I tindria els teus anys... I fores meu, com jo de tu fora.

La mirada no s'obre, per por a veure, o veure's sol. Les parpelles et parlen d'imatges atrapades rere la clucada d'un instant, aquell que rarament s'equivoca o es torna a donar. La realitat és confortable quan la llum no et cega, i és més fàcil mirar quan no hi ha res a veure.

Una figura a l'aire, suspesa i sostinguda amb carícies tènues, d'una fragilitat emocional pròpia de qui vol el que no tindrà: Tocar seria trencar. I és preferible imaginar al desordre del desencís de ni tan sols recordar, com cinc m'encerclen un, com recullo les dues en una, i tancant-la, faig etern el lligam. I es desfà el rostre en el palmell de les seves mans, diluint-se...

Les paraules són tranquiles, les relativitza no pronuciar-les. No cal so per saber-les, ni llegir-les per entendre. És l'avantatge de no poder escoltar. Fugisser el significat, la frase és la plegària d'èsser entés; la calma n'és l'accent... i la pèrdua, qui puntua i tanca el significat. I una nova idea que naufraga en un mar de mares soles, de nens abandonats...

Voreja el nom la seva finalitat, i el bateig nonat i sense suplència, resta obligat a superar-te o a ofegar-te, definitivament, en l'univers oblidat de a qui no s'espera. Els noms fumegen, cremant-se a la pira baptismal, esdevenint una sopa de lletres indigesta, de nens que foren i a força no ho seran.

La tragèdia no fou decidir, sinó acceptar... i la tortura de preguntar-se si vas encertar. Perquè la culpa no fa cura, ni el temps, tot i fer bondat...

I tindries els seus anys... i potser, com ell, si no mort, si esperant l'hora.