Cada matí em regala un motiu, de manera espontània, generós des de la desgràcia que els altres creuen descobrir al mirar. És diferent... tot ell.

- Els lligams mai han d'anar més enllà de l'ara i l'aquí, i no han de nodrir-se des de la necessitat sinó des de l'apetència. Però també és cert que tenim uns gustos que, sovint, ens poden intoxicar...

- La familia és tant qui t'acollirà quan ningú ho faria com qui et criticarà sense cap necessitat. La distància depén d'una trucada i els quilòmetres de les ganes de tornar.

- Desconfia dels consells. Sobretot, dels que semblen tenir sentit. Que el sentit és com la perspectiva: depén des d'on et miren.

I així, a diari. No sempre en faig cas, perquè no veig el sentit o pel costum de creure tenir sempre la raó. Però, passat el temps, i si miro enrere (que aquí l'orgull també juga la partida...), m'adono que sempre acaba sent cert allò que deia o pressuposava. I és que, com ell em diu, "és preferible equivocar-se un mateix que acceptar l'encert de l'altre, oi?".

No recordo el primer dia que el vaig veure, ni a on ni fent el què. Perquè no es limita a seure, pidolar i deixar que passi el dia. L'he vist pintar, a terra o en un cartró. L'he vist llegir qualsevol conte trobat al contenidor, tan abstret com per no dir res o llegint en veu alta envoltat de gent... L'he trobat arreglant qualsevol estri de cuina a les velles de Mercat o reparant qualsevol mandanga a les dones que hi són a Missa. Cantar, fer memòria extesa de com era la ciutat, fins i tot fer jocs de mans a quatre o cinc nens mentre les mares fan la compra. I mai demana res, tot i acceptar, amb bon gust i de bon grat, la voluntat. He parlat amb gent del barri, dels de tota la vida... i ningú sap res. Només, que sempre ha estat. Un heroi de guerra, dels dos bàndols... fill de la traïdoria a les dues faccions. Només a sí mateix (es) servia i serveix.

El que sí recordo és el primer cop en que es dirigí a mi, amb aquella veu ronca, trencada pel temps i les històries, ja en la primera frase posant-me el sobrenom que em quedaria: "secall, tens un minut?". En circumstàncies normals, mai paro, ni tan sols miro, però...

- No tinc ni cinc i de tenir-ne, no ho malgastaria alimentant les ànsies etíliques d'una ruïna social. Afaita't, busca una feina i una bona ortopèdia, no sé per quin ordre ni m'interessa, i així potser camines i avances.

-Caram, secall. - El gest continuà sent, en tot moment, el mateix. - Et deuen haver fet molt de mal, fa poc o en algun moment, tant com per haver-te amargat des d'aleshores. No em calen diners perquè de tot tinc i poc necessito; no bec des de que vaig matar l'amor ofegant-lo en la beguda; i mai he hagut de caminar per poder avançar. El destí ens mou, secall... A tots nosaltres.

I somrigué... I em va derrotar amb el gest.

[...]