Saps qui sóc? - preguntà.
Qui jo hauria - contestà.

Derrotat... El cos ennegrit pel descrèdit personal i la sentència aliena... La roba, trinxada com la memòria recorrent davant la realitat més present... La mirada perduda i enfosquida com el paratge de joventut on matà la pròpia innocència i on deixà el nen que fou i a qui mai més tornaria a veure... I dos cors a les mans, bategant, en negre...

Pampallugues de lucidesa es fonen amb un intent de concretar la mirada. Mitja cara enfonsada en un bassal de bogeria retrobada, on l´alé que s´escapa, impulsa onades de futur que desdibuixen les imatges projectades... La nit l´atrapa entre el fred corporal i la fredor de la certesa. Aixeca´t... i pensa.

Assegut, recolzat a la paret, concreció de l´aquí i l´encara, intenta aturar el temps, per recordar i poder saber on és, què ha fet i què fer ara. Flashos d´ell, reflexos d´altres... Un pont, una parada, un nan, una vida truncada... "No entenc res!!!".

Es mira les mans... un cor sec; l´altre, assedegat... Un batega encara; l´altre ho feia temps ençà... Un li és propi i l´altre, d´irrenunciable propietat... Clic... clic... clack! Ara recorda... i si ho arriba a saber, hagués renunciat.

Tot això, per continuar igual?

El temps passa... passa de llarg.