L'equipatge era, de tot, el que res volia...

Viatjava lluny de sí mateix, per si es perseguia. La distància era l'anestèsia al record i a la memòria, injectada en petites dosis de realisme i acceptació, conforme els semàfors quedaven enrere i els carrers dibuixaven altres noms. El balbuceig xiuxejat era el diàleg entre la renúncia i el desig, l'afonia del passat reclamant-se en un present... El pas enrere i la mà llençada, el resum físic de la contradicció que el dominava. No hi lluitava... feia temps que les forces es rendiren, i els arguments moriren abraçats als seus oposats. Era un deixar-se endur en el deixar de fer en el corrent dels dies...

Deixà oblidats els noms amb els verbs a conjugar... les accions resultants amb els adjectius que li donarien forma... i el color daurat de la simbiosi tintat pel negre de la decepció. La carícia del contacte, la tranquilitat de la respiració acompasada i la certesa de la companyia al despertar.

Els camins recorreguts, des del darrera es tancaven i, els que abans l'horitzó oferia, buscaven la complicitat dels ja trepitjats. Confinats en el nus de l'oblit els primers i ofegant-se en el pou de la incertesa els segons, volien mossegar i mastegar a qui, caminant, els hi va donar sentit. No era ja benvingut i ho sabia... no sense la seva companyia.

Ell ho feia tot més fàcil. Ni feia ni deia ni suggeria ni acompanyava... Era només el punt de partida per tota iniciativa. Aquella petita empenta necessària, els ànims que hom buscava, la confiança per saber-se capaç. Potenciador de la projecció d'anhels propis i compartits, feu d'ell, el que des de feia temps, tothom esperava.

I un dia, caigué... i amb ell, quasi totes les esperances. Però és una història antiga amb paraules noves... Resum: pena, angoixa, un batec... sorpresa, por, dos batecs... paranoia, fugida, tres batecs...

I, des de l'anonimat de la foscor, la seva sentència, en dolces paraules, el condemnava.

El nan vivia... i la fugida, la darrera de les sortides.