[Esbós de l'anterior]

La mà és qui t'interpreta...

Destil·la la lluna el blanc de la seva vergonya sobre les tombes obertes avui, per recollir a qui, des de l'ahir, ens deixa. Tremola el silenci pel buit que provoca, i la por, contagiosa, s'extén allà on les ombres es fonen, donant lloc a la foscor. Garbuix del témer i el desconéixer, el negre s'obre, beneit en plata, emergint d'entre la pèrdua, la figura del difunt.

Solipsista dement, suposat artífex de tot el que l'envolta, creu controlar l'entorn sota les rendes de la voluntat pròpia i la vampirització aliena. Titellaire sense fils esdevé titella de l'inframón, missatger del desconsol i la covardia de qui, mort, vol encara sobreviure's. Mofa i befa, escarni en reconéixer-se...

Encara cerca completar-se en la percepció de l'altri, en l'amor custodi de sí i de nosaltres, entés com l'eclipsi d'ella sobre l'ànima estranya. Afirmar-se en la mirada rebuda, en els elogis de la carícia i la proximitat, i en l'anhel satisfet de la nuesa pròpia esdevinguda compartida... El solc on rau la ferida des d'on, inhòspita, la collita fa fortuna.