És un conte que comença amb el final, pq les raons no ens importen i si les conseqüències...

La princesa no es va despertar, ni va trobar el seu ideal. Va morir sola, plorant d´angoixa. Els nans es suicidaren un a un, impotents per no saber animar-la. Els ocells aixecaren el vol, adonant-se que el seu cant, allà, era inútil. Les fades presentaran la seva renúncia i la bruixa maleïr la realitat que, com sempre, la superava. El mirall mirava cap a una altra banda, sabent que la veritat no li seria preguntada. El príncep, visqué, pastilleta a pastilleta, en un món de lisergia derrotista. I el personatge secundari, en un acte de lucidesa i d´egoïsme crematístic, va decidir recollir la història, i viure dels drets d´autor que amb ella aconseguí.

És un conte que només té principi, pq continuament hi comença...

I mor el neguit de l´esperança quan perdo el camí. No sé on vaig, ni qui m´espera; no sé on sóc ni tinc cap pressa. Em tinc amb mi, en varies peces: el cap, esbós del fou i era; el cor, escletxa antiga per on jo queia... els peus, el nord que duu a la pèrdua; les mans, agafen tot, i res hi queda.
I tanco els ulls... quan ja no hi veia.