàcil... sense explicacions no hi ha comentaris, i sense aquests, no hem de donar noves explicacions.

I ara, us deixo... està dormint... i el teclejar una estona, el relaxa i fa que dormi... i m´agrada escoltar-lo quan ho fa...

Bona nit... i si veieu o coneixeu un nan... feu-m´ho saber.