Història de tres fotos

Tinc 6 anys. Recordo perfectament d'on veníem. Les cares tenses dels pares, mirant-se quan creien que l'altre no ho feia, i sense atrevir-se, per orgull i precaució, a dirigir-se la paraula. I jo, plenament conscient al seient del darrera, de que aquell silenci era fruit d'alguna cosa que no anava del tot bé. La discussió mai es produïa. Crec que sabien que era una pèrdua de temps. Haver de tenir-la cada cop que tornàvem de casa de l'àvia, ho hagués convertit en una rutina ridícula i absurda. La seva manera d´enfrontar-ho era obviar-se, reduïr-se un a l'altre a una més de les ombres en la perifèria de la percepció i la mirada. Jo deixava fer... Ja, tan jove, sabent que el temps i la repetició feien, de quasi tot, monotonia i que aquesta, molts cops, era la única manera que trobàvem per superar diferències. I sempre... sempre fins aquell moment, la cosa més petita i casual, desfeia la rutina i la distància que ens separava de ser un tot. Aquell cop, instants abans de fer-nos la foto, aquesta on la mare riu obrint la boca mentre tanca els ulls i el pare la mira, deixant de banda l'arrogància i l'orgull... aquell cop va ser un horitzó caient a negra, amb el mar picat, de fons, com si fos conscient d'haver perdut la partida amb el dia, i una platja, de les moltes que junts trepitjàrem, buida i convidant-nos a fer-la nostra. "Que bonic... podem parar?". I allà vaig quedar jo, d'empeus a poc més d'un metre de terra, dirigint la composició de l'instant ("més a l'esquerra, pare! que si no, em tapes la meitat del bosc!", "mare, caram... deixa de mirar enrera i estigues per mi!"), fent la foto en el moment en que menos cas em feien...

Ja són 29... Àvia i neta. Qui arriba i qui marxa. Qui té tot per fer vers qui ja no podrà fer-ne més. El temps no entén d'injustícies... però va concedir-se l'oblit de fer-se gran amb el dia, i donar-nos una pròrroga a tots plegats. Minuts de coneixença, bateig de llàgrimes de joia, plors sense saber que seran els últims que sentirà... I què millor, sabent que t'apagues, que fer-ho amb la llum nova de la teva neta a les mans? I allà queda... Novament la mare amb els ulls tancats, somrient al descans que l'acarona, amb la Bruna a les mans, rebel des del primer dia, volent-se deslligar de la seva abraçada i correr sola. Clic, de retrat... pi pi pi pi pi... marxa, mama... pots fer-ho en pau?

Tinc ara 67 anys... i una foto a les mans que cicatritza 20 d'absència... d'un a un, en un triangle de tres. Va ser el dia que la Bruna recollia la responsabilitat de fer-se major d'edat, carnet en mà, i tots tres sols ho celebràvem. La joventut carrega l'atreviment i la senectut otorga la displicència, i un no saber intercedir entre ambdos, deriva en un conflicte irreal fent acte de presència. "L'alegria de la teva arribada va donar mort a la teva àvia", "Va ser la pena de veure't ja sol, amb ella en vida, el que la va matar", "Prou! Tots dos! Avergonyiu el seu record i esteu dient les coses per veure qui és capaç de fer més mal...". Una portada a la convivència i a la possibilitat de 20 anys de records en comú, ressonaren al tancar-se la celebració amb la fugida del pare. Al matí, el llit estranyament fet i una nota als peus. 20 anys del pare evitant-me... 20 anys llegint i sabent de la creixent reputació de la Bruna com a fotògrafa... 20 anys sense respostes o no trobant quines preguntes fer... Però, com deiem abans... un petit detall, la més inversemblant de les accions, ho canvia tot...

"Hola Bruna. Ets fotògrafa... I molt bona, pel que he anat llegint. Però em pregunto... sabràs veure més enllà, en les fotos que t'envio? L'avi sap, perquè l'àvia li va dir, que va ser la il·lusió per veure't i conéixer-te, el que li va permetre esperar-te i, així, estar amb nosaltres uns mesos més. Només he vist dos cops a l'àvia somriure obrint l'ànima a la càmera... En una, l'avi i jo mateixa, erem el motiu... A l'altra, només tu... Significatiu, veritat?

Ta mare... que t'estima i espera".

La tercera foto... "els somriures són sempre llavors que floreixen, filla meva". Paraula de mare.