El somriure dóna pausa...

- Va ser una conversa curta. Crua... Les frases morien als seus llavis, a la barrera de la sequera de la boca i la dificultat per fer-se entendre.- Remullo els meus, inconscientment, lubricant la dificultat d'explicar-me. - Crec que des del primer moment sabia què volia i em demanava, però necessitava que la poca veu que li quedava, li donés traç i forma; que verbalitzés l'excés i brutalitat de la demanda. No era un tema de consciència... era la necessitat de seguretat. De no pensar i creure, sinó d'escoltar i assimilar. La violència de l'espera... - El cap entre les mans, apretades, com intentant esprémer fins l'últim detall del record.

- Dir-t'ho matava la darrera esperança. No crec que esperés que fossis tu qui escollís les paraules sinó que exposar-ho en veu alta era iniciar un procés sense tornada enrera. Saber que has de morir no és el mateix que saber-te mort... Tot i que la distància entre ambdues perspectives, per ell, devia ser, a cada dia que passava, més petita.

Quantes obvietats; quanta benevolència i comprensió; quanta fal·làcia... i tot i així, en la veu d'un altre, agafant tot el seu veritable significat. Saber no és acceptar ni que t'ho diguin veure-ho clar, però...

- M'entens, veritat? .- exasperant... Tothom suposa què és... tothom entén què significa... tothom sap com et sents. Tothom es creu amb el dret a ser tu. - Saps què és donar fi a part de qui et comença; saps què és tenir la mà entre la boca i el nas, i no deixar sortir ni permetre entrar; saps com és la confusió on penetres i on s'hi aboquen les tenebres i les pulsions més criminals... - M'assec al seu costat, i el banc no es queixa. Té millor salut que els dos a qui acomoda. - I aquella cançoneta mortuòria, percudint cada nit, com un mantra de la insània i una diatriba contra la cordura. "Toc... t'equivocares? Toc... Vas fer ben fet? Toc... et precipitares? Toc... i ara què? Toc toc toc..." I res funciona... res ho fa callar.

Però som nosaltres qui callem... perduts, suposo, en algun moment que se'ns ha fet present o fent del present un moment que es regira i vol tornar enrere. Ja sabeu... quan la mirada és perd en ella mateixa i les mans juguen a voler-se parar, tot i tenir pressa. I els peus van a la seva, movent-se fent passets amb vergonya i desfent-los després. Necessites més aire del que respires, tot i que no és la falta el que t'ofega, sinó l'excés. En un intent de descens al jo primari, on només la màgia del plaer és assimilable, ens capbussem en la intangible mediocritat de la pèrdua voluntària...

- Secall... tu ho vas fer un cop... Els meus, són incomptables.

[...]