I només demano que la pluja torni a mullar-me al caure...

Refugi del consol, la tinta plorava al ser llegida. La lletra, tènue com el traç que la mà conferia, recargolava el missatge conforme aquest es feia més clar. Entrexocaven la lucidesa i l'esborrall, la precipitació i el temps deturat, el text i la realitat... Quantes vegades l'havia mirat? Quantes entés? Quantes assumit? Era el testimoni d'un final, que no és final, si no tanquen les ferides... i la tinta és sang, que fa mal al ser llegida.

"No era aquest el final, ni on ni com l'esperàvem... No era el moment ni la manera.

No resumiré el que ja saps i coneixes, ni posaré nom i adjectiu al que vàrem sentir i compartir. Ho has tingut (si no gaudit). Només recorda que em tens a la fràgil distància d'evocar-me i tens el poder de convocar els records. Però no t'aturis ni allà et perdis; no confonguis el consol de ser-hi amb el perill de no saber tornar. Viu... més enllà de mi... mès enllà dels dos.

Morir, per la teva mà, fou per mi una sort... I espero que, com em vas prometre, el món que se m'escapava, rebés com a comiat i segell el teu petó.

T'estimo... Ara. Aquí... fins i tot quan no pugui o oblidi com fer-ho."

- És possible trencar-se des de dins... La demolició d'una idea et trastoca i la polseguera que aixeca l'enfonsament del projecte, amaga qualsevol altra perspectiva que no sigui no mirar. Un resta quiet, al bell mig de la catàstrofe, sabent-se víctima i culpable, amb les mans exteses, entre la necessitat de contacte i la barrera i distància que la mà alçada, procura i presenta.- El passat... botxí perenne. Era obvi, que allà, continuava fent feina.- Em vaig perdre, tot i la promesa de mantenir el rumb... Cap pregunta, cap sospita... i jo, amb la resposta i la culpabilitat esperant cacera! Fou curiós rebre el respecte i el consol quan m'esperava una acusació constant, al jo creure, que no va ser deixar-la caure; va ser precipitar-la.

I començà a deixar anar el fil de la història...

[...]