Escoge: ¿Te sobra una lágrima o te falta una sonrisa?

La rapidez no es inmediata: lleva su tiempo

Perdre('t en) els sentits

Fins i tot els diàlegs de la memòria han quedat sords. La veu és ara un bram blanc immers en un mar cacofònic de nàufrags anònims, gent que (suposadament) èren importants. Perdut el rumb de les frases, els significats van diluint-se entre l'oblit i la necessitat de no recordar. Fos qui fos, no important la frase, monopolitzaves el to, la cadència de les lletres arrossegant-se... El missatge, un miratge del que desitjava, apagant-se conforme la veu arribava al punt i final.

Els petons ja no se'm fan dolços... han deixat de ser salats. Mossegat el cos, no s'omple la boca del sabor del dia i la queixalada no té res de les nits al teu costat. L'entrecuix ja no amarga, embogint la claredat de la línia que havíem de traspassar per perdre'ns i reconèixe'ns estirats, arraconats, perduts i contenint l'èxtasi per por a morir sobrepassats. Assedegat, dels pits ja no raja el nèctar que m'embogia; afamat, ja no puc acontentar-me amb la textura de la pell salivada per la llengua passejant... El sabor de tot ja no rau on tenies la boca perquè aquesta, l'has tancat.

Es despenja la fragància del coll nu i suat, exiliant les remembrances d'actes passionals, on el desig pagava la quitança d'haver-lo d'abonar: monedes fredes canviant de mans. Les narius dilatant-se tant com es despertava la virilitat, quan ensumaven la teva presència, quan perdien la pressa per la teva proximitat... A les fosques ja no noto la boca oberta, l'olor de l'alè suplicant: una comunió de llavis i llengues; sense exigència... amb el temps deturant-se perquè nosaltres ja hi érem... ja hi havíem arribat.

Braille de cos... El mareig de llegir les corbes a la foscor, el delit de gaudir-ne subreptíciament. La silueta entre els dits, dibuixant les formes conforme anaven neixent: l'esquena blegant-se arran dels embats de plaer; les cames tremolant sense compas ni dansa, només deixant-se fer; les mans oferint-se sense pressa per tancar-se després, buides o no... De cada conquesta no queda ara ressenya, totes les batalles perdudes dins una sola guerra: no som ni carnassa allà on fórem capitans.

I el pitjor... totes les ombres són ara la teva perquè, esborrant-se, ja no recordo el teu contorn. Et veia sense mirar-te i ara miro i no sé veure't. La meva vista era eterna... ara només la ceguesa m'espera a l'eternitat.

Perquè els sentits no són el que èren ni segurament èren... el sentit de tot plegat.

La edad ha venido a quedarse...