He mecanitzat el dolor... i ara és una sèrie de passos i moviments cadenciats, seguint una pauta rígida en el seu ordre i descompensada en la seva resolució. No li busco cap sentit, ni tan sols puc assegurar que el tingui. Només sé que em funciona, deturant per un moment el martell de realisme que fa del vitrall de l' il·lusió bocinets d´un aquí i d´un ara.

Confesso que de tant en tant, m´és impossible no mirar-lo... O concentrar-me i, tancant els ulls, esperar detectar un primer bateg que me´l torni...

Res és impossible, però tot tan improbable...