Era un petit maletí negre, d'aquells de novel.la victoriana, on s'hi guardaven les poques oportunitats de viure de l'època. De pell tan negra com l'ànima de qui la portava, una única nansa de marfil dibuixava un somriure tètric a la part superior. Un pany de dents trencades amenaçava mossegar a qui fes l'intent d'obrir-lo i el traç d'una feble inscripció advertia de les seves intencions "Curo fent el mal". Una mà enguantada en cuir, apèndix d'un braç llarg com la nit que els contemplava, el feia seu.
Caminava tan lentament que feia dubtar a qui el mirés per saber si avançava, romania quiet o feia passes enrere. Semblava que fos el terra qui, incòmode per tenir-lo a sobre, l'obligués a moure's, repel·lint el seu contacte i fent que s'arrossegués allà on fos. Un somriure predador, tallat amb pressa en una diagonal d'orella a orella, feia joc amb uns ulls petits que ho registraven tot. Sota l'ombra d'un panamà blanc, una mirada morta i afamegada, etiquetava tot en grups d'adjectius i adverbis. Fàcil, díficil, improbable... Ara, mai... Dins la boca, el sabor metàl·lic de sang ferida i l'obscuritat palmària que el seu vessament provocava, feia que la llengua resseguís, dent a dent, el recorregut de la mossegada que s'hi covava..
Entre arbres presents a històries antigues d'assetjaments i morts diverses, caminà, esmicolant el temps en minuts d'espera i segons d'impaciència, prest a actuar. En un rierol, que vorejava la moral del poble en nits de sexe adolescent i adulteris antics duts ara a terme, s'hi trobà, innocència eterna, una neneta de no més de 8 anys, plorant i moquejant asseguda a terra.
-Bon dia, princesa... Què fas, aquí sola, i què fa que se´t corqui l'ànima de pena?
-La futilitat de complir anys... L'esperança que tot just aterra... I jo ja sé, que quan la cavalqui i em trobi a sobre d'ella, i cregui controlar-lai saber-la meva, quelcom de fora, qualqui que em rodeja, la matarà o la deixarà desfeta.
-Jo puc ajudar-te... Treure't l'angoixa, impròpia dels pocs mesos que t'han vist crèixer. Però, a canvi d'alleugerir-te el fard dequeixes, necessito que, per la teva part, m'ajudis i et quedis una petita part de mi... un record del no res que pràcticament nosabràs que ara és teu.
-La consciència sempre hi és i mai deixa de treballar... Crec que sabré, en tot moment, si és un record meu o aliè a la meva curtaestada i experiència en aquests món de Déu. Però, em sembla un pacte just si vosté és capaç, en un acte de lliurecanvisme emocional,arrencar-me aquest pou infecte de rancúnia per qualsevol altre record que li faci nosa. Com ho farà, si m'és permés saber-ho?
-Cap mag, i jo sóc el millor que puguis mai conèixer, explica el rerefons dels seus trucs. Només necessito un sí sincer...
La nena assentí amb el cap...
-Ara, tanca els ulls... no pensis en com deixar de fer-ho i tot sol, el silenci, omplirà els racons que d'allò que et turmenta o persegueix... del que et fa nosa o no et deixa fer...
La resistència es precipita tan bon punt cauen les parpelles...
Col·loca el palmell de la mà, a la distància d'una carícia, sobre el front de la nena. Es concentra; busca el que cerca; ho troba; ho fixa i, ho arrenca... Ara és seu, però encara no ha acabat la feina. Obre el maletí i, entre gemecs de pèrdua i llàgrimes incertes, remou records. Una mare absent que fuig a la nit deixant 9 mesos de ventre al primer portal que es presenta... Un pare seré i centrat, mirall social de les coses ben fetes, fueteja la infantesa del fill a cops de peu i mossega l'autoestima fins deixar-la malmesa... "No, massa fàcil... No li escau... Ho superaria..."
Ah... tremola i baveja... "ets aquí i... ets perfecte..." El record d'una dona que tot ho tenia i ningú ho veia. Bellesa cega, intel·ligència sorda i un diàleg mut, factible només amb ella mateixa.
-Té, filla meva... ara ho tens tot... i sense res, et deixa.
