Les mans juguen, cansades, amb les monedes dins de la butxaca, a l'esquerra de la jaqueta. Són un petit resum: diferent mida, pes, color, quantitat, valor... aleatòriament es disposen, gran sobre petita, vermell entre i sobre clar... Titil·len i dringuen, trencant la incomoditat del silenci de qui ja no pot parlar i de qui, podent-ne, amb el gest i la llàgrima escriuen la paraula que no volen pronunciar.

Laxitud en connivència amb la falta de voluntat, fan de cada passa, una penitència entre deure i renúncia. La llum, tímida i discreta, focalitza la seva presència sobre el rostre de marbre i el rictus de pedra. Les mans, entrellaçades, atrapen aquest, el nostre temps, per deixar i donar constància que des d'aquí marxa. Vestit amb l'etiqueta del comiat a sa mare i el seu germà, trenca el record de la informalitat, tintant de negre la presència del que fou un hàbit en colors clars. Els peus descalços semblen tenir pressa, com sabent que trepitjaran sorra a l'arribar. Inconnexa la mirada, tant com el relat, salta i es detura... trencant-me en dos: qui sap i accepta; qui es nega i no vol.

La distància no la marca la mort, ni la passa que em separa. És una barrera personal, de traïció i desemparança; d'incredulitat i mancança...

La llàgrima sembla d'algú altre... s'esguerra el gest impàvid, i la màscara de dol, s'esmicola com terrissa sense acabar de coure... tot ha de ser mentida. Mossegar-se els llavis no em desperta, ni conté les emocions, que com aigua de tempesta fa torrenteres atravessant el rostre i deixant-lo fos. Ha de ser la petita qui em desperta... qui m'agafa i m'apropa. I em situa al meu lloc.

Només un petó al front, on les arrugues feien onades d'incertesa i incomprensió, i on s'amagava, rere el cap dur i tossut de la sapiència, bona part del que jo seria i sóc. M'incorporo i observo com ma germana li somriu: la millor forma de dir fins ara.

Cobert el pagament a Caronte amb monedes d'acer sobre la mirada, li explico el per què a ma germana. El seu petó com a escut i cuirassa, salvaguarda davant la foscor, i ara, comprada la voluntat del guia dels morts, pot endinsar-se sense pena ni por.

I les flames són eternes... perque cremen els records.

Història de tres fotos

Tinc 6 anys. Recordo perfectament d'on veníem. Les cares tenses dels pares, mirant-se quan creien que l'altre no ho feia, i sense atrevir-se, per orgull i precaució, a dirigir-se la paraula. I jo, plenament conscient al seient del darrera, de que aquell silenci era fruit d'alguna cosa que no anava del tot bé. La discussió mai es produïa. Crec que sabien que era una pèrdua de temps. Haver de tenir-la cada cop que tornàvem de casa de l'àvia, ho hagués convertit en una rutina ridícula i absurda. La seva manera d´enfrontar-ho era obviar-se, reduïr-se un a l'altre a una més de les ombres en la perifèria de la percepció i la mirada. Jo deixava fer... Ja, tan jove, sabent que el temps i la repetició feien, de quasi tot, monotonia i que aquesta, molts cops, era la única manera que trobàvem per superar diferències. I sempre... sempre fins aquell moment, la cosa més petita i casual, desfeia la rutina i la distància que ens separava de ser un tot. Aquell cop, instants abans de fer-nos la foto, aquesta on la mare riu obrint la boca mentre tanca els ulls i el pare la mira, deixant de banda l'arrogància i l'orgull... aquell cop va ser un horitzó caient a negra, amb el mar picat, de fons, com si fos conscient d'haver perdut la partida amb el dia, i una platja, de les moltes que junts trepitjàrem, buida i convidant-nos a fer-la nostra. "Que bonic... podem parar?". I allà vaig quedar jo, d'empeus a poc més d'un metre de terra, dirigint la composició de l'instant ("més a l'esquerra, pare! que si no, em tapes la meitat del bosc!", "mare, caram... deixa de mirar enrera i estigues per mi!"), fent la foto en el moment en que menos cas em feien...

Ja són 29... Àvia i neta. Qui arriba i qui marxa. Qui té tot per fer vers qui ja no podrà fer-ne més. El temps no entén d'injustícies... però va concedir-se l'oblit de fer-se gran amb el dia, i donar-nos una pròrroga a tots plegats. Minuts de coneixença, bateig de llàgrimes de joia, plors sense saber que seran els últims que sentirà... I què millor, sabent que t'apagues, que fer-ho amb la llum nova de la teva neta a les mans? I allà queda... Novament la mare amb els ulls tancats, somrient al descans que l'acarona, amb la Bruna a les mans, rebel des del primer dia, volent-se deslligar de la seva abraçada i correr sola. Clic, de retrat... pi pi pi pi pi... marxa, mama... pots fer-ho en pau?

