Amb la mà, he de cobrir el cel, i apagar, entre els dits, el sol que escalfa la terra que l'ha de recollir. Benvinguda la nit, i la fredor que l'ha de fer renéixer, cobrint la nuesa de la mort amb un vestit de lluna plena. I pentinen el dol les estrelles, i els estels cauen, fossos d'enveja...

Malaurada perversió, paral·lela a la condemna de reviure l'experiència de quan jo era jo i ella deixà de ser ella; d'haver de fer de Ciceró i jutge en la sentència.

Tremola el silenci pel buit que provoca, i la por, contagiosa, s'extèn allà on les ombres es fonen, donant lloc a la foscor. Garbuix del témer i el desconéixer, s'obre el negre, beneit per la vergonya, sorgint d'entre la pèrdua que allà s'amaga, el que de mi permeten emergir.

He de plaure a qui em tortura. Solipsista dement, suposat artífex de tot el que m'envolta, creu controlar l'entorn sota les rendes de la voluntat pròpia i la vampirització aliena. Titellaire sense fils, esdevindrà titella! Temps serà temps, i el moment, meu, en que segaré la collita que creix sobre l'esquena. Serà mofa, i en faré befa... Lucifer, als meus peus, demanant clemència.

I la miro...

Encara cerca completar-se en la percepció de l'altri, en l'amor custodi de sí i de nosaltres, entés com l'eclipsi d'ella sobre l'ànima estranya. Afirmar-se en la mirada rebuda, en els elogis de la carícia i la proximitat, i en l'anhel satisfet de la nuesa pròpia esdevinguda compartida... El solc on rau la ferida des d'on ha de brogir el crit de ràbia de qui no ha tingut cap estima, recull, pou de merda, totes les negatives i negacions. La mirada, perduda i captiva, sobrevola el perdó, perque ni el vol ni el desitja, doncs la mort, igualant la partida, l'ha fet lliure de la presó de ser cega, i al mateix temps, invisible. "Aprofita, suicida... el càstig va més enllà de la vida".

Em presento... i l'enganyo... i li faig creure que sóc bo... i al segon pou de la negror, l'empenyo sense pensar-m'ho.

I veient-la caure, em reconec...

Vaig morir per amor... en podrir-se l'autoestima i anul·lar-me per tres cops. El primer, reconeixement íntim del sentiment, mor a l'empal·lidir el verb i la paraula al deixar lliures els llavis. Entremig, l'esforç de les mans per restar quietes, i no fer amb els dits danses d'entrega per sobre del seu cos. I per últim, veure com la covardia feu de la seva innocència una renúncia irredempta a un tercer. I, des de la llunyania, se'm liquà la sang passant pel sedàs de la desesperació al perdre(-la)... i em deixo anar... i caure... i esquitxar el submón dels idiotes suicides.

Bec l'agror de l'enteniment mentre recupero la consciència, i la mà, traïdoria oferta en els guants de sang del mercader, se'm presenta com la única possibilitat de redempció. "Guiaràs tantes ànimes com 100, iguals a la teva, davant meu, i així, coberta l'exigència, permetre la indulgència de deixar-te triar una, a conveniència, i fer d'ella allò que vulguis fer". M'arrenca un ull i m'entrega la seva llengua: ell no podrà desdir-se ni jo, deixar de veure.

"Àbac de les tenebres... he fet suma de les seves penes. He collit la centena, com l'engany em va fer prometre't, i reclamo, tornant-te la llengua, la paraula i la pronúncia, que certifiqui la renúncia, a controlar futures gestes. Sóc l'heroi de la fortor... de la prova caduca, de la trampa amagada. Un tità descastat davant els pares, orfe d'humanitat i compassió vers els altres, sense més família que una ombra tímida, que se'm gira quan no hi sóc. Però ara, amb la roca dalt del turó i podent mossegar i beure la fruita i l'aigua abans vetada, sense orgull però convençut, reclamo la meva ànima."

"Pago el que dec... Escull i tria!"

I el trio a ell... per menjar-me la vida.

Moraleja... ni me muero, ni te mueras.