Assigno a cada llàgrima una idea, i la falta de contenció, m'arrossega amb elles...

Va néixer sol mon germà, acomiadant-se sense coneixe'ns i enduent-se tots els jocs que havíem de compartir. La mare, catatònica, dóna el pit a l'aire que se'n riu mentre li refrega l'absència, i tarareja tonades d'infinita tristesa pel dol d'un nadó mort. La lletra perd la innocència en la veu de la pèrdua i el neguit de no saber on. El pare gronxa la culpa suspesa a centímetres del llençol, on havia de tapar-se i créixer, cridar i plorar, reclamant una abraçada, o fer saber que té gana, o que en té prou d'estar sol i oblidat. Humiteja el bressol l'agonia del desconsol... llagrimegen els ulls que no el podran veure, i que ja han vist prou.

I ja aquí, jo no sabia plorar...

La pena, àvida, devora inexorable. Menja i s'alimenta des de l'interior, soterrant les arrels punyents de la tristor i la desgana en l'ànima fosa, deprimint les ganes d'atendre i entendre la situació sota l'influx gravitant del record mortuori. La font d'idees s'esgota... i només raja el fluir intransferible de culpa, avançant, silenciós i sense pausa, des de la seva precipitació a la lenta acumulació en el fangal que té ara per tot. Cansament... saturació... irrenunciable certesa... no veu més sortida que tancar-les totes. El pare abdica de les seves mal ateses responsabilitats... i un canó del calibre .12, certifica, dins la boca, l'escapçament del regne. El rei ha mort... llarga vida al pare!

I les llàgrimes, s'escorren endins...

La treva trencada per la inevitabilitat, perspectiva coneguda del transcórrer de tots nosaltres. Renéixer en retrobar és ara tornar a perdre, i amb ell, les ganes de continuar. Mort l'amor que havia cregut reprendre, la mare llangueix com qui espera fer, del temps, un tornar enrere. Un dia, i un mes, per perseguir l'ombra de la mort i no deixar-se-la perdre. Passadís de cendres cap a un forn d'agror...

I mig cos sec, i l'altre, ennuegat i empantanat per la pena.

40 centímetres per 70 de llarg, de fusta verge com qui n'és l'ocupant... Morta la llavor, el conreu és innecessari, i la cesària de la negror, és un esclat de llum de colors estèrils, embrió de les ànimes en pena. El seguici, sangoneres del condol, vol apropiar-se de la intimitat pròpia i aliena, i aquest és un moment de dos, progenitors sense progènie. I restem tots tres, quedant-ne dos, en un de sol...

I no sé plorar encara...

Un diàleg de silencis compartits, de mirades perdudes en un punt comú de la paret, de gestos quiets que ho expressen tot... I un brogit m'empresona, en una cacofonia de crits, renecs, per quès i altres preguntes aleatòries... I caic, des del cos fins trencar-me l'ànima... De genolls, la vergonya a les mans, tapant-me la cara... Notant com rau un estrany les entranyes... I la gàrgola que és ara la meva dona, veu com ploro per primera vegada...

I ara sé com fer-ho... però no sé com parar. He plorat el pes de la pena, el condol del germà mort, el suicidi del pare, la renúncia a viure de la mare, un fill desconegut que no he pogut conéixer...

I no queda res de mi... només la llàgrima, que tu, em presentes.