Porta els ulls a les mans, amagant-los d'allò que no vol que vegin. Empresonat a la boca, el brogit cacofònic que a la nit regalaria, per fer partíceps als germans de bogeria nocturna del seu renéixer amb la darrera de les llàgrimes de la lluna quan comença a sortir... Saltironets nerviosos que avancen i es fan enrere, temptats a arrencar a correr vers el refugi que les ombres semblen disposar, i temeroses dels perills imaginaris (i imaginats) que hi podrien amagar. Són els últims instants de certesa, de saber-se aquí abans de saltar...

Mai s'acostumarà a saber-se sol en multitud, ser part d'un tot que no és pot compartir. Experiències pròpies i personals que l'obrir monoton d'uns ulls aliens precipiten a un món agònic de reinterpretació o oblit. No l'hi és permés el record o la memòria... El seu fruit s'entrega, però no es recull.

L'absència de rebel·lia el mortifica, però està massa condicionat per la disciplina i sentit de la responsabilitat, mòrbida lliçó d'entrega envers els demés. No és lliure ni va néixer per ser-ho... és un procurador, ho sap i ho accepta.

Sent el rumor... els nervis que creixen... la determinació que trontolla... són suicides amb sortida programada però sense saber on ni qui els esperarà si aterren. La certesa del buit davant de la persona adequada (o no).

La ruleta de la tortura gira... gira... gira... I salta... esperant que hi hagi qui el rebi...

Si teniu sort en una d'aquelles nits on la lluna és qui domina el mosaic d'estrelles... aixequeu el cap i mireu a contrallum per sobre de les taulades... potser veureu caure milions d'elles...

Són les llavors del somnis... em busquen a mi... et volen a tu.