Torno a viure en blanc, amb la conjura dels grissos i negres, esquitxant el cercle on m'han reclós.

S'aigualeixen els contorns ... les cares s'esvaeixen com les rialles en l'horror. La conversa s'apaga convertint-se en un xiuxiueig, repetitiu, un mantra vital que recorda que fora de mi hi ha algú. Les olors es confonen esdevenint un tot i, barrejades, creen el perfum de l'abstracció. Hostatge de l'al·lucinació no puc més que deixar que m'arrossegui l'instant que em mortifica, les imatges que flamegen i donen vida a la culpa. Reviure no és una condemna... és l'enyor qui em colpeja.

Passadissos... Asepsia... Aquella ferum a res quan l'esperança té olor a nou o el neguit i la temença és la flor assecant-se i el tuf de la mort. A cada passa, un pas enrere... i acostant-me és quan més lluny hi sóc. La salut ja no el vetlla, i és una vella amiga de la familia qui glopeja l'agror de la situació, en un racó, amb el somriure de qui sap que el temps no va amb ella, que té tot el del món. Llampega la llum, fent-li el joc a la tempesta, mentre l'aigua de pluja segresta la vista de la finestra, cobrint-la i sumint-la en la foscor. Els ulls... la mirada de la lucidesa. La mà... que s'alça buscant la meva, o això crec, quan apropant-me, la recullo entre el pit i el plor. La debilitat que fou força, la pérdua que fou timó, la tremolor que era vigor... allò, que fos qui fos, ja no és mon pare. I la súplica... les darreres paraules d'amor. Una promesa és una promesa... i qui millor que jo per donar mort?

Només un somriure... l'acceptació. Només una carícia... la confirmació. No tanca els ulls, i clava en mi la mirada, sense exigir-me i agraïnt-me, però amb l'absoluta convicció que vol guanyar aquesta partida... que ja ha jugat prou. És qüestió de segons i, en tots i cadascun d'ells, com bonament sé i puc, aguanto la mirada. No vull que marxi sol...

- Secall... secall... - és com un cop fluixet a la porta, però l'acaba enfonsant. És com quan et pategen al llit, però sense la possibilitat de donar-te la volta i seguir dormint, o jugar a veure qui empeny amb més força. - Torna... allò ja no és. El record vaga, sempre... però només ets tu qui otorga el poder de fer mal. El passat o el futur no poden viure en el present.

L'habitació tremola... les parets cauen. El record recula, amb la presència del racó, rient, amb la boca oberta ensenyant el no-res que s'entreveu rere les dents, com dient "recorda i tem... o et mossegaré". Tornen a ocupar-me les converses intrascendents, les rialles infantils de parc i terra, el parrup dels coloms i el miol dels gats de la dona de la bata...

- Ho havia... ho havia promés.-

Un somriure que no em jutja m'espera quan el miro a la cara. La comprensió no és una recepta ni la cura... però ajuda tant.

[...]