Tinc ara 67 anys... i una foto a les mans que cicatritza 20 d'absència... d'un a un, en un triangle de tres. Va ser el dia que la Bruna recollia la responsabilitat de fer-se major d'edat, carnet en mà, i tots tres sols ho celebràvem. La joventut carrega l'atreviment i la senectut otorga la displicència, i un no saber intercedir entre ambdos, deriva en un conflicte irreal fent acte de presència. "L'alegria de la teva arribada va donar mort a la teva àvia", "Va ser la pena de veure't ja sol, amb ella en vida, el que la va matar", "Prou! Tots dos! Avergonyiu el seu record i esteu dient les coses per veure qui és capaç de fer més mal...". Una portada a la convivència i a la possibilitat de 20 anys de records en comú, ressonaren al tancar-se la celebració amb la fugida del pare. Al matí, el llit estranyament fet i una nota als peus. 20 anys del pare evitant-me... 20 anys llegint i sabent de la creixent reputació de la Bruna com a fotògrafa... 20 anys sense respostes o no trobant quines preguntes fer... Però, com deiem abans... un petit detall, la més inversemblant de les accions, ho canvia tot...

"Hola Bruna. Ets fotògrafa... I molt bona, pel que he anat llegint. Però em pregunto... sabràs veure més enllà, en les fotos que t'envio? L'avi sap, perquè l'àvia li va dir, que va ser la il·lusió per veure't i conéixer-te, el que li va permetre esperar-te i, així, estar amb nosaltres uns mesos més. Només he vist dos cops a l'àvia somriure obrint l'ànima a la càmera... En una, l'avi i jo mateixa, erem el motiu... A l'altra, només tu... Significatiu, veritat?

Ta mare... que t'estima i espera".

La tercera foto... "els somriures són sempre llavors que floreixen, filla meva". Paraula de mare.

El club del silencio

No tenemos normas. No teniéndolas, evitamos romperlas. Nada hay que genere mayor conflicto y confusión, que la no atención a las reglas o el excesivo celo hacia las mismas. Huimos de ellas, tal y como huimos, la mayoría, de nosotros mismos.

No conocemos nombres. Nos importan tan poco como los problemas que nos han acercado allí. Los habrá más graves, más absurdos, más estúpidos... Sin importancia, capitales, alícuotos a la culpa y proporcionados al castigo. El peso del problema lo determina la propia balanza y la liviandad o gravedad del mismo la sopesa cada cual. Aquí no hay ni se buscan soluciones. Éstas, de haberlas, están fuera.

No es una terapia. Que nos sirva, que nos ayude, que nos alivie, es una casualidad. Algunos vienen por inercia, un ritual que no saben dejar de hacer. Otros muchos lo programan como el inicio o el final de su semana. Un punto referencial desde el que partir o al que llegar. Algo que le dé sentido a despertarse o irse a dormir cada día. Unos vienen por primera vez. Algunos, como única y última. No hay explicaciones. Tampoco las entenderíamos.

No somos un grupo. Ni una suma. No sabemos quién es quién se coloca a nuestro lado. Ni siquiera es el mismo cada vez. El orden es aleatorio. Llegas, observas, miras, decides, y te sitúas. Sin más.

Sin normas, sin conocernos, sin terapias o curas, sin amistad o vínculos... ¿por qué?, ¿para qué?, ¿desde y hasta cuándo?, ¿en qué consiste?, ¿cómo se llega a saber?... Leí una vez, en algún lugar, la respuesta más certera a estas preguntas: "arranca la raíz de una pregunta y verás, allí, nuevas preguntas".

Nos reunimos siempre en el mismo lugar. Tampoco sabríamos encontrar otro mejor. Suficientemente cerca de todo y escondido de lo demás. Es una vieja fábrica, abandonada incluso por quiénes no tienen nada. Nos sirve de refugio, y ofrece su decadencia, el amparo que el rechazo a lo viejo y arruinado procura. Ruinas en ruinas no precisan hablar.

Y hoy, es uno más de esos días.

Me despierto, y no doy tiempo a la desgana a que me ocupe tiempo o lugar. Me le

Tinc l'edat que mereixo tenir... Nou anys i records de quan seré més gran. Els genolls pelats d'alegria, els colzes marcant la camaraderia de jocs de sorra i vida. La mirada neta d'un infant mirant la pilota i no important-li cap a on rodarà, confiat en la resposta d'una puntada o un cop amb la mà. La innocència de les trampes sense contrapartida, la no necessitat de victòria per cobrir carències afectives o la confiança pansint-se sobre una mà que es retira.

Tinc l'instant que he lluitat per meréixer... Un passadís amb moqueta de pedres, records incòmodes en quadres en prèstec i portes tancades a perpetuitat. Un tricicle de rodes que roden enrere fent d'avançar una aventura de contes de dracs i princeses, d'exèrcits sense bandera defenent un regne que ja no poden salvar. I una ànsia feréstec de i per crèixer, saber i conéixer, els límits d'edat per imaginar i creure, en un castell de galetes, de coves secretes...

I cauen les forces sobre el pedal, com l'ombra tímida del dia quan es retira, i, contra natura, s'allarga i estira, volent-se quedar. I plouen les restes de festes i balls, de petons d'amagat en una sala de grissos i blancs... Fragments d'abraçades en una espiral, vòrtex d'estima, recullen les cendres de balls oblidats. I giren, i giren... i giren i volten enllà...

Acotxa´m, desmemòria... i fes de mi un tapís en blanc.