És el meu regne... el territori inabastable de la repudia i l'esgotament emocional. Terra erma on arrela la desesperança i les llàgrimes s'assequen abans de vessar. Màscares d'esquena, avortant la llibertat, custòdies del càstig i la pena, exércit escapçat per l'aire de la condemna, vigilen que els límits no siguin traspassats.

Lloances pretérites sospiren per la templança d'un nou despertar, per l'alçament de la cordura i el triomf de l'oportunitat i la redempció. Il·lusos... un cop mort, em vaig rematar. La ferida en creu, horitzó sobre la vertical, obririen una mentre supura l'anterior. A consciència, lligada la presència a la condició de dol, saber-se perdut és un goig. No he de tornar, no cal pensar... no em cal ni sobreviure, per res ni tot i algú.

He vist les ànimes negres del meu enemic i he sigut la seva defensa en el judici per la salvació. He mentit per fer-les eternes, he obviat la seva condició d'inmundicia col·lectiva sota les ordres de la maleficència, l'avançada fortor de tot el que funciona malament al món. Tergiversar els termes, jocs de daus significat i significant, on perdre la partida és una quimera, i guanyar, un daltabaix. I la comitiva s'acomiada, l'horitzó com a caiguda, on fulminen les ombres la masculinitat i el sol, ponent-se, esbiaxa la feminitat. Tots floquets en la pira de la matinada, cremant per no faltar.

I tot torna a èsser blanc...

La frisança rere el nom... prurit de la melangia, d'escridassar la traïdoria, dels conjurs d'un dement a qui l'amor esclavitzà sota la follia d'un món sense mentides... la veritat, verí i metzina, allibera i condemna. L'antidot és reviure per deixar-se morir, i reobrir el cercle...

I les portes del meu regne tenen dues claus... Una per qui entra, i una per qui vol marxar. De moment, només he fet servir la primera... tot i que voldria donar-li la segona i que em deixés en pau...