Em desvetllo...

Nua, i d'esquenes. Dorms, respirant la nit com si temessis que s'hagués d'apagar. Sospires, i girant el cos, el llençol acaricia la cintura al caure, deturant-se amb el moviment. Encarada al sostre, els ulls tancats, frontera del que ara ens separa, es mouen inquiets, com si la mirada tingués pressa per néixer i deixar constància de que no hi ha temps a perdre i, més enllà de la paret, el sentit de les coses prengués consciència només quan hi som. Els llavis ofereixen mitja entrada, i la llengua, assedegada, passeja la seva humitat, perfilant la figura dels petons que s'hi presenten i has de rebre. Terratrèmol de la lascivia, la font de la nissaga, es presenta erecta i plantant cara a la gravetat, sabent que tenen el poder de la convocatòria i fer, de l'heroi de pol·lucions nocturnes, un cadell esdentegat i famèlic, boig per saber i conéixer la textura dels mugrons.

Fins ara, incòlume, la torre caiguda prén vida. La visió, clara i extensa, del regne de teu cos, desperta a les hordes adormides del desig i la possessió. Explorador intrèpid, mancat de la prudència i la previsió que de l'experiència es destil·la, l'índex, avantguarda rebel de les mans mig adormides, ressegueix les línies que perfilen el contorn de la sina, si i origen de la guerra que ha d'arribar. L'aire, d'origen incert, acompanya el moviment. El dit demana companyia, i la mà, sense prémer, acondiciona el tacte a la voluptuositat, encerclant el promontori amb la seva carícia i, vacil·lant, passeja el contacte sense arribar a tocar. S'accelera la respiració com s'encabronen les ganes. Llisquen les puntes, com la suor quan els nervis ens poden, i cauen, ct des del pit fins al borrissol de pèl sobre l'estómac. Pausa... es retira...

Em capbusso en la profunditat del llençol... les olors m'il·lumen, i la fragància del teu jo més íntim, m'omple, reduïnt la defensa, que m'allunyava de l'animal que conviu amb mi. T'abraço des de dins, des de la necessitat reconduïda de la companyia a la certesa d'estimar-te i salvarguardar-te de mi. Recolzat en el record del teu somriure, el meu espargeix la llavor del delit, ensumant mentre petonejo la cara amable de les cames, grimpant els musles oberts per la decisió de fer presa de l'intersecció on arriben a la fi. Novament, sospires, però d'una manera tan diferent...

[Hi ha moments, en que les paraules deliren i perden la cordura que l'enteniment confereix i obliga... Amb tu, són la majoria]

La verticalitat íntima... mil·límetres de gaudi, saliva... S'estavella, com la mar al morir a la sorra, els llavis amb els transversals. Remunta la llengua des de la part més ínfima, i recorre sense pressa i amb la paciència de qui es sap ben rebut, la longitud vaginal. Despertes... i la mà, al meu cap, suau, dóna testimoni de l'aquiesciència. Els braços, sota les cames, t'aixequen, i obren i oferten una perspectiva millor. Libacions de la teva humitat, enfosqueixen la raó, i la percepció, dura, de l'erecció del teu clítoris, entumeix la meva. El gèmec es torna prec, i la respiració accelerada, una ordre de conquesta. Erigint-me sobre teu, acompanyes amb la carícia, l'entrada...

Acompasant la cadència, desfent-se de la pressa, les caderes marquen el ritme, i les respiracions, acoten el temps i l'espera, avisant, quan s'acceleren, que la tempesta és a punt d'arribar. El turment... les ungles se'm claven, i m'abraces com volent-me menjar... fusionar-se és ara impossible, tot i que la carn sigui carn... i tu ets més jo quan menys de tu queda, i més de mi vols agafar. El llaç de les cames... la complicitat de les mans... i els ulls, compartint la mirada, tot just... tot just... per compartir el final. Esbufegues... tartamudeges el meu nom... el teu, el reconec a cau d'orella... "t'estimo... únicament ara... no sabré si per sempre..."

I, morint-me als teus braços... la mort no és mort, és renaixença. I defalleixes...

Com a recompensa, una abraçada... i amb ella, la son m'enfonsa en la demència... de despertar-me i saber que ara, només em queda recordar.