Avui, el sí i el no, (se'm) juguen a casa a les cartes...
La indecisió, avorrida de ser sempre protagonista forçada, va decidir, per un cop, ser qui plantegés la qüestió: La inconcreció per definició establint les pautes més clares i els límits més concrets.
"Sóc feliç alimentant els vostres dubtes i creixent amb ells. Les vostres pors i angoixes són el punt àlgid de la meva expansió sobre tot i tothom... Però... L'immobilisme i la falta d'iniciativa maten la joia de la discusió i la contraposició d'extrems i oposats mor si ningú prèn partit. Decidiu, amb dubtes, pros i contres, no tant cap a on heu de caminar, sinó que, forçosament, us heu de moure.El no res ens està prenent la mida, i el temps està perdent la perspectiva. Avanceu..."
El sí, que tants cop havia dit no, i aquest, que molts cops havia optat per afirmar-se davant l'altre, intentaran argumentar. Però els absoluts, i ells ho eren, mai troben el matís necessari per a qualsevol argumentació. No tenien opció a utilitzar el però o el potser; el condicional o l'excepció. Era, en essència, optar per allò que en sí mateix, eren. Sí... no...
"Que sigui l'atzar qui decideixi qui verbalitzarà la resolució, si tu... si jo...", va dir un dels dos.
Presidia la partida l'acceptació, (suposat) garant inequívoc del resultat de la mateixa, qui, conscient de la importància del resultat, per un cop, dubtava de la seva capacitat d'imposar-la. La tranquilitat en la seva mirada, la ponderació en el moviment de mans, la fluïdesa i coherència del discurs... tot això, reduït al neguit sobre la pròpia vàlua com a jutge i part.
El blanc i negre de les cartes resumia l'exclusió de matisos...
"Tots els presents sabem què ens hi juguem... Hem volgut posposar la decisió, però és hora de prendre, definitivament, partit... Serà l'atzar, davant la falta de coratge de tots nosaltres, qui triï... Recordem que la pregunta és... paper de water doble o senzill?"
I és que, les preguntes sencilles, tenen les respostes més complicades...
